Benito Antonio Martínez Ocasio (Vega Baja, Puerto Rico, 1994), artísticament conegut com a Bad Bunny, té una història com la de qualsevol altre jove porto-riqueny de classe mitjana baixa. Fill d’un camioner i una mestra d’anglés, estudià Comunicació Audiovisual mentres feia de caixer en un supermercat. Però la seua història també està travessada per la del seu Puerto Rico natal, un arxipèlag que a hores d’ara és un Estat Lliure Associat dels Estats Units d’Amèrica, una relació engendrada en l’època colonial que usurpa la sobirania dels seus ciutadans.

No debades, els porto-riquenys són ciutadans dels Estats Units, però, per exemple, no poden votar en les eleccions presidencials si no viuen en algun dels altres estats de la Unió. Per contra, les privatitzacions d’espais públics com les platges, l’extracció dels recursos naturals i la política d’exempcions fiscals per als ciutadans estatunidencs a l’hora de comprar propietats han propiciat que nombrosos porto-riquenys s’hagen quedat sense casa o hagen de pagar preus desorbitats pels lloguers.

Tot i ser un artista associat a la festa i a gèneres com el reguetó i el trap, Bad Bunny cresqué escoltant salsa, merengue i balades, i té en Willie Colón o en el pioner del reguetó Daddy Yankee alguns dels seus referents. Alhora, Benito fa anys que mostra el seu compromís polític amb els drets i llibertats dels porto-riquenys, així com la defensa de l’educació pública i de qualitat o els drets socials per a les persones LGTBI.

De fet, va ser un dels protagonistes, junt amb altres artistes com els rapers Residente i iLe, de les massives protestes del 2019, que aconseguiren tombar el governador Ricardo ‘Ricky’ Rosselló, acusat de corrupció i de comportaments misògins i homofòbics. Esta unió va donar, entre altres, cançons com “Afilando los cuchillos”, signada pels tres artistes, en la qual Bad Bunny feia seua tota una declaració d’intencions dient al governador que: “Arranca pa’l carajo y vete lejos, y deja paso a la generación del ‘ya no me dejo’”.

Però el seu verdader punt d’inflexió el trobem en l’any 2022, quan llançà un dels seus discos més personals, Un verano sin ti, on deixava novament unes quantes pinzellades polítiques, com les que es poden sentir en la cançó “El Apagón”, que denuncia les constants caigudes de llum a Puerto Rico, intensificades després de la privatització de l’energia,  que recau en mans de l’empresa Luma Energy, de fons estatunidencs i canadencs. En la cançó, que compta amb el seu documental propi titulat Aquí vive gente, Benito és molt clar sobre un sentiment que cada volta està més estés en este món globalitzat i paulatinament gentrificat: “Yo no me quiero ir de aquí. Que se vayan ellos. Lo que me pertenece a mí se lo quedan ellos. Que se vayan ellos. Esta es mi tierra, este es mi sol, esta es mi playa y este soy yo”.

‘Debí tirar más fotos’, el retorn més antiimperialista 

Quan l’any 2023 Bad Bunny publicà el nou àlbum Nadie sabe lo que va a pasar mañana, la premsa ho interpretà com el seu retorn definitiu al trap i la música urbana, amb cançons plenes d’ostentació i el llenguatge obscé al qual l’artista ens havia acostumat en els seus inicis. De fet, no foren poques les crítiques que rebé per abandonar el seu Puerto Rico natal, començar a eixir amb l’actriu Kendall Jenner i posar en marxa una llarga gira que recorregué els Estats Units de dalt a baix.

Però l’artista tenia (i mai millor dit) un conill dins del capell: ja en setembre  de 2024 donava pistes d’un retorn a les arrels amb “Una Velita”, un senzill en homenatge a les víctimes de l’huracà Maria, que causà 5.000 morts a Puerto Rico i en què es pronunciava de manera molt clara contra la gestió dels governants i en defensa del seu poble: “No olviden la viejita de allí / que vive sola, / hay que irla a ayudar. / Al Pueblo al Pueblo le toca salvar (…) / Fueron cinco mil que dejaron morir / Y eso nunca se nos va a olvidar”.

