Ara fa uns anys, en un article en premsa, Xavier Aliaga anomenà a Josep Daniel Climent “el savi discret”. En aquelles línies, Aliaga reivindicava la figura del professor nascut a la Granja de la Costera un dia de 1959 com a intel·lectual honest, humil i compromés, especialitzat en la investigació i proselitisme de les grans figures de la filologia valenciana contemporània.
És exactament així: Climent és un filòleg erudit, discret i civil en un país temptat periòdicament pels cabdills de la histèria i la barbàrie, almenys, clar, si el tema a tractar és la llengua. És trist i així comença, de fet, la introducció del llibre que el lector té entre les mans: diuen que som “el territori on trobem el percentatge més elevat d’experts en llengües del món, […] som un país de llengua”. El fenomen és apassionant, sí, però també molt cansat i a vegades tràgic.
Ha sigut així des de la nostra gènesi, siga com siga. Els esdeveniments ho han determinat i l’obsessió lingüística, entre nosaltres, ha sigut una marca col·lectiva inalterable des de les beceroles. N’hem parlat molt i molt efusivament, els valencians, de l’idioma, i a totes bandes: al carrer, als llibres, a les sobretaules, als discursos… Ha sigut així sempre. El que no ha sigut així sempre és l’actual emergència quant al seu ús social, mantingut en bona forma durant segles per pura inèrcia històrica i per certes dosis de recalcitrant orgull popular. Ell ho sap i tampoc no ho obvia.
La història del valencià ha sigut tortuosa i és sobradament coneguda. Ho és? Potser no. Siga com siga, com que molts no volen escoltar-la cal tornar a repetir-la. Climent, en Un país de llengua. Històries de la dignificació del valencià, fa això mateix: recórrer la nostra història lingüística des del segle XV fins l’actualitat a través de fets i persones que han marcat el seu camí per prestigiar-lo i fer-lo perdurar.
Es tracta de textos breus i lleugers, d’erudició en vol ras, assajos sense piruetes verbals ni pedanteria acadèmica: transparents com la vida. M’agrada personalment l’interés que mostra per l’edat moderna, tan negligida historiogràficament, amb les figures setcentistes de Carles Ros i de Lluís Galiana, o, més avant, de Sanelo i Escorigüela. M’agrada que torne a evidenciar-se com un dels més grans experts en el dilatadíssim i cabdal procés normativitzador valencià, sondejat durant el segle XIX i concretat progressivament al llarg segle XX, tema que centra la major part de l’obra: Llombart, Nebot, Fullana, Valor, Salvador, Primitiu, Ferrer Pastor, etc. I, finalment, m’agrada també que tot plegat es plasme sense cap prejuí ni mania que no siga l’estima infinita per la llengua, i amb un epíleg que mira al futur sense optimisme però sense derrotisme d’opereta.
Climent, efectivament, és una veu contrastada i calmada en un país d’histèrics sobredimensionats i de piròmans exhibicionistes, i acaba de fer un llibre que no solucionarà l’entrellat, però que ens ajudarà, almenys, a saber que no estem sols en la cansadíssima, exasperant i eterna lluita per la supervivència col·lectiva. Llegim estes pàgines, doncs, i després eixim al carrer, que fem bona falta.
