Paraula que açò de Mortadelo i Filemón no ho faig pel clickbait. I no és la primera volta que cite El caso del bacalao: el capo mafiós Lucrecio Borgio (en clara al·lusió a la nostra Lucrècia) ha comprat tota la producció d’abadejo i està rebentant el mercat, a preus tirats. Quan té a la ciutat sencera menjant abadejo i assedegada, boicoteja les canalitzacions d’aigua potable i oh, casualitat!, apareixen camions cisterna que la venen a preu d’or. Una volta més Ibáñez com a visionari. La historieta és de 1970… i reflectix una pràctica molt del nostre temps: generar una necessitat fictícia, eliminar competidors i controlar el mercat. És just la trista història de Twitter. La plataforma de Musk, amb el seu diabòlic algoritme, té enganxades a milions de persones que hui s’engulen i assumixen, sense a penes adonar-se’n, els discursos del neofeixisme i del bel·licisme. La gran víctima que s’ha perdut pel camí ha sigut la premsa tradicional, amb la pluralitat dels mitjans tradicionals, que ha estat substituïda per l’entreteniment frívol i la propaganda ideològica monolítica de les xàrcies socials, monopoli d’uns pocs supermilionaris. Res que no sapiam tots: ara la població consumidora d’Internet viu enganxada als reels de porno, bricolatge, futbol i neofeixisme, i és incapaç, cada volta més, d’estar ben informada i de tindre un criteri propi. Apocalíptic, açò que dic? No sé si Umberto Eco pensava que aplegaríem tan lluny, quan escrigué allò dels Apocalíptics i integrats (1964). Trobe que no.
És en este context on la justificació goebbelsiana del genocidi palestí es perpetra amb el vistiplau (o la indiferència) de molts dels nostres conciutadans que s’estimen més “no entrar en política”. En este context, Trump es riu de tots nosaltres reclamant per ad ell el Premi Nobel de la Pau i entretenint-nos amb el seu show diari, mentres escampa odi i intransigència cap al diferent, dins i fora dels States. En este context, gestiona un país amb la voracitat d’una multinacional, convertit, alhora, en el gran defensor de la política de Netanyahu, mentres deixa fer a Putin. Tant és així que algú podria aplegar a fantasiejar que, d’esquena a nosaltres, l’USA trumpista haja esdevingut un gegant fons d’inversió al servici de qui sap quins interessos del capitalisme global. Només cal llegir entre línies: resort en Palestina, reconstrucció d’Ucraïna…
I així assistim, diàriament, a esta cerimònia de la confusió, estorada de cadàvers.
A esta festa de la postveritat, on tot pareix justificat, s’afig la nostra televisió pública, controlada pel Consell de la Generalitat més immoral, probablement, de la història. Tots podem aplegar a entendre que un ens gestionat per la dreta que sovint enyora ser extrema dreta, done pàbul als seus, per damunt de l’interés o la professionalitat, però retransmetre corregudes de bous des d’Albacete o col·locar de tertulià un personatge com Toni Cantó traspassa tots els límits de la decència. No passarà res, en tot cas, en esta realitat polaritzada per les xàrcies, l’algoritme i el bot, que ho tenen tot nugat i ben nugat. Comence a creure que els nostres fills mai llegiran Fahrenheit 451 de Bradbury. Ni voran la versió cinematogràfica de Truffaut. Ni entendran el món que els hem llegat.