Després de donar una sèrie d’avisos confusos als seus seguidors i de generar una enorme expectació, la nit de Reixos del 2025 el conill ens sorprengué amb un vídeo vestit de Rei de l’Orient en què anunciava Debí tirar más fotos, el disc amb un major rerefons polític que ha fet fins ara, definit per ell mateix com un homenatge al poble de Puerto Rico i a la seua identitat. En concret, segons afirmà en una entrevista per a The New York Times, anar-se’n lluny el va ajudar a reconnectar amb les arrels i “sentir-se a casa a través de la música”.

El seu anterior disc de trap, explicava, havia sigut un capritx que volia fer “abans de complir els 30”. Ara havia arribat el moment per fer noves coses i donar regna solta a la seua imaginació. Amb un vídeo de presentació del disc carregat d’emotivitat, l’artista es presentava a ell ja jubilat, en un Puerto Rico plenament convertit en una colònia dels Estats Units, on la llengua, les arrels, els habitants i la cultura local (representada a través de la figura del jíbaro) havien sigut dissoltes davall l’hegemonia nord-americana.

I és que eixe és el verdader èxit del disc: aconseguir acostar la generació que escolta música a través de Spotify o TikTok a gèneres musicals com la plena, la salsa o la música jíbara, barrejats amb altres gèneres més estesos com el pop, el reguetó, el trap o el house. Com ell mateix explica al periodista musical nord-americà Joe Coscarelli, el principal objectiu musical del disc passa per “agarrar un ritme antic i fer-lo sonar nou i diferent”. Així, l’artista fa seus eixos gèneres que li recorden a la seua iaia, però els passa per la seua veu i el seu flow, i els mescla amb altres gèneres més escoltats pels jóvens.

Un bon exemple n’és la cançó “Baile Inolvidable”, amb que Bad Bunny ha aconseguit un fita històrica: que una cançó de salsa (de 6 minuts!) estiga entre les tres més escoltades en el món durant moltes setmanes. Les col·laboracions amb artistes locals com els Pleneros de la Cresta, Chuwi, l’Escuela Libre de Música de Puerto Rico o RaiNau completen este periple per la música de l’arxipèlag caribeny que signa amb intel·ligència Benito Ocasio.

El gran repte: universalitzar allò local

Deia el pensador argentí Arturo Jauretche que “allò local és un fet universal vist a través dels ulls propis”, i esta frase resumix a la perfecció l’objectiu de Bad Bunny en una era plena de contradiccions, incongruències i contrastos: aconseguir fer universal el problema d’espoli i neocolonialisme que viu el seu país. Un fet que té lloc en paral·lel a la gentrificació i la massificació dels espais públics arreu del món, uns fenòmens experimentats principalment a les ciutats i els destins turístics més populars, i amb els quals qualsevol pot sentir-se identificat. Al remat, com diu una cita atribuïda a Groucho Marx, “menys de cinc contradiccions és dogmatisme”.

I és que Bad Bunny ha aconseguit donar a conéixer de manera mundial el problema que viu el seu país, inclús deixant als oients diapositives en els visualizers dels seus vídeos de YouTube, en les quals parla de les principals problemàtiques de l’arxipèlag i conta la història de Puerto Rico durant els segles XIX i XX de la mà del doctor en història Jorell Meléndez-Badillo, autor de Puerto Rico: historia de una nación (Planeta, 2024).

Són textos molt ben treballats que acompanyen les lletres de cançons com “Mudanza”, on l’artista afirma que “aquí mataron a gente por llevar la bandera, por eso es que yo la llevo adonde quiera”; “Turista”, una cançó d’amor que fa un símil entre una relació i un turista, que “a solas viste lo mejor de mí y no lo que yo sufría”, o “Lo que le pasó a Hawái”, que reflexiona sobre la independència de Puerto Rico com l’únic camí possible per a evitar que acabe perdent la seua identitat pròpia, com li ha succeït a Hawaii.

En esta cançó, Benito ens deixa una de les seues lletres més polítiques. Sens dubte tota una declaració d’intencions que hauria de fer-nos reflexionar sobre com construir uns projectes nacionals col·lectius per al segle XXI parlant els nous llenguatges i, sobretot, entenent l’època que habitem: “En el verde monte adentro no se puede respirar / Las nubes están más cerca, con Dios se puede hablar. / Se oye al jíbaro llorando, otro más que se marchó / No quería irse pa’Orlando, pero el corrupto lo echó. / Y no se sabe hasta cuándo. /  Quieren quitarme el río y también la playa / Quieren al barrio mío y que abuelita se vaya. / No suelte’ la bandera ni olvide’ el lelolai / Que quieren hacer conmigo lo que le pasó a Hawái”.