L’extinció de les biblioteques personals

by | 20/03/2024

Les biblioteques de les cases desapareixen a la carrera, com l’hàbit lector. Qui en té la culpa?

N’hi ha més, segur, però se m’ocorren, així a colp, quatre tipologies de biblioteques personals o familiars contemporànies: en primer lloc, trobem la clàssica llibreria que ompli totes les parets d’un despatx i que s’escampa, més discretament i per desbordament natural, per altres estances de la casa. Amb el temps, també amb naturalitat, el tapís de llibres ha esdevingut escenari on es destina, a l’oci i a treballar sobre pantalles, part del temps que abans s’emprava en llegir volums en paper, per pura fruïció literària, o a consultar coses (més o menys) pràctiques. Se m’ocorre imaginar, posem per cas, la propietària assentada davant d’una taula de cirerer, amb un portàtil obert. Darrere d’ella destaquen els deu volums, en roig guaflex, del sumptuós Diccionari Alcover-Moll. No és que visca amb turment pels dubtes existencials, però consulta en línia el significat de la paraula progrés. Li telefonen i s’alça a caminar per l’habitació. La conversa és trivial, avorrida. Observa els lloms de l’Alcover, els toca, amb el mòbil apegat a l’orella, i es pregunta quant de temps fa que no consulta un terme directament sobre el paper.

La segona és una biblioteca de fetitxes. El propietari a penes dedica ja temps a llegir en paper. Fa uns anys que decidí resoldre el debat intern. Li agrada més que li relaten les històries des de la pantalla. Sí, sèries. Com tants altres. No és tan jove com per a no recordar amb afecte aquell temps i col·lecciona edicions dels llibres que l’emocionaren i el colpiren en el passat. Hi ha alguna cosa tàcita en esta resignació, com si el temps present no oferira ja un marge per a la sorpresa i el descobriment, com si la possessió fora ja l’alternativa definitiva.

La tercera biblioteca se sosté sobre una quimera. Els seus títols han sigut importants per al propietari –molt, fins i tot–, però l’entusiasme que despertaren en el seu moment és ja simple nostàlgia. Sap que no tornarà sobre ells. És millor no temptar la sort, no rellegir obres que potser ara decebrien. És preferible conservar-ne el record intacte. I a més està la presbícia. Ha arribat a la conclusió que desmantellar la llibreria vital no seria cap sacrilegi, però s’ho estalviarà. No vol ser qui decidisca el tall definitiu. S’estima més apostar per una probabilitat tan difusa que és quasi com fer-se trampes al solitari. Mantindrà la biblioteca per si, algun dia, alguns dels llibres apleguen a ser tan importants per als fills.

La quarta és la biblioteca buida, de prestatges polsegosos amb alguna andròmina oblidada durant el saqueig. Els exemplars s’han venut a pes a alguna misericorde llibreria de vell, on buscaran una segona oportunitat. O s’han refilat al reciclatge del paper. O fins i tot al femer de l’orgànic. Una herència enverinada.

Felip Bens (El Cabanyal 1969) és escriptor i periodiste. Té publicades les novel·les Toronto i El cas Forlati i altres llibres com 110 històries del Llevant UD, Dones e altri, València al mar o La cuina del Cabanyal.