La imatge del jueu medieval com un personatge necessàriament ric i dedicat al préstec de diners té poc a vore amb la realitat. La societat jueva del Regne de València era tan desigual com la cristiana que l’envoltava: al costat d’una reduïda oligarquia de financers, mercaders, metges i servidors de la Corona hi havia artesans, treballadors modestos i famílies que vivien directament en la pobresa. És una de les principals conclusions de l’historiador José Hinojosa Montalvo en l’estudi «Desigualdad y contrastes en la sociedad judía del reino de Valencia», publicat en el volum Minorías y desigualdades en la España medieval y moderna (siglos XV-XVII): Lastres y horizontes, coordinat per Rafael Narbona Vizcaíno i editat en 2026 per Publications of eHumanista.

Hinojosa analitza la societat jueva valenciana des de la seua formació arran de la conquesta de Jaume I fins a l’expulsió de 1492. Una de les particularitats valencianes és precisament el seu origen: molts jueus arribaren des d’Aragó i Catalunya i alguns col·laboraren amb la nova monarquia cristiana com a intèrprets, diplomàtics, funcionaris, tresorers, arrendadors d’impostos, metges o prestadors. Els servicis a la Corona podien ser recompensats amb terres, cases, privilegis i exempcions fiscals, de manera que ja en el segle XIII es constituí una poderosa capa superior dins de les aljames.

Les xifres permeten comprovar, però, fins a quin punt aquella riquesa estava concentrada. Una taxació de la jueria de València de 1363 registra només cinc contribuents amb patrimonis superiors als 10.000 sous i deu entre 1.000 i 10.000, mentre que cinquanta persones se situaven entre 40 i 500 sous. València concentrava les principals fortunes jueves del regne. A Gandia, en 1381, cinc jueus superaven els 4.000 sous de patrimoni, nou en tenien entre 2.000 i 4.000, vint estaven per davall dels 2.000 i set eren considerats pobres.

Algunes fortunes sí que podien arribar a ser extraordinàries. El valencià Isaac Morcat entregà a la seua filla una dot de 12.000 sous i Astruga, viuda de Salamó Abenmarueç, en reclamà una de 16.000. Jucef Coffe, de Llíria, ordenà invertir 30.000 sous en censals perquè els rendiments es destinaren als pobres. Encara resulta més espectacular el cas de Jucef Abarin, posteriorment convertit al cristianisme amb el nom de Joan Pérez de Sent Jordi, que assegurà haver perdut béns per valor de 30.000 florins —uns 330.000 sous— durant l’assalt a la jueria de València de 1391. Com a referència, el governador general del Regne de València cobrava aleshores uns 5.000 sous anuals.

La figura que millor representa aquella oligarquia és Jafudà Alatzar, membre d’una família establida a València des del segle XIII. Financer, prestador i arrendador de rendes, en 1363 apareix taxat, juntament amb el seu net i els seus gendres, en 50.000 sous. La seua proximitat a Pere el Cerimoniós i a la reina Elionor li proporcionà privilegis excepcionals, entre els quals la possibilitat de no portar la roda identificativa dels jueus i d’anar armat. Però el seu poder provocà també una forta oposició: en 1370 la mateixa aljama valenciana el denuncià per actuar de manera prepotent i manipular els afers públics de les comunitats jueves. Després de la seua mort, en 1377, les disputes entre els hereus acabaren arruïnant el llinatge.

La desigualtat no es manifestava únicament en els diners. Les cases, les terres, els vestits, les joies i fins i tot el lloc ocupat a la sinagoga funcionaven com a símbols d’estatus. Un seient de la sinagoga major de València podia costar entre 400 i 600 sous cap a 1380-1390, però Abraham Abnayub en posseïa un valorat en uns sorprenents 10.000. A Xàtiva, els rics arribaren a acaparar seients per a llogar-los després a preus tan elevats que alguns jueus deixaren d’assistir als oficis religiosos.

També el luxe generava conflictes. En 1456 les autoritats de l’aljama de Sagunt intentaren limitar les joies i ornaments de les dones: podien portar només dos anells valorats en cinc florins i un collar del mateix valor, entre altres restriccions, encara que les nóvies quedaven exemptes el dia de les noces. Incomplir les normes podia comportar una multa enorme de 500 florins i l’excomunió menor. L’objectiu, segons interpreta Hinojosa, no era eliminar les diferències socials, sinó evitar-ne les manifestacions més ostentoses i les tensions que provocaven.

En l’altre extrem hi havia els pobres. Les fonts els qualifiquen explícitament de «pobres» i «miserables», i ja en 1284 Pere el Gran hagué d’ajornar una disposició sobre la indumentària obligatòria perquè molts jueus valencians no tenien diners per a comprar-la. Guerres, saquejos i persecucions podien precipitar famílies senceres en la misèria. L’assalt de les jueries de 1391 constituí un colp especialment dur. I la pobresa continuava sent ben visible un segle després: en el moment de l’expulsió de 1492 hi havia a Sagunt 24 cases jueves tan pobres que quedaren exemptes dels impostos d’eixida. La comunitat saguntina comptava llavors amb unes 700 persones, aproximadament un terç de tota la població de la vila.

De fet, la fiscalitat institucionalitzava en certa manera les diferències. La majoria dels jueus contribuents es distribuïen en tres «mans»: mà major, mitjana i menor. La primera, molt reduïda, agrupava els grans propietaris, mercaders i famílies vinculades a la Corona; la segona, la més nombrosa, estava formada per mercaders, artesans benestants, rabins, escrivans, apotecaris o metges; i la tercera reunia artesans modestos, empleats de l’aljama i les famílies més pobres. Era, salvant les distàncies, una estratificació molt semblant a la de les ciutats cristianes valencianes.

Hinojosa mostra així unes jueries molt allunyades de qualsevol comunitat homogènia. Hi havia poderoses nissagues com els Alatzar a València, els Suxén a Xàtiva, els Coffé a Llíria o els Legem a Sagunt i Castelló, que desplegaven xarxes familiars, matrimonials i econòmiques per conservar patrimoni i poder. Enfront d’elles, una majoria molt més modesta suportava bona part de la fiscalitat comunitària. Les exempcions concedides per la Corona a metges, financers i altres servidors reials agreujaven encara més les tensions, perquè els altres membres de l’aljama havien d’assumir la part dels impostos que els privilegiats deixaven de pagar.

La conclusió de l’estudi és clara: les comunitats jueves valencianes reproduïen profundes diferències de patrimoni, professió, prestigi i poder. Les oligarquies procuraven monopolitzar els càrrecs, protegien la seua posició mitjançant estratègies matrimonials i sovint identificaven els seus interessos particulars amb els de tota l’aljama. Aquell equilibri fràgil provocà repetidament conflictes entre rics i pobres i obligà fins i tot els monarques a intervindre. Una realitat que, com subratlla Hinojosa, desmunta definitivament el tòpic d’una societat jueva medieval formada essencialment per rics prestadors: entre 1238 i 1492, les jueries valencianes foren societats complexes i profundament desiguals.