Un any més el ginjoler que tenim a casa, a Mutxamel, ens ha oferit els seus gínjols: cruixents, aromàtics, nutritius, refrescants… Uns fruits, ara quasi perduts, que en castellà es diuen azufaifos o azofaifas, i en murcià gínjoles. Eixos noms, com també el científic Ziziphus jujuba provenen del terme grec que designava el fruit, zízyphon, que en llatí va passar a ziziphum. L’àrab hispànic el va adaptar a la seua fonètica i li va dir zufáyzafa, que en fusionar-se amb l’article al- (>az-)  va passar a azzufáyzafa [1].

La meua neta, de 6 anys, està encantada de tastar-los i m’ajuda a collir-ne. L’any passat no va poder ser; es van cucar i no vam a arribar a assaborir-los; això sí, mentre amb l’ajuda dels néts escorcollàvem l’arbre a la recerca d’algun que es poguera salvar, els vaig recitat uns versets que havia recollit d’un llibret que tenim a casa, de Miquel Peris i Pere Rambla:

El gínjol, redó i trempat,

No és molt adient per al gat[2].

I enguany, mentres la neta i jo fem arreplegada de gínjols, li recorde aquells versos i pense en afegir-ne algun altre de nou; sempre que tinc ocasió els ensenye a recitar marcant bé el ritme, vocalitzant i entenent el que diuen, ja que lamentablement no solen fer-ho a l’escola. Pense en uns versos de mossén Cinto Verdaguer, que tan pacientment ha sistematitzat Maria Carme Barceló Martí, però hauria de buscar l’exemplar que em va regalar l’autora[3] i pense que potser siguen massa difícils per a la xiqueta. Així que canvie de terç i em decante per l’Azofaifa de k’obre “La venganza de don Mendo”. I comence dient-li que en castellà als gínjols li diuen azufaifas o azofaifas; i que antigament els moros també ho feien servir com a nom de xica; així que aprofite per recitar-li uns versos de “La venganza de don Mendo”, una obra de teatre en què vaig participar quan tenia 15 anys:

Y diz que una de las moras / la que Azofaifa es llamada

Sabe de augurios y hechizos  / y fabrica una pomada

que aunque al verla se os antoja / vaselina boricada[4],

es pomada milagrosa / pues con una pincelada

torna al anciano en adulto / y la nieve en llamarada.

Recorde que l’obra, una astracanada[5] de Pedro Muñoz Seca[6], la vam representar al final de curs en col·laboració amb les xiques d’un altre col·legi. El meu paper era, tot siga dit, ben poc lluït: feia de don Suero, un personatge “de frase única”, d’eixos dissenyats exclusivament per a un gag; jo havia de dir només la frase “Satisfarás tu quillotro”[7] dirigint-me a la reina Berenguela quan, en la” Jornada Primera”, s’enamora a l’instant de Don Mendo disfressat de trobador.

Doncs bé, ara, passats els anys, em venen al cap alguns dels versos que em vaig aprendre mentre assistia als assajos; i recite a la meua neta un altre dels fragments dirigint-me a ella:

«¡Mora de la morería!… / ¡Mora que a mi lado moras!…
¡Mora que ligó sus horas / a la triste suerte mía!…» [minut 10:47]

I torna a riure-se’n, potser pel joc de paraules. I, ja que estem fent bromes i per a fer-la riure més m’invente un altre verset, ara referint-me a ella amb el nom d’Azufaifa:

Azufaifa, Azufaifa / mora de la morería

El dia que tu naciste, coincidió con que subía

el precio de la lechuga / en una verduleria.

I a partir d’això ens inventem un joc: fer nous versos triant paraules trisil·làbiques connectades al comerç (que hauria d’acabar en –ia) on es vendrien eixos productes. I apareixen nous versos que fan servir parelles com ara merluza/pescadería; ternera/carnicería. En això ha arribat un altre dels néts que s’ha incorporat al joc amb noves aportacions: espadas/ juguetería, manzanas/frutería, i alguns més; si, ens ho hem passat bé mentre organitzàvem els gínjols de les dos cistelletes pel calibre i el grau de maduració..

