Benvolgut Carles Fenollosa:

No tinc cap pretensió crítico-literària quan escric estes paraules. Els motius que m’han fet escriure açò són més prompte egoistes. Només vull deixar constància de l’experiència resultant d’haver llegit Guerra, victòria, demà (Llibres de la Drassana, 2025) per a no oblidar les idees sobre la literatura, i també sobre la vida, que m’ha generat la lectura del teu llibre.

Potser, abans de tot, cal aclarir que al meu parer la literatura no es reduïx a una forma d’entreteniment, sinó que és una disciplina que, com el motor immòbil d’Aristòtil, és causa d’un moviment que fa que les nostres idees passen del silenci impertèrrit de la potència al soroll estrepitós de l’acte: la veu de la consciència commoguda que dicta que alguna cosa ha canviat en tu. És una Comparació. Amb això no vull dir que la literatura no entretinga, però sí que és una de les conseqüències perifèriques i inevitables de la seua essència, i no una finalitat objectiva. Potser siga una cosa molt personal, atés que hi ha gent que s’aproxima a la literatura per simple entreteniment i també n’hi ha que es torba amb coses molt Inquietants que els fan acabar a Urgències, però les raons que expliquen el meu acostament a la literatura no són els passatemps, sinó una altra cosa molt més profunda, potser el goig de comprovar que de les paraules brollen imatges, alhora que les estructures narratives creen un edifici que funciona com un tot.

No debades, el meu sentit de l’Orde es veu alimentat quan comprove que hi ha harmonia en allò que llig i em transporta a un lloc llunyà, on hi ha eines per a comprendre la vida. Per tant, Carles, et considere un arquitecte que ha erigit una València literària, una València que –ara que estic lluny de casa– necessite sentir-la ben a prop. Però la València que narres no és la València que jo pensava conéixer. Saps per què? Perquè, per una sort d’esnobisme adolescent encara per superar, considerava que París era el lloc on hauria d’haver nascut, quan Ernest Hemingway i Francis Scott Fitzgerald rondaven per allà. Jo volia ser partícip d’aquelles festes, d’aquelles converses al Café de Flore, en el número 172 del Boulevard Saint-Germain. Era aquella la vida que jo, en algun moment de la meua existència, volia. Però la contingència m’havia posat en un lloc arreu de l’Horta Sud anomenat Castellar-Oliveral, i Castellar era una festa no acabava de paréixer un gran títol per a una novel·la. Tampoc València era una festa, que era el correlat del caloret faller, la Fórmula 1 i la desembocadura en la seua Metàfora estètica més coherent: el ruïnós Nou Mestalla. Un decorat ple de coentor.

Les circumstàncies i els covards

Després arribes tu, Carles Fenollosa, i em dius que el problema dels americans és que ningú els ha dit que viuen una perpètua adolescència col·lectiva, plena d’herois o de criatures fantàstiques. I em parles del Merlo, d’una alternativa que res té a envejar als cafés dels intel·lectuals francesos, als escriptors americans i sa puta mare. D’una València que té una identitat pròpia que ha provocat en mi profundes Preguntes Filosòfiques que m’han encés per dins, perquè, com diu el protagonista de Guerra, victòria, demà, Jesús Martorell, la ment humana és molt inflamable quan s’interroga massa i això, a la llarga, no és gens convenient.

Potser eixa flama m’ha allunyat de vore València com un objecte d’estudi alié, com un animal ferit a qui llançar cacaus, perquè no vull ser part d’una fauna de novel·les escrites en anglés o francés que miren València com una cosa exòtica, perquè ni som un aparador ni podem reduir el nostre passat a una mirada estrangera observada per uns ulls que miren amb la llum de Sorolla. Al cap i a la fi, la nostra història té una llum poc idealitzable, una llum que no es troba realment al cel sinó al sòl d’un terrat on hi ha centenars de taques grises i fosques, trossos de paraules inconnexes, papers antics cremats, cendra i llàgrimes. Crec que esta no és la llum que necessitem, però sí la que ha construït part de la nostra història recent, no sé si silenciosa, però travessada per un dubte que tu mateix poses en relleu: “Espere que tot açò al final valdrà la pena”.

