Hi ha dies en què arribe a casa i necessite el bes de la meua dona; a vegades, busque imperiosament l’abraçada del meu fill; uns altres, una copa de vi blanc. Però hi ha vesprades, més de les que m’agradaria reconéixer, en les quals arribe erosionat, silenciós, enfosquit, amb un pes invisible; el dia ha sigut un d’eixos en què em trobe enfront d’una veritat incòmoda: la vida, tal vegada, no és tan generosa com imaginàvem.

En estos últims dies, quan he arribat a casa enmig d’un abisme emocional, Rafa Lahuerta m’ha oferit alguna cosa més que un refugi, un lloc de companyia. La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana, 2024) m’ha ajudat convertint-se en la porta que travesse per a reposar. La seua lectura m’ha oferit una eixida a la resistència. Obrir la novel·la durant quatre o cinc vesprades, ja quan començava la nit, m’ha permés trobar sentit enmig del caos, una forma de salvació.

El llibre ha sigut, a títol personal, una forma de resistència, un recordatori que, fins i tot quan la vida ens defrauda, sempre podem trobar consol en les paraules, en les històries, en la crisi del protagonista.

Rafa i les seues aventures per València (amb La Neni, al Bar Mestalla, al mateix estadi de Mestalla o davant del Semàfor d’Europa) no m’han donat respostes definitives a res o quasi res. Però m’han fet vore una cosa tal vegada més important: sentir que no estem sols davant del buit que sentim. La màgia (negra o no, això ja depén del dia) d’esta ciutat, de València, es troba, a vegades, en la mateixa tristesa.

En La promesa dels divendres eixe descoratjament es bolca sobre un recorregut urbà (els carrers dels Drets, Teixidors, Assaonadors, Trench, Valeriola i molts més) que actuen com a metàfora de la deterioració existencial. Lahuerta incorpora una geografia emocional, una ciutat que està escrita des de la memòria, amb una marcada sensació de canvi irreversible. El seu estil narratiu, basat en una primera persona fragmentària i profundament interioritzada, reforça la idea que València, més que un lloc, és un símbol d’un temps que s’escapa, d’una ciutat que ha canviat de manera irrecognoscible.

Parlem clar: en La promesa dels divendres, València és un estat mental.

Ja ho vam comprovar en La Balada del Bar Torino i més clarament en Noruega: escrita per la ploma de Rafa Lahuerta, esta ciutat se sent viva i alhora ferida, víctima d’un progrés que a voltes, i de manera irrevocable, acaba esborrant les petjades que expliquen com tots i totes vam arribar fins ací… Alerta, senyores i senyors: s’està esfumant qualsevol rastre de passat. I quan arribem a eixe punt de no retorn, ja no hi haurà marxa arrere.

D’ací a uns anys, quan vullguem reconéixer la ciutat de València entre tant de turisme, apartaments turístics, titulars de la premsa internacional, likes i ximeneres fumejants (com tan encertadament apuntava Vicent Molins), haurem d’acudir als llibres de Lahuerta. Només en les seues pàgines esta ciutat no és un decorat, sinó que és tota una identitat que lluita, que des de la memòria es resistix a morir oblidada.

Ja vorem com acaba el partit si és que arribem vius al minut 90…

Fotografia de portada: L’estadi Luis Casanova en l’any 1981