Devien estar construint l’Hotel Alauar, inaugurat en juliol de 1999, la primera volta que estiguí en la Vall de Laguar, animat per Rodolf Giner, amant i coneixedor de les nostres muntanyes i pobles. Era una primavera d’hivern de quan solia fer fred i ploure. Entre la boira espessa i la boqueta nit tot tenia un aire rústic i solitari de fi del món, però sabíem que no, que cap amunt la carretera portava a Fleix i, en acabant, a Benimaurell.
En 1996 havien obert La Casota. No hi havia més clients en aquell riurau restaurat, però la il·lusió dels hostatgers era desbordant. Les llums càlides reflectien les irregularitats òbvies de les parets de pedra i dels pilars de tosca. La fil·loxera s’havia emportat feia temps els últims ceps de raïm, però quedava l’arquitectura de la pansa, esguitant la comarca ací i allà. La casa rural era hereua d’aquell temps terrible que capgirà l’economia de la comarca.
Al sendemà el sol naixent havia esvaït la boira. La Casota era l’inici d’un tobogan que surfejava la comarca des dels 500 metres sobre el nivell de la mar fins a Dénia, entre fèrtils bancals, flanquejats pel Montgó i Segària.
Aquella primera nit vaig ensomiar que vivia en una casa en Campell, que escrivia novel·les i cuidava rosers i que, amb el bon oratge, fent xàrters en un veler des del Portet de Dénia, guanyava diners per a passar l’any. El somni estaria inspirat en la contalla d’algú. Sempre és així. Torní a sovint, a la Vall, a Laguar, a ensomiar en una casa i un vaixell.
Vicent Mengual en l’Hotel Alauar
En l’estiu del 2023 visitàrem per fi a Vicent Mengual en l’Hotel Alauar, al final d’una empinada costera de Benimaurell. Ens va commoure l’entusiasme de l’acollida. Raonàrem dels escalons de pedra del Barranc de l’Infern, del Cavall Verd i el Penyó, de futbol, de criar, de la vida en els poblets d’interior, de la llonja de Dénia, dels bancals de la fam, de paelles, arrossos i embotits, d’Al-Azraq a cavall, de coques, d’il·lusions i expectatives. Tot des d’aquella terrassa irrepetible en la talaia de la Vall, on podies esvarar i aplegar a caure sobre l’arena de la platja de les Marines o, fins i tot, els dies clars, al sendemà d’una ponentada, sobre Es Vedrà.
Enguany tornàrem. Ens acompanyà Rodolf. Vicent ens feu la picadeta habitual i una paella de rap, gamba roja i eixe calamaret tendre anomenat tòtena. Isqué a les postres i férem delitosa tertúlia mentres ens xuplàvem els dits i apuràvem la segona botella del Pinod Noir d’Enrique Mendoza. Abans de marxar, Rodolf i jo recordàrem que, després d’un d’aquells viatges a la Vall, a finals dels 90, ens trobàrem en Les Caves de Neptú, el restaurant denier del mític Salvador Gilabert, sempre amabilíssim, ja fallit. En cap altre lloc he tastat un arròs a banda com aquell. I d’allò férem un costum: Laguar-Neptú. Mentrestant passaven els anys i creixia l’anhel d’escriure novel·les i navegar.
Foto portada © Jordi García Polop
