En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes es publiquen cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este de Maria Jesús Bolta n’és el sèptim.

—¿És aquest el Taf de Barcelona?

—Sí, però no cal que s’afanye tant.

L’home dels equipatges li donava el tiquet de la facturació de la seua maleta.

—Hi ha temps de sobres.

En estar dalt va sentir sobre la pell la refrigeració del vagó com una fresca benvinguda.

—Mamà, tu no puges. Açò arranca quan menys ho esperes.

—Una miqueta, dona. Només un moment per a deixar-te instal·lada.

—No es preocupen. Queden vint minuts encara.

—Mamà, vaig a buscar seient. Ara baixe.

—Elena?

Es va girar i va topar amb el somriure d’una dona de la seua edat, vestida amb elegància.

—Marina! Quant de temps!

—Sí. Venim de visitar la meua germana i tornem a casa, a Barcelona —va fer, assenyalant l’home que tenia a la vora—. És Alfonso, el meu marit.

Després que Elena s’acomiadara de la mare, i mentre el tren eixia i buscava assolir la velocitat que l’havia fet famós, les dones es posaren al dia de les vides. Elena va dir que treballava de mestra; Marina, que tenia una filla, Gemma, de 16 anys. L’espòs, capbussat en el periòdic, semblava poc interessat en la conversa. A poc a poc, però, polides les ombres del passat i les clarors del present, la conversa es diluí i Elena es posà a contemplar el paisatge que desfilava. Hi reconeixia la corona de pobles que freqüentava, tocats per una nova manera d’entendre l’urbanisme i la vida; i hi discernia finques recents que atalaiaven les cases baixes, fàbriques que absorbien la mà d’obra dels voltants, i mansions dels adherits al règim.

—Quin desastre de món! —cridà Alfonso, de sobte, tot doblegant el periòdic amb ràbia. S’alçà i, sense mirar arrere, s’allunyà pel corredor.

—És molt nerviós —s’excusà Marina.

Malgrat el somriure forçat de l’amiga, Elena va intuir amargor entre ells. Quan el marit tornà, l’envoltava un núvol fosc. Per arrecerar-se de la tempesta, Elena va traure un llibre de la bossa, amb el desig d’acoblar-se al ronc del tren i perdre’s per les pàgines. De sobte, però:

—Interessant?

Era Alfonso.

—El llibre, dic.

—Oh, sí. És un…

—No prefereixes cosir o alguna altra cosa?

Elena callà. Havia identificat l’envestida i hi reconeixia la màscara: aparentar ser afable per tenyir l’odi. Marina s’havia esculpit en la cara una semiinèrcia bucal que s’estirava o reduïa al ritme de les intervencions del marit. Alfonso deixà caure la mà sobre la cama de la dona. Tot anunciava impertinències camuflades.

—Perdona la insistència: per què llegeixes?

Elena s’esforçà per dominar la ràbia. Marina, incòmoda, mirava a l’infinit.

—Perquè m’agrada i m’ofereix una visió de la vida que no tindria si no ho fera.

—Sense llibres no «veuries» la teua pròpia vida?

—Si no llegírem, el nostre univers seria el que ens ha tocat en sorteig. Seria difícil tirar mà d’altres realitats.

—I per què les necessites?

—Deus voler dir —corregí ella secament—: per què «una dona» les necessita?

L’altre no contestà. Ara colpejava lleument la cama de l’esposa. El gest semblava emmurallar un avís.

—Per què perdre temps ensumant el que els homes van superant? —reprengué Alfonso—. No creus que més val que doneu fills al món per atendre la nostra supervivència?

Elena havia tornat al paisatge, ara verge de construccions, tot i que l’endevinava escatat per carreteres que apuntaven a un futur convuls. Sospirà mentre s’encarava a la provocació.

—Supervivència? I qui s’ocupa de la nostra? No podem cuidar de nosaltres mateixes i dedicar-nos també a bastir projec…?

—Alfonso, em podries dur aigua?

Marina l’havia interromput de colp. L’home dubtà uns segons però, finalment, obeí.

—Perdona’l; sol clavar el nas on no toca. Té idees rares sobre quin ha de ser el paper de les dones.

Elena s’estranyà del to sever.

—Però la teua filla no estudia?

—Sí, encara que ell la vol traure del centre. No sé com acabarà, pobra…

—Com tu, estimada. Recordes de joves, com preteníem menjar-nos el món?

Tot d’una, una ventada de somnis adolescents se les va endur passat enrere: volien ser universitàries, llegir obres prohibides, fer auto-stop… Elena reia mentre que del rostre de Marina emanava un aire incrèdul. Fins que va tornar Alfonso. El contemplà com si pretenguera reptar-lo, però acabà fonent-se en el seient.

—Parlàvem de quan érem unes càndides —murmurà.

En aquell instant, anunciaren la fi del viatge. Sense previ avís, Marina s’aixecà i s’acomiadà de l’amiga de forma precipitada. Elena es quedà amb la boca oberta mirant com l’altra s’encarava a la porta d’eixida.

—Gràcies per l’exemple que li has donat —va fer el marit a Elena—. Crec que ha captat la classe de persona que ets.

Elena es preparà per a l’atac. Tanmateix…

—Una dona culta i lluitadora, lluny del que ella pretén per a la nostra filla.

—Lluny? No ets tu qui la vol convertida en consort submisa?

Per primera vegada, Alfonso va riure.

—No ho has entés. És ella qui rebutja tot allò que representes i que Gemma aspira a ser.

—Vols dir que…?

—Li busca marit; per això l’ha duta a una escola de monges que «formen» bones esposes. Jo aspire a una filla que vole lliure, com era sa mare quan me’n vaig enamorar; Marina, a una sense ales.

Tot d’una, uns colps a la finestra. Des de l’andana, la severitat del rostre de Marina confirmava les paraules de l’home.

—Ha sigut un plaer escoltar-te. Perdona’m que t’haja fet tantes preguntes i tan directes.

—Tranquil. Jo… Espera… Pren, per a la teua filla. Perquè veja que les dones també podem ensumar el món.

Alfonso llegí la portada del llibre: Un nas diferent.

—Vaja. Sembla tot un programa.

I mentre allargava la mà per acomiadar-se, Elena, afegí, somrient:

—I tota una revolució.