En La otra muerte (El Aleph, 1949), Jorge Luis Borges fabula sobre el destí de Damián, un gaucho que participà en la Batalla de Masoller de 1904, que posava fi a la guerra civil de l’Uruguai. Per a alguns testimonis Damián es comportà en aquella jornada com un covard, per a uns altres fou un heroi, alguns l’han oblidat. L’explicació fantàstica és que el soldat fou les dos coses. Després de fer el cor flac en la jornada bèl·lica i que els remordiments el devoraven a l’hivern de la seua vida, li fou concedit pels déus tornar a Masoller, carregar com un valent contra l’enemic i caure amb honor davall les bales.

Alguna cosa pareguda resen els Hávámal o Discurs de l’Altíssim dels vikings, un conjunt de màximes ètiques i de conducta atribuïdes al mateix Odin i que arreplega Snorri Sturluson en la seua Edda  en prosa del segle XIII: “poca treva et donarà la vellea encara que te la donen les llances”.

Però passa que la immediatesa del negoci polític casa malament amb la lectura dels clàssics i així els nostres representants descobrixen massa tard les virtuts del valor. És la versió melancòlica d’això que els francesos anomenen enginy d’escala, que consistix a trobar una resposta perfecta quan ja no cal. Particularment, en l’esquerra valenciana, atenallada per un sentit de la prudència, el tempo i l’oportunitat (el pànic) que la dreta desconeix.

D’esta forma, s’han cremats líders i legislatures en l’aspiració d’eternitzar-se en el formol del sí, però no, el veges què ens diran si fem açò i l’això més avant, que ara no toca. Total per a ser els més rics de cementeri. Total per a vore passar les desacomplexades columnes de tancs de la nova ultradreta i tindre la incòmoda certesa que calia haver-se atrevit a més enfront de Madrid, en matèria urbanística, en À Punt, en la legislació turística, en la indústria cultural valenciana…

Passa igual davant les conferències dels qui ahir van tindre les més altes responsabilitats. Els escoltes i penses… i això perquè no ho deien quan tocava? Per què no parlaven tan clar com parlen ara? Per què no ho explicaven exactament amb les mateixes paraules amb què ho expliquen ara?

Potser perquè ningú és capaç d’imaginar seriosament la seua pròpia mort. Potser perquè tenim la ridícula esperança que els déus sempre ens perdonen i ens atorguen tornar a les batalles perdudes. Com li va succeir al gaucho Damián. Però això no passa.