Introito

L’orde temporal de les celebracions catòliques no és casual, sinó una celebració molt elaborada i plena de simbolismes de caràcter divers: astronòmic (solsticis, equinoccis, pleniluni), agropecuari (sega de la civada o del blat, verema), fenològic (floració/fructificació de plantes), professional (festes de gremis), relatives a l’oratge esperable (pluges, temperatures), numerologia màgica (3, 4, 7, 8, 9, 40, etc.), etc.

Per això, el nostre calendari no és “natural” (com pràcticament res ho és en els humans llevat dels aspectes biològics), sinó un constructe social i històric, culturalment riquíssim, en el qual l’Església ha anat integrant festes i símbols precristians amb uns altres de genuïns. I això amb la intenció didàctica de mostrar metafòricament els misteris religiosos o de donar resposta organitzativa i simbòlica a necessitats socials; o d’adaptació al medi natural, com seria la sega i collita dels cereals, tant de l’ordi o  civada Hordeum vulgare, en la Pasqua Florida, com del blat (Triticum sp.) de l’època, l’espelta bessona, Triticum dicoccum, en la Pasqua Granada.

I, pel que fa al cicle pasqual, finalitza i es prolonga amb tres efemèrides que corresponen als quaranta, cinquanta i seixanta dies després de Pasqua Florida:

* Ascensió (40 dies després; sempre en dijous),

* Pentecosta o Pasqua Granada (49 dies: “7 setmanes * 7 dies», sempre en diumenge), que tanca el cicle pasqual.

* Corpus Christi (61 dies) després de la Pasqua Florida i ja fora del cicle pasqual; sempre en dijous (enguany, 2025, el 19 de juny), però actualment traslladat a diumenge per raons laborals.

I també caldria considerar, més enllà del cicle pasqual però amb dades lligades a ell,  la Trinitat, i el Sagrat Cor. La primera, sempre en diumenge i instituïda el 1324 (56 anys després la del Corpus, 1268), se situa entre Pentecosta i el Corpus; i, ja més tardana, la del Sagrat Cor (des de 1607), el segon divendres després del Corpus.

El Corpus, una síntesi festiva

En la festa del Corpus podem trobar alguns d’eixos elements lligats i cohesionats. I en mirar la festa des de molts angles ens submergirem en aspectes no tan sols religiosos, sinó històrics, sociològics, artístics i un etcètera molt ric que paga la pena conéixer per a poder entendre millor el nostre món i el perquè d’alguns dels rituals i personatges mitològics que configuren una de les festes més esplèndides del nostre panorama cultural.

Durant segles, el Corpus ha representat la Festa de les festes, la Festa Grossa, la celebració en la qual poble, estaments i autoritats, cíviques i religioses, participaven conjuntament. I en certa mesura encara ho és a València, Alacant i tantes altres ciutats, tot que en temps recent s’ha traslladat al diumenge posterior, excepció feta de ciutats com ara Toledo i Granada, on continua celebrant-se el dijous que cal.

Mural anunciador (2013) del Corpus Christi a la paret lateral de la parròquia de Sant Pere in cathedra de Novelda (Vinalopó Mitjà). En intentar mostrar la universalitat de la festa, s’hi incloïen personatges celestials (àngels, sants) junt a uns altres de terrenals que en certa mesura evocaven l’obra “L’Escola d’Atenes” (1512), de Rafael Sanzio.

Els tres Dijous sagrats

Des del segle XIII, la gran festa civico-religiosa de l’Europa occidental ha sigut el Corpus Christi. Eixe dia, per uns carrers especialment ornats i florits, desfila una custòdia daurada o argentada amb aspecte de disc solar que conté (ostensori) una hòstia consagrada. Una hòstia considerada la representació simbòlica de la Divinitat, del mateix cos de Jesucrist, el Corpus Christi.

La festa s’havia de celebrar deu dies després de Pentecosta; o, litúrgicament parlant, el dijous posterior a la huitava de Pentecosta (enguany, Corpus, el 19 de juny) I això no era cap caprici, sinó l’advertiment que es tractava d’una nova exaltació de la presència de Jesucrist en el pa, en l’Eucaristia que prèviament havia sigut inaugurada en la missa del Dijous Sant, In Coena Domini; una mena de duplicació d’aquella però no tan austera sinó més festiva i lligada a la temporada del blat i la seua panificació més que no a la sega de l’ordi o civada típica de la Pasqua Florida.

