Primavera, estiu, tardor i hivern es consideren com la única forma de dividir l’any en estacions basant-se en les proporcions dia/nit, i amb marques o efemèrides com ara les festes dels solsticis i equinoccis.

Però, eixa no és la única manera d’entendre les estacions. Des de temps immemorials es consideraven només dos estacions en funció no tant de la llum sinó de les condicions climàtiques: la del mal i bon oratge, amb inicis respectius en l’1 de novembre i l’1 de maig; quaranta dies després dels equinoccis de tardor i de primavera.

Antigament era a l’entrada l’estació del mal oratge quan apareixien a disposició del públic nous fruits en substitució de la tardoral que havia figurat  en les paradetes del mercat, figues (Ficus carica), raïm (Vitis vinífera), magranes (Punica granatum), caquis (Diospyros kaki), dàtils (Phoenix dactylifera) i codonys (Cydonia oblonga); així com també uns altres que  solien collir-se als masos, als horts particulars o a la muntanya, com ara arboços (Arbutus unedo), seroles o sorolles (Crataegus azarolus), gínjols (Ziziphus jujuba), móres d’albarzer (Rubus ulmifolius), figues de pala (Opuntia ficus-indica) i lledons (Celtis australis) ara ja difícils de trobar.

L’antiga fruita indicadora de l’hivern

A partir de l’1 de novembre estaven a disposició dels compradors les fruites hivernals més antigues indicadores de l’estació hivernal, les serves o sèvies (Sorbus domestica) i, sobretot, les nespres, nyespres o níspoles (Mespilus germanica).

Serves o sèvies (Sorbus domestica) encara sense sobremadurar, que és quan es poden menjar

Nespres, nyespres o níspoles (‘Mespilus germanica’)

Unes nespres que, des de l’època dels romans, havien sigut considerades la típica fruita hivernal per tot Europa i també a casa nostra fins que en la primera meitat del segle XX van anar popularitzant-se les taronges primerenques: blanques, sanguines i Washington navel (amb melic), però que no entraven a casa o al mercat fins ben entrat l’hivern.

Però, fins arribar les taronges, les nespres eren tan freqüents que les podem trobar en la literatura costumista, almenys en l’alacantina, com en el cas d’un dels llibres més celebrats d’este estil, l’antologia d’articles publicats al diari Información Recordar: un ramillete de acuarelas del Alicante de ayer (1999), escrits pel periodista i radiofonista Raúl Álvarez Antón, “Pepe Varas” (1922-2004). En concret, en el llibre el periodista fa servir el fitònim níspolas, el més habitual a Alacant per a designar les nespres o nesples més enllà del parònim “pegar una nespla” o de la dita “amb temps i palla maduren les nespres”. Així, en un d’eixos articles, “Todos los Santos… ayer” (1992) es llegia:

Y en el día de Todos los Santos, al igual que en sus siete días anteriores y los siete posteriores, la entonces polvorienta y en ocasiones embarrada -si la lluvia malograba el día- hoy avenida de los Condes de Soto Ameno [que duia cap a l’antic cementeri de Sant Blai, clausurat el 1931], se convertía en un auténtico mercadillo de los más dispares artículos. Desde su comienzo hasta el mismo cementerio, y a ambos lados, se situaban multitud de tenderetes que vendían artículos propios, y  aun no propios, del día. Níspolas, como fruto del momento, castañas, velas, crisantemos, claveles, pensamientos, habas hervidas (fabetes bollíes), coronas de flores, gamuzas, cubos -para atender la limpieza de nichos y panteones-, y bocadillos con tortilla, patatas fritas, vino, anís, limonadas y caramelos, entre otros.

Un any més tard va signar un altre que començava dient:

Níspolas, abrigos y torrijas, además del complementario don Juan Tenorio, eran los puntos básicos emblemáticos en los que podríamos cimentar la fecha de Todos los Santos de ayer». I continua: «era la fecha indicada para hacer su aparición en los comercios las ásperas níspolas que se vendían en gran cantidad en aquel mercadillo que se instalaba, llegado el día, en el camino hacia el cementerio.

I en els articles de 1996 i 1997, igualment titulats “Todos los Santos, ayer”, torna a referir-se a eixe mercadet on es podia “comprar níspolas, fruta característica de este tiempo“; i un record semblant escrivia en el de  “Castañas y tenorios” (1998).

Hui en dia, llevat llocs molt concrets, esta fruita és pràcticament desconeguda; com si no haguera existit mai, tot i que en el passat havia sigut fins i tot signe de distinció, com podem trobar en pintures del passat.

Fragment del quadre d’Abraham Mignon Stilleven met vruchten en oesters (“Natura morta amb fruits i ostres”, Rijksmuseum, Amsterdam, 1660).. S’hi mostren, com a signes d’elegància i riquesa del comitent, fruita de la més preuada (nespres, a la dreta), avanços tecnològics, i objectes d’elevada qualitat i símbol de rang; hi destaca la taula, de marbre “roig d’Alacant” -extret de la Romana de Dalt, Monòver-, en època en què els intercanvis comercials entre Alacant i els Països Baixos eren molt intensos

En paraules de Marc Tul·li Ciceró (s. I aC) a les Catilinàries (1.1.2): “O tempora, o mores” (¡Oh, quins temps!, ¡oh, quins costums!).

.