La casca té els seus orígens en la cuina àrab (ametla, sucre, mel, ous..). Després s’afegí el farcit moniato dut des d’Amèrica. En el Llibre de Coch del 1520 escrit pel mestre cuiner Robert de Nola apareix la recepta d’ unes casquetes (definides per la forma circular) amb uns ingredients semblants als actuals: “Si vols fer les casquetes en lloc de fruyta met-hi pasta de marsapà d’ametles. E sobre cascuna casqueta ficaràs pinyons, e aprés met-les al forn“. La casca és, per tant, un massapà farcit de confitura i, com és conegut, el massapà és una de les moltes herències de la gastronomia àrab.

La definició del massapà dolç és molt senzilla: “Massa, cuita o no, que s’ obté pastant una barreja d’ ametles crues, pelades i mòltes amb sucre i/o mel“. En època medieval valenciana el sucre i les ametles les tenien ben a prop: les marjals de la Safor eren plantacions de canya i els abancalaments amb ametlers que s’havien fet a les serres donaven collites d’ametla.

Així les coses, el massapà es recull en els textos de l’època com una “delicatessen“, com ara e.n el Tirant lo Blanch: “De continent isqué la col·lació abundosa de marsapans, e pasta real e totes altres maneres de confits de sucre e tots foren ben servits“. Pel que fa a la seua etimologia, diuen que els romans oferien als déus pel mes de març uns pans dolços d’ ametla que rebien el nom de panius martis o siga pa de març, d’on va derivar marsapà i massapà.

En definitiva, la casca de Reis és un massapà circular o amb forma de serp farcit i adornat amb fruites confitades. Alguns etnòlegs diuen que la serp representa la font de la vida, el ventre de la terra, l’alquímia de la regeneració. La serp també encarnava en l’univers dels símbols arcaics l’ ambivalència sexual. En terres valencianes era tradició (i ho continua sent sobretot en la Safor) que els padrins i padrines i els Reis la regalaren la nit de Reis la casca dins d’ una caixa acompanyada de peladilles, anissets, monedes de xocolate, etc.