València s’ofega és un crit de sis síl·labes, però no és un poema, és una denúncia. És el crit dels qui vivim en una ciutat en venda, la que ens situa enfront de la penúltima oportunitat que tenim de parar la destrucció dels nostres barris i del territori més pròxim.
Li han posat preu a tot. Un preu que ens deixa sense vivendes assequibles, sense barris ni comerços de proximitat on comprar, ni espais en els quals conviure i de confiança.
És veritat que València s’ofega. En un any, un grapat d’amics que viuen de lloguer han hagut d’anar-se’n cap als màrgens, fins i tot eixir de la ciutat. Una amiga em contava ahir que fa uns mesos, veient com estava l’assumpte, havia començat a mirar pisos al costat d’on viu, “però ahí el lloguer ja està vora els 1.000 euros”.
Cada dia que passa, cada setmana que passa, cada vegada que un polític mira cap a un altre costat, cada volta que un fons inversor trau la cartera, cada vegada que naix un nou especulador, cada volta que una immobiliària apega un cartell de Necessite comprar pis urgent per la zona, cada vegada que una botiga de barri tanca, cada volta que un mitjà de comunicació informa que una casa ha sigut okupada, cada vegada que un estranger arriba i compra amb cash, cada volta que un govern anuncia una ajuda per a pagar el lloguer, cada vegada que el port és ampliat, cada volta que un camp de l’horta es deixa de cultivar, cada vegada que s’obri al mercat un apartament turístic, cada volta que, cada minut que, cada segon que, València s’ofega més.
Després acudirem a la literatura per a parlar d’esta devastació, a les novel·les, al te’n recordes quan…?. Quan què? Quan érem vulnerables.
València s’ofega. En la manifestació del dissabte passat, des de diferents barris de la ciutat van eixir quatre grups de veïns i veïnes cap a les Torres de Serrans. Hi ha unes imatges aèries en les quals es veu com es trobaren, i no van formar una taca humana, va ser el cor ferit de la ciutat. Després, un grapat de manifestants van decidir acampar enfront de l’Ajuntament al crit de “Si no tenim casa, ocupem la plaça”. Més cor.
Els barris són nostres, són refugi, i que ens despullen dels habitatges no pot ser mai la línia a seguir ni la política.
Açò no va de tindre llàstima per ningú. Va d’injustícia, d’egoisme, de totes les decisions i comportaments que deixen de costat les persones que habitem dia a dia València. Si vosté està llegint-me i pot fer alguna cosa per a que les nostres ciutats i pobles continuen sent habitables, faça-ho, per favor. La vida està ací, no en una altra part.