I, Cinematogràfic o no, el moment és un ganivet fred a la gola, perquè la guerra potser és això: històries inconnexes, fetes a bocins, trencades; i la Victòria es cus amb el fil dels vencedors, perquè les mans dels morts estan davall terra i les seues paraules a l’exili. I jo em pregunte quin fil ha cosit les idees dels valencians sobre la nostra ciutat. Per això torne a la idea anterior: la literatura és necessàriament un motor immòbil; no aporta idees fetes, en genera. Llavors, de res servix la literatura si no venim viscuts de casa, perquè la literatura té un a priori: les circumstàncies i llegir, d’alguna manera, és fer-se’n càrrec, prendre part. Prendre part. És una expressió que m’agrada molt perquè crec que és una quimera: fins a quin punt prenem part?

En la pàgina 263 Martorell ho expressa: “Els covards necessitem que les circumstàncies ens obliguen a prendre part”. Esta afirmació em va provocar moltes Preguntes Filosòfiques. Les respostes no estan gens clares, però pense que, en realitat, ens fem càrrec de les coses en ben poques ocasions, i no per un acte de llibertat, sinó d’obligació moral. I sí, sé que ara es pot argumentar que la moral naix de la llibertat, però considere que només les circumstàncies obliguen al fet que siguem lliures. Sartre ho va dir amb contundència: estem condemnats a ser lliures. Però la formulació de Jesús Martorell crec que és més humana: només les circumstàncies obliguen a prendre part els covards.

.

L’escriptura i la llibertat

Jo dic que és fàcil creure’t lliure en un café de París filosofant sobre la vida; però potser dins d’un maleter, rumb a casa d’algú que t’amaga per a que no t’afusellen, la condemna a la llibertat adquirix nous matisos: només els covards necessitem que la vida ens obligue a prendre decisions. Els valents, des dels terrats de França, o des de la seguretat de saber que la teua ciutat no és la destruïda, són els condemnats a ser lliures. Tot això t’ho dic perquè quan vaig a treballar –perquè estic condemnat a ser lliure però la faena és la faena– m’agrada posar-me conferències d’escriptors al cotxe. Vaig trobar una de Rafa Lahuerta –celebrada al Monestir de Sant Miquel dels Reis– en què uns alumnes li feien preguntes –millors que les de molts periodistes, per cert– i ell els va explicar que llegir és un acte de llibertat, potser l’únic.

No vull ser jo qui contradiga a Lahuerta, però, conduint cap a l’institut on m’esperaven alumnes de la mateixa edat per tal que els explicara Plató, vaig pensar que no era així o almenys que jo no hi estava d’acord. Crec que als que ens agrada llegir no ho fem només des d’una raó lliure, sinó des d’un pathos del qual no ens alliberem. Collons, som lletraferits. I ningú és lliure d’una ferida com eixa. No negue que siga un acte de llibertat, però crec que on podem detindre’ns i fer-nos càrrec de les circumstàncies no és tant en llegir, sinó en el fet d’escriure. En això, potser Jesús Martorell –tot i posar fre a les Preguntes Filosòfiques– em donaria la raó. No sé si tu estaries d’acord amb mi, Carles, però m’explique: ell assumix el seu propòsit en posar-lo per escrit. Potser l’únic acte de llibertat real que travessa el teu llibre és el fet que el protagonista es proposa deixar la seua història per escrit. “El Propòsit”.

Només en escriure s’atura, observa, torna. Les circumstàncies se li posen al davant, de tu a tu: les analitza, les posa en context, en pren part. Fins i tot crec que és davant l’escriptura on Jesús Martorell ix del seu últim amagatall davant la Història: no li veig tant de cinisme, sinó l’assumpció tràgica d’un pessimisme històric, però no antropològic. És a dir, si el Quixot construïa la seua bogeria amb un ús embellit del llenguatge, crec que Martorell s’amaga dins d’una cuirassa de cinisme, però deixa clavills per on s’escapa la seua posició davant la realitat. Cap cínic, per molt irònic que fora, diria de l’estàtua del dictador Franco a cavall: “MAL FILL DE LA GRAN PUTA PSICÒPATA”, o que és ridícula i que el de dalt del cavall és un criminal. Només quan ens parem a escriure ens posicionem davant dels fets. I construir un cinisme artificial ja és una posició, sens dubte.

.

