Soc el pare d’un xiquet de 7 anys que viu a València capital i parla valencià. No vull penjar-me cap medalla, però mentiria si diguera que ha sigut un camí fàcil aconseguir que el meu fill siga com a mínim plenament bilingüe i alhora, malgrat tot i tots, tinga consciència de la importància de voler, estimar-se i tractar de conservar una llengua com la nostra, que es troba en una evident situació de perill i indefensió. Conec al meu voltant casos de pares i mares que, encara que parlen en valencià als fills, estos sempre els contesten i s’expressen en castellà. La meua tècnica per a aconseguir l’efecte desitjat no ha sigut massa complexa, la veritat, només cal plantejar-se-la amb fermesa des del principi. Bastava que cada vegada que el meu fill s’adreçava a mi en castellà jo li responia: “Què? No t’entenc. Què has dit?”. Durant els primers anys de vida, quan ell ja sabia parlar, era com un joc, tot i que al principi li costara i suposara un esforç per part de tots, però mai li ha paregut una obligació, ni he fet servir dinàmiques de premi o castic, o cap classe de xantatge, sinó que era una situació natural des de les dos postures.
En este sentit, he de dir que soc pràcticament l’única persona a l’entorn del meu fill que parla valencià més enllà de les hores que li pertoquen a l’escola. A l’hora de trobar contingut cultural i d’entreteniment en valencià l’oferta és molt desigual segons la disciplina. Hi han moltes publicacions literàries en la nostra llengua per als més menuts i és prou fàcil trobar traduccions dels llibres més populars. Musicalment també hi han grups molt actius que s’esforcen de veres per fer arribar als nostres fills un contingut divertit, pedagògic i de bona qualitat.
El gran buit es troba en l’oferta audiovisual. El carnet de La Colla va ser el primer que tingué el meu fill. El programa infantil de la nova televisió pública només s’emetia els caps de setmana pels matins, lluny de mític A la babalà o Babalà Club, quan nosaltres érem menuts. La Colla estava realment molt bé, amb continguts per a totes les edats i els ninots de Les feretes que creaven un vincle molt positiu amb els xiquets i xiquetes, però malauradament des de fa un parell d’anys ha desaparegut de la graella d’À Punt, com també les actualitzacions de l’app per a tauletes i mòbils. I el que podem trobar en Youtube en valencià és molt interessant, però un material antic i molt desfasat per als nostres fills.
Els passat mes de setembre la televisió pública valenciana va anunciar a bombo i plateret la nova programació de la cadena, amb la promesa d’una graella renovada amb abundants cares noves. Però de programació infantil, ni rastre. A estes alçades, i pocs mesos després de la consulta lingüística feta als centres educatius amb la pitjor de les intencions, sé perfectament que res es casual. El nostre Consell parla molt sovint de la situació del valencià, però quasi sempre en castellà. I quan ho fan és per tal d’alimentar l’absurda tensió al voltant de la denominació de la llengua o fent al·lusió a una hipoteca “puresa” de la llengua autòctona que, segons ells –que a tota hora parlen castellà–, es troba assetjada i contaminada pels veïns del nord.
En definitiva, una polèmica artificial i socialment perjudicial que, així i tot, pareix que compta amb un important suport públic i altaveus mediàtics, d’un costat i de l’altre, que incrementen el volum del missatge. La realitat, fàcilment constatable, és que d’esta guerra inventada només hi ha un clar guanyador, que es concreta en la imposició aclaparadora i brutal del castellà. Ja no enganyen a ningú, la llengua valenciana no els importa ni molt, ni poc ni res. Si veritablement fora aixina, dedicarien importants partides econòmiques a donar suport a qualsevol tipus de normativa valenciana en valencià, que únicament pregonen quan els interessa. Per contra, el que fan és radicalment el contrari, ja que, negre sobre blanc, els pressupostos dedicats al foment de la llengua i la cultura valencianes han minvat de forma dramàtica. És la conseqüència lògica de pactar amb el nacionalisme excloent castellanoespanyol més radical, que en el seu programa electoral explica sense cap rubor que la seua intenció és acabar amb totes i cadascuna de les autonomies i cultures no castellanes de l’Estat.
En el camp de la defensa i la difusió de la llengua i la cultura valencianes, com en tots el ordes de la vida, el moviment és demostra caminant i els fets parlen per si mateixos. La trista realitat és que, com ja passava amb l’anterior Consell, el nombre de parlants no deixa de descendir i tot allò que s’està fent des de les institucions té per objectiu que la situació empitjore de manera progressiva, “sin que se note el cuidado” o encara que es note. Tot forma part d’una tàctica senzilla però estudiada, ja que amb la seua estratègia de marejar la perdiu entorn del valencià i el seu estàndard, les persones que parlem i tractem de mantindre viu el valencià fent-lo arribar als nostres fills quedem estigmatitzats com una espècie de traïdors.
Estan aconseguint el que sempre han perseguit: que el castellà s’instaure com a única llengua de consens, cohesió i comunicació. És una batalla que estan guanyant perquè no escatimen en recursos i armes, però que mai acaba del tot, perquè ací estem molts altres. Però ningú pot fugir del seu punt de mira, ni tan sols els xiquets i les xiquetes, ja que ens estigmatitzen a tots per estimar-nos la nostra llengua, la llengua pròpia de la nostra terra i del nostre poble, el valencià.
Imatge de portada: Pintada en la València de 1965-1968 (60 anys després la proclama és igualment peremptòria)
