Néstor Argente (València, 2000) era un jove valencià com qualsevol altre fins que el fatídic 29 d’octubre del 2024 la seua vida es va vore trasbalsada per una de les majors tragèdies col·lectives que es recorden en el país dels valencians. Des de llavors Néstor s’ha organitzat cada dia amb els seus amics del barri de la Creu Coberta per a anar a Paiporta i la resta de localitats afectades per la inundació de l’Horta Sud.
—Com vas viure el moment de la Barrancada? Dimarts de vesprada vaig decidir cancel·lar els meus plans. Hi havia uns vents molt forts i, des del meu barri de València, la Creu Coberta, ho vam seguir tot amb molta preocupació, amb el cor en un puny per si el Túria es desbordava. Dimecres de matí mon pare i jo anàrem a pegar una volta a vore com estava la cosa i ja no ens deixaren passar ni a Picanya ni a Paiporta. Vam vore totes les carreteres i camins tallats i en eixe moment vaig decidir que havia de fer alguna cosa per a ajudar, que no podia quedar-me en casa com si no hi haguera passat res.
—I vos organitzeu una colla d’amics? Sí. Parlàrem entre el grup dels amics i el dijous isquérem a ajudar als municipis afectats. Al principi era tot molt precari i anàrem cap allà amb el que poguérem, com pales, graneres i netejavidres. Va ser tot molt impactant. Molts llocs que formaven part del meu dia a dia estaven plens de fang, fem i pudor. Creuàrem el Pont de la Solidaritat des del barri i arribàrem a Picanya i Paiporta. Hem netejat bars, baixos, garatges, comerços…
—Com foren els primers dies? Al principi no sabíem molt bé com fer les coses i hem hagut d’aprendre a la força, cadascú fent el que pot i aportant en funció de les seues possibilitats. Els primers dies anàvem sense cap classe de preparació, sense carassetes ni guants. Anàvem amb mànega curta i pantaló curt, i ningú ens informà sobre els equipaments que havíem de portar. Ara portem equips, EPIs, roba de mànega llarga i botes.
—Com heu viscut l’arribada dels equips professionals d’emergències? Hi ha hagut una gestió molt roïna, tant abans com durant la catàstrofe, crec que això és evident. Els equips professionals han tardat molt a arribar a alguns pobles com Paiporta. Els primers dies eren molt durs, perquè no véiem cap avanç, ens costava molt vore la llum al final del túnel i ens feia la sensació que la situació no millorava. Estàvem trencats. Allò que marca la diferència és l’arribada de maquinària, per a que els veïns puguen començar a fer vida, no ja una vida normal, però una vida almenys.
“Pense que la solidaritat està guanyant a l’odi”
—Diuen que El poble salva el poble. Vosaltres ho heu viscut així? Sí. Pense que si ha una ensenyança positiva de tot açò és que ens tenim els uns als altres, fins i tot en estos temps tan individualistes. El més emocionant ha sigut vore voluntaris de tot arreu mobilitzats i units per una causa comuna, que és la reconstrucció dels municipis afectats. Els dies passen molt ràpid, amb les emocions a flor de pell. Portem DNI i telèfon per si passa alguna cosa, i moltes voltes ens oblidem fins i tot de dinar. Sempre passem abans per La Rambleta o per alguna falla per a dur coses cap a Paiporta, caminem durant una hora i, quan arribem allà, oferim la nostra ajuda en els punts que hi ha establits ara.
—Què és el que més t’ha marcat en estos dies? Em sobtà molt vore un veí que havia perdut el seu cosí amb el somriure i la dignitat intactes, fent tot el que podia per ajudar a la resta. Pense que la solidaritat està guanyant a l’odi, per moltes coses que es vullguen vendre. Al principi tornàvem a casa destrossats perquè sentíem que abandonàvem els veïns, però ara estem més tranquils de saber que els professionals continuen fent la seua faena al llarg de la nit. També m’ha impactat vore xiquets que han perdut el seu dret a ser xiquets, fins i tot les seues escoles, i pense que la societat valenciana està en deute amb eixes infàncies trencades.
—També moltes persones han experimentat una gran culpabilitat per no poder ajudar. Exactament. Jo he tingut la sort de poder ajudar perquè laboralment i familiarment podia fer-ho, però soc perfectament conscient que molta gent no ha pogut. Però allò important és que cadascú ajude en la mesura de les seues possibilitats, tot suma. Pareix qui va amb la pala ajuda més, però no és aixina. Altres persones poden aportar més organitzant xarxes, donant suport i exigint millores, des del periodisme o la societat civil.