De fet, Dijous Sant, Ascensió i Corpus Christi i  formen el triplet de Dijous sacres més importants en el calendari catòlic: “Tres dijous porta cada any que lluïxen més que el Sol: / Corpus Christi, Dijous Sant i el dia de l’Ascensió”. Però, tot i que es tracta d’una festa del segle XIII i per tant relativament nova, la Nova Solemnitas, com va arribar a ser una festa tan important?

Origen del Corpus

A mitjan camí entre la història i la llegenda es conta que en 1208 (el mateix any en què va nàixer el futur Jaume I el Conqueridor), la monja agustiniana santa Juliana de Mont-Cornillon de Lieja (a la francòfona Valònia), de 16 anys, va tindre un somni misteriós: va vore una lluna plena a la qual li faltava un tros. Anys després va interpretar que la lluna plena simbolitzava que a l’esplendent cicle litúrgic de l’Església li faltava una festa eucarística que completara la del Dijous Sant i que representara una eucaristia “del blat”, no la de l’ordi o civada. Així, al principi la festa només se celebrava a Lieja. Però, quan l’ardiaca d’eixa ciutat va arribar al papat amb el nom d’Urbà IV la va proclamar (1268) festa general per a tota l’Església amb el nom de “Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist”.

El mateix any el Papa, molt encertadament, va confiar l’encàrrec d’escriure l’ofici de la solemnitat i de la Missa relacionada al teòleg Tomàs d’Aquino, que va compondre el famós himne eucarístic Pange lingua, (“Usa la teua llengua”), les dos darreres estrofes del qual, Tantum Ergo Sacramentum… (“Així, doncs, tan gran sagrament…”) solen ser cantades pels fidels al final de cada celebració litúrgica que conclou amb la benedicció eucarística.

Església de sant Pascual Baylón, dels caputxins, a Alacant, junt a les vivendes “del padre Ángel, de Carcaixent”, on l’autor de l’article vivia de menut. Hi figuren, en els vitralls, les lletres de ‘Pange Lingua’ i ‘Tantum ergo’ per tal que els fidels les pogueren cantar

Els papes posteriors van recolzar aquella Nova Solemnitas, el Corpus, convertint-la en una de les festes majors del catolicisme. Sobretot a partir de l’estructuració de la processó que van impulsar els papes Joan XXII (1316, dominic), que va ampliar la festa instituint-ne una huitava; i Nicolau V (1447; creador de la Biblioteca Vaticana), que va traure processionalment l’hòstia pels carrers de Roma per commemorar el Corpus. En perspectiva, i vist l’impressionant desenvolupament posterior de la festa del Corpus, és clar que la visió de sor Juliana era ben profètica…

Però no va ser afectada només l’Església estamental, sinó que les autoritats civils i el poble de les incipients ciutats la van fer seua en organitzar lluïdes processons teofòriques (“Déu portat”); primer en l’interior dels temples i després (a partir de 1447) pels carrers principals de les ciutats. Des de ben prompte la celebració va ser plantejada com un híbrid entre la solemnitat doctrinal d’exaltació de l’Eucaristia i els elements festius (alguns dels quals d’origen “pagà”), que incorporaven una imatgeria popular riquíssima que va contribuir a incentivar l’acceptació popular, en particular en els nuclis urbans.

La Festa, ja cívico-religiosa, es va expandir amb certa celeritat i va ser introduïda a Colònia (1306), Worms (1315), Estrasburg (1316) i Londres (1320). A la península Ibèrica va arrelar en primer lloc a Catalunya i el Regne de València; de fet, hi ha notícies des de 1320 de processons a Barcelona i Girona (el mateix any que a Londres), i poc després a Manresa (1322), Vic (1330), Tortosa (1330), Solsona (1331), Berga (1333), València (1355), Morella (1358), Perpinyà i Alacant (també a mitjan s. XIV).

A algunes de les quals valdrà la pena dedicar-les unes línies en algun altre article, referit a “la mateixa història”; i no a “una altra”, com solia dir el tantes voltes evocat en estos articles Rudyard Kipling.