Al sendemà de la tragèdia ocasionada per la DANA, un amic madrileny, amb tota la seua bona intenció, m’escrigué entre paraules d’ànim i carinyo: “El Regne de València és una part indissociable de tots nosaltres”. Em quedí sorprés: l’afirmació em resultà de gran ambigüitat. Des d’una mentalitat espanyola, ¿calia remarcar-ho? Per ventura, ¿és que no ho havíem de tindre clar els valencians, i per això m’ho assenyalava? No ho sé, però… ¿algú s’imagina en un desastre en la Costera un missatge d’eixe estil?: “La Costera és una part indissociable de tots nosaltres”. Qui ho dubtaria, això, de la Costera? ¿Caldria subratllar-ho de manera especial? Ara bé, seria perillosament delicat plantejar-se: “L’Alt Palància és una part indissociable de tots nosaltres”. ¿No s’estaria posant en dubte, en este últim exemple, la valencianitat (ben històrica i fundacional) de la meua comarca? Com si algú, des d’un centre, ens haguera de reconéixer com a iguals perquè en el fons no seríem tan iguals com els iguals de veres. En un cert sentit, i tornant a la dicotomia Espanya / València, només som iguals si ens ho concedixen. Si no és així, som eixa altra realitat, entre festiva i sospitosa, que es mira de reüll o que no es mira.

Espanya es dividix en Madrid i províncies. Això els arriba fins al moll de l’os. No sé quantes vegades van repetir allò de provincias diversos entrevistats en Anatomía de un dandy (Alberto Ortega i Charlie Arnaiz, 2020), documental sobre l’escriptor Francisco Umbral. Ho va fer inclús un hooligan del Reial Madrid, columniste d’un gran diari, i gallec de naixença! Madrid és el centre, i allò que té al voltant és un extraradi quilomètric: Valladolid, Guadalajara, Sòria, Albacete…: províncies. Nosaltres? Nosaltres, no. València, no. Serem en tot cas la Cuba de Madrid en temps de Batista, i això algunes zones; però ¿províncies com les ara dites? No, ben al contrari se’ns deu comunicar, en un moment de dolor, d’incomprensió i de covarda ràbia, que som també ells, una classe d’espanyols honoraris: “una part indissociable”, deia el meu amic, d’un Estat que ens considera l’Altre no per ser levantinos, sinó per pertànyer a eixa antiga federació mai acceptada com a espanyola de primera, i que només a través de l’erosió (l’Espanya buidada), la ridiculització (el mañico…), o l’apropiació (la Mare de Déu del Pilar) és assumible com a espanyola. Els territoris de la Corona d’Aragó només són plenament espanyols, i tampoc, si estan desactivats: platja, desert, illes d’estiueig; o estigmatitzats (Catalunya). Per a nosaltres, els valencians, només els térmens Levante feliz, Levante o el Levante complixen un paper en l’imaginari madrileny. Així que no, no som províncies: la província és el territori sentit com a propi que no és la capital; nosaltres ni som la capital d’Espanya ni se’ns considera tan propis. Diguem-ne colònies.

I els valencians ens sumem a eixa lògica colonial, i no ens n’adonem. Pensem des dels paràmetres i des dels partits de Madrid, i si no del Madrid físic, d’eixe Más Madrid mental que, al cap i a la fi, resulta de total equivalència. I se’ns commina a reflexionar des d’una lògica reduïda, com si ja no forem capaços de buscar una utopia social i política diferent de la realitat colonial de bon salvatge o de controlable ravatxol. Per això, trobe, s’ha produït tan prompte, arran de la DANA del 29 d’octubre de 2024, l’intent d’aprofitament partidiste de la major desgràcia natural que ha viscut València des que es té memòria, en què la inacció durant dos dies ens ha deixat en xoc: 72 hores en les quals només la iniciativa privada (vullc dir, el voluntarisme individual) es posava en marxa, encara que els governs intenten remeiar-ho ara. Tot ha tardat, tot: la previsió, l’avís, la reacció, l’interés, la consciència… I no ha ajudat, n’estic segur, que en l’Estat mane un partit i en la Generalitat un altre. Fa vertigen acceptar-ho, és de veres, però som colònia… Ara apareixen tots els polítics per totes bandes. Conservadors? Progressistes? Ultraprogressistes? Ultraconservadors? Etiquetes buides, ridícules. I hui a més a més ofensives perquè mostren la seua irrellevància quan la realitat més brutal s’imposa. I mentres els polítics juguen als escacs de l’atac i la defensa, València alimenta els supervivents, busca els desapareguts, plora els seus morts, sense que ningú, ningú, la represente. Perquè eixa gent no es mereix representar-la. Mai.

Portada: La Torre, ciutat de València © Gerardo León