Atenc en una de tantes tertúlies que hui dominen les emissores de ràdio a un irat debat entorn del problema de l’educació i la relació amb les tecnologies digitals. Una controvèrsia que ve provocada pel decidit propòsit del govern de restringir l’ús d’estes ferramentes en l’ensenyament. Com tot debat que es pree estos dies, els comentaris es dividixen en dos bàndols enfrontats. Per una banda, aquells que defenen la restricció. Per una altra, els que veuen en això una limitació de les llibertats.
Escoltant els uns i els altres me’n recorde de l’assaig Apocalíptics i integrats (1964) que l’escriptor, lingüista i filòsof Umberto Eco publicà fa ja sis dècades. En este text, enfront de l’auge de l’anomenada cultura de masses, Eco ve a dividir les reaccions del corpus intel·lectual de l’època entre aquells que l’abraçarien com un signe de progrés, els integrats, i els apocalíptics, que la rebutjarien com un senyal de decadència.
Actualment, la divisió entre apocalíptics i integrats s’ha estés ja a qualsevol terreny del debat públic. Però potser el més curiós de tot és comprovar com esta condició pot ser hui intercanviable segons bufen els aires de les tendències de moda.
Així, en referència a l’ús de les tecnologies, els antany integrats han mutat ara en fervents apocalíptics i els apocalíptics s’han transformat en fervorosos integrats. En el debat sobre la influència de les xarxes i els gadgets digitals, els seus antics defensors hui veuen això com una amenaça de signes catastrofistes per a la societat. Mentrestant, els antics detractors apareixen ara com els més entusiastes valedors (potser tenint en compte el seu aparent domini dels discursos predominants en eixos espais o plataformes).
Ara bé, la veritat és que, en matèria d’educació, per exemple, aquells països que han sigut avantguarda en la introducció de les tecnologies en l’ensenyament, hui s’estan replantejant les estratègies per la seua negativa influència en els processos d’aprenentatge.
Tornant al debat de la tertúlia, el moment més interessant es produïx quan un dels nous apocalíptics tracta de disculpar-se, a tall de feble defensa, davant una generació ja sotmesa a les tecnologies i a la qual se li hauria privat d’una millor educació per culpa, precisament, d’haver-se mostrat tan permissius amb el seu ús.
Llavors, u voldria disposar d’una màquina del temps per a tornar a assistir a aquells debats d’ahir en els quals, com hui, apocalíptics i integrats discutien esta i altres qüestions en termes intercanviats, però amb la mateixa convicció i igual fermesa.
I u es pregunta, recordant, en quin moment la prudència serà per fi el far que il·lumine estes i altres disputes. Potser ens aniria millor.
