Una de les coses que més m’entretenen del futbol britànic és la seua capacitat de generar anècdotes al voltant de l’esport. M’agrada molt una que ens situa cap als anys 90, en la lliga escocesa, no precisament coneguda pel seu èmfasi en el futbol de toc i qualitat.

En un dels nombrosos balons enlairats (sí, d’eixos que feien un ciri en Canal 9), entren de cap defensa i davanter, i en comptes de rematar la pilota, xoquen el cap del contrari. Se sent un fort colp i els dos queden estesos sobre la gespa.

Passats uns segons, el davanter es recupera, però al defensor li costa més tornar en si. El metge que l’atenia, veient que la cosa era seriosa, es dirigix cap a l’entrenador i li recomana el canvi:

–Míster, el xic no recorda ni qui és.

John Lambie, l’entrenador, vella escola, ho veu clar i té una resposta tan simple i directa com el plantejament tàctic que aplicava en aquells equips tan de patà i avant:

–Collonut. Dis-li que és Pelé i que torne al camp.

I així es va fer.

Gràcies a la psicologia de pinta de Guinness i puret Reig un defensa més tronc que Pep Serer va botar al camp pensant que era O Rei i va acabar el partit.

M’agradaria dir que ho va fer marcant un parell de gols i donant la victòria al seu equip, però no seria cert.

Almenys, no consta als arxius.

Per molt que ell es pensara que era negre, que havia nascut a Minas Gerais i duia el 10 a l’esquena, la veritat inexorable deia que seguia sent el mateix jugador blanc, dur, lent i poc talentós que abans del colp.

I és que per molt que ens diguen els coaches i les frases motivacionals de la tassa del desdejuni, no tot és creure-t’ho.

No sempre voler és poder.

A no ser, clar, que vullgues poqueta cosa, com deia Homer Simpson:

–Mentres el somni americà siga fer una barbacoa el diumenge unflant-nos a cervesa fins a caure redons, ningú ens podrà llevar el somni. Visca Amèrica!

La cosa ve quan el que somiem no és ser Homer, sinó Obama, Steve Jobs o Picasso.
I només som un mal defensa escocés que s’ha pegat un colp al cap.

I et presentes a alcalde del poble pensant que passaràs a la posteritat i acabes passant a Fontcalent per acceptar el sobre del constructor que et va dir que eres Pelé i que li signares un autògraf davall d’on posa “requalificar terreny”.

O et poses en el teu perfil de LinkedIn que eres entrepreneur quan el que tens és un deute amb el banc per voler obrir un local de cookies i smoothies a 20 euros en un barri on la gent vol esmorzar entrepà de sépia amb picadeta.

O que sàpies, artista, que a això que tu li dius “intervenció de la forma amb la matèria on conviu l’espai i el ser” no passarà a la història de l’art. I no perquè el món no estiga prou preparat per al teu art transgressor i multidisciplinar, sinó perquè potser no aporta res nou i no mereix acabar en un museu de Nova York, sinó en la segona residència de la platja de Xàbia (léase Hávea), decorant la sala d’estar i quedant fetén en Instagram.

Amics, no som Pelé.

Llevem-nos-ho del cap.

No som, ni tan sols, Julio o Patxi Salinas.

Es més, la majoria no arribem ni arribarem mai a ser Alderlan Santos.

I està molt bé somiar, no diré jo que no.

Però reivindique fer-ho a l’hora de la sesta, després de la barbacoa i de l’últim rotet de Duff, com faria Homer.

God bless America, o reis meus.