Una València diferent

Recorde que Ernst Cassirer va dir que el ser humà no viu solament en un univers físic, el de les circumstàncies, sinó també en un de simbòlic, el de les paraules. Este segon món requerix una resposta demorada, interrompuda i retardada per un procés lent i complex de pensament. Ho escric perquè sospite que la llibertat residix més aïna en esta calma, en el moment que he trobat per a escriure’t estes paraules, en el marge que em deixen les circumstàncies per a fer-me càrrec d’elles, o més prompte, en el marge que jo puc obrir en elles. El meu acte de valentia és açò. Potser és l’única cosa que controle al cent per cent. La resta és contingència i atzar: cagallons per séquia. Si t’ho dic és perquè el teu llibre ha mogut estes idees: potser ja estaven –en un silenci anònim– i necessitaven esta novel·la per a brotar de forma més evident. Potser siga una cursileria, però sí que crec que, d’alguna manera, les novel·les et troben, i si no és el moment oportú, millor deixar-les estar.

Per això agraïsc haver llegit esta novel·la ara i no en una adolescència en què Per qui toquen les campanes, Adeu a les armes, París era una festa o El gran Gatsby m’havien encisat. Crec que no hauria suportat en aquell moment que algú em volguera traure d’allò, que em cridara que no podia comprendre València des dels ulls dels Hemingways de la vida. Llavors eren necessaris deu anys de maduració per a poder entendre a Jesús Martorell i l’oix racional cap a aquells. (I ara que escric açò m’he imaginat a Hemingway escrivint una crònica sobre els dies posteriors a la Barrancada i crec que Mazón l’hauria compartida en X tot orgullós; crec que s’entén la Idea. Perdó, però me’n vaig del Tema). El que volia dir és que he llegit el teu llibre en un moment oportú per a comprendre, salvant les distàncies, que la València que creia conéixer era una València travessada per uns ulls que no eren els meus. Uns ulls Cinematogràfics.

He necessitat a Jesús Martorell per a que m’ho explicara i m’hi acompanyara. Alhora que m’ha fet por perquè crec que em mostra una analogia futura de com podria acabar jo mateix: eixe cinisme irònic en què també s’amaguen els covards potser també soc jo. És que quan passege pel Carme i veig locals d’empanades argentines, kebabs i llocs per a llogar bicis, em Desequilibre. També m’he creuat amb gent que balla amb auriculars de colors en grup mentres visita la ciutat. Quan ho veig, en silenci, em cague en la mare que els ha parit a tots. I després continue caminant cap a la llibreria Ramon Llull i pense que tot té una coherència interna, que són els Fets i els accepte. No sé si Jesús Martorell, si se’ls haguera trobat en la seua tornada a València ballant a la porta de l’església de Sant Joan del Mercat –on dos militars contemplaren la batalla aèria del cel de València–, s’hauria desequilibrat com jo.

Però bé, són les Circumstàncies. Unes Circumstàncies d’una València plena de bars, però ja no de cafés. I el que busque jo són cafés, no bars ni locals d’empanades argentines, Martorells, no Hemingways. Al capdavall, el que encara fa que travesse el Carme és el Café Lisboa, i el Fet que en eixe camí estic perseguint encara la idea de València que em vaig construir d’adolescent, quan encara era molt innocent i volia ser un escriptor a la francesa o a l’americana. Segurament ho continuaré fent, però al pròxim viatge em desproveiré de les metàfores passades i intentaré vore València com és, com era, com està, amb uns ulls nous, carregats de les imatges que tu has posat en ells. Pot ser que, quan prenga seient amb un llibre i demane un café, m’atendran en anglés o en italià, i que la visió de Hemingway de la ciutat haja guanyat. Supose que són els Fets.

Però serà un consol pensar que el Merlo va ser un lloc possible, que allí hi havia alguna cosa amb llum pròpia, una llum que està ara als meus ulls i continua oberta en el teu llibre, on el trinomi Guerra, victòria, demà és el guió tràgic de tota existència humana: ningú escapa d’eixa estructura en bucle. Potser obres com la teua ajuden a entendre en quin d’eixos tres llocs estem, i estarem, si en la guerra, en la victòria o en el demà. I per això t’agraïsc que hages sigut el constructor narratiu d’una València no diré que nova, però sí diferent a tot el que jo havia llegit. Una València que ho tenia tot, i eixa és la gran tragèdia del llibre i alhora de la història de la nostra ciutat. Pense que podrem continuar parlant-ho en el demà del qual parles. No ho sé. Per la meua part, t’espere al Merlo per a aclarir-ho. Una abraçada.