“Que m’és forçat de viure sens mesura”, deia Jordi de Sant Jordi al final d’un dels seus poemes més coneguts, la cançó d’opòsits Tots jorns aprench e desaprench ensemps. I sense mesura degué viure per a poder traslladar l’enorme força vital i poètica ques traspuen a flor de pell els 1.056 versos que ens va llegar en díhuit composicions.
Nascut possiblement a València entorn de l’any 1400 al si d’una família d’esclaus musulmans lliberts –que tal vegada exercien com a joglars en la cort reial–, veiem el seu pas fulgurant vinculat a la cort d’Alfons el Magnànim, de qui era cambrer, a partir de la seua entronització en la primavera de 1416. En aquells anys el jove poeta participà repetidament en les galants vetlades literàries que organitzava en els palaus reials de València i Barcelona la reina viuda Margarida de Prades, qui serà la seua dama favorita: “l’amor que us hay en totes les parts m’ascla”, dirà en els Estramps.
Més avant participarà en la primera gran expedició mediterrània del Magnànim, junt a Ausias March o el pare i els germans de Joanot Martorell, de manera que entre juny de 1420 i desembre de 1423 es va desplaçar amb el monarca a Sardenya, Còrsega, Sicília, Nàpols i Marsella, la gran ciutat portuària dels enemics angevins, que van saquejar. I fou durant aquell viatge quan va ser armat cavaller, va rebre les alcaidies dels castells d’Uixó i Polop i se li van atorgar les senyories de la Nucia i Xirles. També va ser llavors quan les tropes del condottiero Sforza el feren presoner durant unes setmanes, en un captiveri que motivà el seu no menys famós Deserts d’amichs, de béns e de senyor. Però després del seu retorn a la península Ibèrica, al cap de només mig any, va morir de manera fulminant, tal vegada a causa d’una infecció, el 18 de juny de 1424 a Ocaña, on es trobava en una missió diplomàtica davant del rei de Castella.
Esta setmana, per tant, ha fet sis-cents anys de la seua mort i ningú, des de les grans, mitjanes o menudes institucions polítiques i culturals –amb l’excepció de la Universitat de València, amb un simposi internacional–, n’ha fet memòria. Ni tan sols un xicotet recordatori simbòlic d’un dels poetes valencians més grans de tots els temps, l’últim trobador, membre insigne del nostre Segle d’Or i part prodigiosa de la nostra història. Res. Ni una cita. Ni un miserable tuit. Un bon símptoma dels temps que corren per al poble valencià.
