“Desde mañana mismo, sin burocracias ni tasas, podrán descargarse su título de reconocimiento del valenciano los estudiantes de secundaria y bachillerato desde el curso 2008-9. Por justicia, por mérito y sobre todo, por convivencia y reconocimiento de una lengua que ha sido impuesta demasiado tiempo”. Este tuit el va fer el nostre molt honorable president, el president de tots els valencians, incloent els més d’1,6 milions que parlem valencià com a llengua habitual, familiar i quotidiana, que ens l’estimem i volem i amb què ens hem identificat històricament des de fa huit segles.

El vídeo que l’acompanyava encara afegia més sal a la ferida: “A partir de mañana, en la web de la Generalitat, sin burocracia, y de manera totalmente gratuita, estarán ya disponibles los 337.000 certificados de reconocimiento del valenciano para todos los estudiantes de secundaria, de bachiller o de selectividad desde el curso 2008/2009, como una gran línea de apoyo e incentivo y promoción al valenciano… porque es un reconocimiento también desde el punto de vista acreditativo  de capacitación… para mí tiene que ver con la convivencia, como el acabar con una etapa de imposición que solamente alejaba el valenciano en vez de acercarlo a través de la promoción del reconocimiento, de la justicia y del mérito”. La xifra de 337.000 es correspon amb 168.000 certificats C1 per a estudiants que acabaren el batxillerat amb una nota equivalent o superior al 7 –o ho van fer exclusivament en l’examen de la selectivitat– i amb 169.000 certificats B2 per als qui simplement aprovaren el valencià en batxillerat, segons l’anomenada Llei de llibertat educativa, que establix que també serà així a partir d’ara.

No sé ni per on començar amb este desficaci i menyspreu absolut a la llengua valenciana… En primer lloc, ¿quanta d’eixa gent jove –persones de fins a 31 anys– no haurà dit ni dos frases seguides en valencià des que finalitzà aquells estudis? Amb tota probabilitat la gran majoria, segurament més de 250.000, ateses les xifres de valencianoparlants entre la joventut actual. ¿Em poden explicar com s’incentivarà el coneixement de la llengua valenciana entre eixe 5% de valencians, si un dels poquíssims incentius que tenien –pràcticament l’únic– era precisament aprovar els exàmens extraescolars de qualificació del valencià? La immensa majoria de tota eixa gent ja no tindrà cap incentiu per a aprendre valencià, alhora que tot el sector d’ensenyança del valencià fora de l’escola –amb totes les activitats de promoció de la valencianitat que implica– acaba de perdre, de colp, la part principal del seu mercat. Crec que es resumix molt bé en este altre tuit fet per una de les persones a qui han regalat el títol, i que fins i tot ha triat molt bé el personatge que se n’alegra…

Per una altra banda, com que justícia i mèrit? ¿Quina justícia i quin mèrit són que persones que no tenen capacitat per a parlar valencià –o que la van tindre durant un temps mínim i no n’han tornat a fer ús– tinguen el mateix títol que altres –siguen valencianoparlants o castellanoparlants– que s’han esforçat a acreditar eixe ús mitjançant una prova específica que així ho certifica? ¿Com els pot comptar de cara a la funció pública, per exemple, el mateix a uns que a altres? Perquè tots som ben conscients, i ho sabem massa, que en el nostre sistema educatiu un simple aprovat en valencià no es corresponen amb l’ús i els coneixements que requerixen un certificat B2 i, menys encara, que un 7 en batxillerat o en l’examen de selectiu equivalguen a tot el conjunt de nocions i aptituds que representa un C1. Només cal fer la comparativa amb l’anglés per a ser-ne ben conscient.

Ho saben els experts, ho saben tots els docents, ho sap qualsevol que tinga fills i ho sap qualsevol que tracte amb jóvens, però pareix que cap dels nostres polítics ho sap, perquè allò cert és que esta mesura l’únic que fa és repetir i amplificar –notablement, això sí– el projecte de decret que ja va fer el govern del Botànic, de PSPV i Compromís, presentat amb els logos Cent de Fuster i 40 anys fent país, i amb l’aquiescència plena de la llavors consellera d’Educació Raquel Tamarit. Aquell decret nonat d’un govern que se’n deia valencianista establia exactament els mateixos criteris, però sense retroactivitat fins al 2008/2009, sinó a partir del 2021/2022 en avant… A quina promoció del valencià podem aspirar amb decisions polítiques així d’uns i altres?

Per si fora poc, el nostre president, que no és capaç de parlar en valencià si no és llegint –cosa que, les poques vegades que ho fa, s’agraïx–, ens diu que amb la nova llei i mesures com esta s’acaba “una etapa de imposición”, ja que, segons explica, el valencià ha sigut una llengua “que ha sido impuesta demasiado tiempo”. I ens ho diu en castellà en els dies previs i preparatoris al 9 d’Octubre, el Dia dels Valencians. Quina imposició hi ha hagut ací, si els únics bilingües per sistema, vullguem o no vullguem, som els valencianoparlants? Quina imposició hi ha ací quan es pot fer vida plena en castellà, mentres que els valencianoparlants hem de suportar de manera recurrent recriminacions, molèsties o conflictes per parlar en valencià? Quina imposició hi ha ací si els únics que canviem de llengua familiar per a poder fer vida normal som els valencianoparlants? Quina imposició hi ha ací si els percentatges de valencianoparlants no han parat de baixar al llarg dels darrers cent anys, fins a deixar en clara minoria la llengua històrica dels valencians?

Si volen deixar morir el valencià sense cap càrrec de consciència, que ho facen sense embuts, però que no ho disfressen amb mentires que menyspreen i humilien la nostra llengua, la que parlem amb orgull cada dia centenars de milers de valencians que volem dignificar-la i projectar-la cap al futur. Tot el contrari del que s’està fent ara.