Si es planteja la necessitat d’articular pautes de consum diferents davant els efectes del canvi climàtic, la resposta hauria de ser que et preocupes per tot allò que tu contamines i que deixes de mirar més enllà. Si s’exigix major rectitud en la despesa pública, és probable que es demane posar el focus en totes aquelles vegades que has gastat més del compte en la teua economia domèstica.
Amb la mateixa lògica procedimental, la resposta màgica davant la petició de major i millor estratègia territorial davant de l’increment turístic és, en el nostre entorn pròxim, proclamar que Jo també soc turista. Traduït ve a ser: no protestes, no demanes més regulació, perquè tu també viatges, tu també eres turista.
L’actitud primaveral d’aquells que despleguen shows de protesta contra el turista, entrant al joc de les administracions absents, contrasta amb una ostentació estival per part d’institucions que pretenen dispersar la seua responsabilitat individualitzant la càrrega dels problemes. Podem abordar l’efecte del turisme des de l’eufòria de qui es compra una loció miraculosa, o des de la condemna de qui considera els visitants com la darrera gran plaga d’Occident. Tant se val: serà un debat estèril i prolongarà la realitat-ficció que ens fa ballar entretinguts.
L’any 1998 arribaren a Espanya 42 milions de turistes. En 2023, 82 milions. En el món, l’any 1998 es feren 600 milions de viatges. En 2019, 1.500 milions. Entre 2009 i 2018, en les 162 ciutats més visitades del món (inclosa València), el nombre de visitants va créixer una mitjana del 6,5%. És un pas brutal associat a l’acceleració tecnològica, al mateix ritme que el comerç electrònic ha canviat les nostres rutines comercials. Podem voler que només viatgen els rics (com es desprén d’alguns enfocaments elitistes lamentant com de poc gasten els nostres turistes), podem voler que no viatge ningú o podem voler que viatgen tots. Importa poc: la humanitat viatja com entra a internet. Tot el que pot.
Mirar al veí, tirar-li la culpa perquè se’n va una setmaneta a Albània no només no aporta res al debat, sinó que intenta evitar-lo. Clar que cadascú pot millorar la seua manera de comportar-se allà on viatja. Encara més: podem fer-ho fins i tot en la nostra ciutat. Però continuarà sense solucionar el problema.
En realitat necessitem saber per què tantes administracions s’han absentat de qualsevol planificació davant d’una explosió turística que ja ve de lluny. Volem saber de quina manera regularan els seus efectes, tant els beneficiosos (com s’aprofita l’èxit del creixement turístic en la nostra societat local?) com els negatius (com es regula l’excés i el seu impacte en la vivenda i la comunitat local?). Volem saber si les administracions complixen la seua funció reguladora o si són subsidiàries d’aquells operadors que obtenen els majors rèdits del turisme. Volem saber quant de turisme pot rebre un territori de la mateixa manera que s’estudia fins a quin punt qualsevol altra indústria pot capturar els recursos d’una zona.
El turisme (una amenaça quan es convertix en resposta a totes les coses, una oportunitat quan forma part d’un sistema productiu combinat) és, abans que res, un desafiament enorme per les seues xifres accelerades. Fer campanyes destacant allò que és evident (Jo també soc turista) és més propi de l’homeopatia pública. Necessitem volar amb més altura.
Portada: Imatge de la campanya #yotambiensoyturista © Generalitat Valenciana
