El problema de l’excessiva mercantilització de certs fets històrics és que, al final, si bé ajuda a conservar una certa memòria d’ells, també pot passar que, de tant de magrejar-los, s’acabe pervertint el seu pretés sentit alliçonador.
Vaig visitar Polònia fa quatre o cinc anys. Entre els diferents destins programats, es trobava, com no, una parada a Auschwitz. Per al turista ocasional, visitar el camp d’extermini es convertix en una estranya obligació. D’un costat, apareix la lògica curiositat cultural. D’un altre, un pudor o morb subliminal que no saps com allunyar sense acceptar-lo. En ple segle XXI, envoltat de molts altres turistes, un se sent més un profanador de la herència aliena que un humanista compromés contra els crims del feixisme.
Les instal·lacions del camp d’Auschwitz estan compostes per dos camps. La visita al camp d’Auschwitz I (dedicat fonamentalment a tasques administratives) em va defraudar un poc. Feia un dia lluminós. L’excel·lent estat de les instal·lacions, les cuidades zones enjardinades al voltant dels barracons i l’orde asèptic que regnava a les sales d’exposició el convertien en una cosa més semblant a un parc d’atraccions que a un veritable memorial. Incòmode davant els atroços esdeveniments que allí es consignaven, em preguntava, per què no em sentia commogut? Llavors em vaig adonar d’una cosa: la influència del cinema havia convertit la realitat en un decorat de ficció. Allò real es convertia en artifici i la ficció en relat rarament fidedigne de la crua realitat.
Dos fets van vindre a despertar la meua (mala) consciència. El primer va ser coincidir amb l’arribada d’un grup d’escolars jueus al camp. Encara sense entendre l’idioma, sí que vaig poder comprendre que el relat que els estava transmetent el seu professor seria molt distint del que jo estava sentint. L’inesperat fet donava significat a l’escena, en convertir els personatges de ficció novament en persones de carn i ossos. L’altre fet va ser la visita al camp d’Auschwitz II o Birkenau.
A diferència d’Auschwitz I, a Birkenau (on es trobaven els famosos forns) es respira una inquietant austeritat. Encara que es conserven algunes edificacions, de la majoria només queda les marques de la planta dibuixades en terra. Però és ací, sobre eixes ombres del que va ser, quan assumixes la veritable dimensió del que va ocórrer. Segons la guia oficial, Birkenau ocupava 175 hectàrees de terreny, uns dos quilòmetres quadrats, i en el moment de major ocupació arribà a acollir fins a 200.000 presos. Però les xifres impreses en un paper no et donen, per si soles, l’autèntica mesura del drama. Per contra, travessar l’entrada principal i enfrontar-te a aquell enorme camp quasi diàfan és demolidor. Només en eixe moment, en la relació entre tu i la immensitat de l’espai que ocupà aquella maquinària de devastació, és quan l’enormitat de la tragèdia cau sobre tu. És llavors quan comprens que el viatge ha valgut la pena.
Fotografies: Gerardo León
