In God We Trust, però no massa

by | 26/09/2024

La realitat sempre supera la ficció, entre el càrtel del foc i els Ozarks. Només és pur capitalisme. Salvatge i despietat
Temps de lectura: 2 minuts

He vist la sèrie Ozark que ha fascinat a públic i crítica. A través de la família Byrde, ens mostra de forma magistral com el poder i els diners es poden obtindre d’una forma obertament sanguinària o amb una aparença de legalitat. En el Mig Oest, les fronteres entre un càrtel mexicà, la màfia de Kansas City, la dels Ozarks i la classe política són permeables. Les portades dels periòdics s’encaboten a confirmar-nos que en la vida real també.

En València, per exemple, estos dies el focus mediàtic allumena el càrtel del foc, amb Serafín Castellano (qui fon conseller i secretari general del PPCV) i una trama ordida que riu-te dels Sopranos i els Baroni. Res, en realitat, que el periodiste Quico Arabí no vinguera denunciant fa anys i panys, com a part d’un context de corrupció molt més ample. En cada acte d’El cas Forlati i Toronto sempre pren la paraula algú que fa la mateixa pregunta: “¿Has anat massa lluny amb la trama mafiosa?”. La resposta és senzilla: “La realitat sempre supera la ficció”. I recomane, a qui tinga dubtes, els llibres d’Arabí.

En Ozark i en València la ratlla és tan fina entre l’activitat legal i la delictiva que no és difícil sentir una certa justificació moral per a seguir amb les pràctiques al límit. Seguint amb Toronto, és el cas d’Albano Sanluri i del senyor Cruz, fecunds empresaris del sector farmacèutic, un des de Washington, l’altre des del desert de Chihuahua, ambdós carregats de raó, un com a gran accioniste de multinacionals, l’altre com a propietari de laboratoris il·legals subterranis. En Ozark, els polítics més poderosos de Missouri, els Byrde, l’FBI i el càrtel mexicà acaben íntimament connectats. Idealistes o ingenus, només el detectiu Mel i l’agent Maya són íntegres, en contrast amb tots els altres.

Entre el cine, la literatura i la vida real, queda la sensació que, en el món dels grans negocis, certes pràctiques brutes pareixen inherents a les relacions de poder. Darrere sempre subjau una ambició sense límits. És allò que el refranyer valencià ja fixà fa molt: Ningú es fa ric de treballar, una divisa que despulla la fal·làcia de la cultura de l’esforç i la meritocràcia.

Segur que en la vida real, en Missouri i en València, existixen personatges com Jim Rattelsdorf, l’aliat de Wendy Byrde, un advocat que mou fils per a posar i llevar governants; un altre emperador del suborn i l’extorsió, subtil i elegant, que mou quantitats indecents de diners per a menejar cadires. In God We Trust. Sí, pareix un bon xic.

Mentrimentres el Mediterrani s’ompli de cadàvers de migrants, les dones viuen emmordassades en l’Afganistan, el fentanil destrossa milers de jóvens en les grans ciutats nord-americanes i el món es dessagna en Gaza, Líban, Ucraïna, mitja Àfrica, Myanmar, Síria, Iemen… És la cara B d’un capitalisme cada dia més salvatge i despietat. In God We Trust, però no massa.

Fotos de la sèrie Ozark.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.

Et pot interessar

Parlem de la sort?

Parlem de la sort?

Vivim en una societat meritocràtica? El temps acaba posant a cadascú en el seu lloc?