Els conte, també, que antigament n’havia molts gínjols al nord d’Àfrica, però silvestres; els pobladors de la zona els anomenaven lotus (Ziziphus lotus) i eren tan bons i donaven tants fruits en totes les estacions que hi havia gent que se’n podia alimentar tot l’any i per això s’anomenaven lotòfags. De fet, en una de les aventures, Odisseu, del que ja els he parlat en anteriors ocasions (i que ràpidament identifiquen amb Nemo/Ningú per l’episodi del ciclop Polifem), recala en el país dels lotòfags (cant IX de l’Odissea, versos 82 al 104) després de nou dies de tempestes. Recelós, Ulisses hi envia tres dels seus hòmens a investigar quin tipus de gent viu-hi. Els lotòfags els reben pacíficament i els oferixen menjar uns fruits deliciosos, tan agradables que decidixen quedar-s’hi, oblidant el motiu del viatge, que és tornar a Ítaca; davant la resistència a tornar, Ulisses ha d’anar a buscar-los en persona i, lligats a la força, els retorna a les embarcacions i obliga a salpar de nou per evitar que ningú més taste els gínjols.

Sí, un fruit meravellós que podem tastar en setembre.

.

*******************************

[1] Pel que fa al valencià gínjol, busque en els diccionaris etimològics habituals i finalment em decante per consultar la IA, que em fa una mena de compendi encadenat;

1. Palatalització, en canviar la /z/ a la /g/, a partir del llatí vulgar en què la /z/ inicial es pronunciava com a /dj/, que passaria a un so africat palatal (com la /g/ de ‘gent’).

2. Pèrdua de la /f/ /(ph de ziziphum) en la parla quotidiana.

3. Nasalització, en introduir una consonant nasal (/n/) davant una consonant palatal per fer més còmoda la pronúncia; passant de zi-zi a ginjulum

4. El canvi de sufix, de /-um/ a /-ol/ (com en pisum > pèsol).

[2] La rima servix, i això és important; però realment el gínjol no és perillós per als gats, com sí que ho és l’aranyó (Prunus spinosa) o “escanyagats”; la raó és que la llavor és rica en amigdalina, un glucòsid que per hidròlisi enzimàtica passa a benzaldehid, glucosa i cianur d’hidrogen (HCN). Tot i que este és tòxic, no n’és el causant de la mort dels gats, sinó el benzaldehid, que en degradar-se a l’intestí es transforma en àcid benzoic/benzoat, al qual els felins tenen una hipersensibilitat molt acusada; de fet, dosis relativament petites els causen una mena de xoc anafilàctic que pot conduir-los a la mort per ofegament en tancar-se’ls el conducte traqueal (>escanyagats).

[3] “Les plantes en l’obra de Jacint Verdaguer” (2023) ; els versos corresponen al Cant tercer: “L’encís” del poema èpic ”Canigó” (1886). I diuen així:

Lo préssec d’Illa com pom d’or rosseja, / no tant com lo raïm de Tarascó;

la cirera d’arboç hi vermelleja / amb lo gínjol rient, i l’ametlló.

[4] Es diu boricada a una pomada de vaselina, de textura semisòlida, tanslúcida i dúctil que actua com a emolient o ablanidor, i com a excipient on repartir el 10% d’àcid bòric que actua com a desinfectant antifúngic i antibacterià, alhora que suavitzant i protector de la pell. Per cert, la vaselina és una mescla homogènia d’hidrocarburs d’origen mineral i petroquímic.

[5] S’entenia per astracanada una obra còmica plena de disbarats on es prioritzava l’humor absurd més enllà de la lògica o la realitat, tota plena d’acudits ràpids, jocs de paraules, dobles sentits, rimes forçades, situacions exagerades i personatges inversemblants. Una mena de sainet que va inventar i popularitzar l’autor gadità Pedro Muñoz Seca, amic, entre altres, del monover José Martínez Ruiz, “Azorín”.

[6] D’idees conservadores, monàrquiques i catòliques, en instaurar-se la II República va dirigir bona part de la seua vena satírica a criticar, caricaturitzar i ridiculitzar alguns dels personatges i polítiques. En iniciar-se la guerra civil es trobava a Barcelona; va ser detingut per milícies anarcosindicalistes i enviat a Madrid i tancat en la presó de San Antón; va ser tret, amb 112 presos més, en una de les 23 “sacas” massives organitzades entre novembre i desembre de 1936 per partits i sindicats d’esquerres per a dur els presos a Paracuellos del Jarama i afusellar-los-hi. Humorista fins el final, les seues darreres paraules, dirigides a l’escamot d’execució, van ser «Podéis quitarme mi hacienda, mi patria, mi fortuna e incluso —como estáis al hacer— mi vida. Pero hay una cosa que no podéis quitarme: ¡el miedo que tengo ahora mismo!».

[7] Una frase tan pomposa com absurda i pedant que feia servir la forma arcaïtzant “quillotro” com equivalent a “desig”. I, això sí, la gent es reia; i no sé perquè.