Sembla que soc l’únic historiador de l’art que s’ha distingit per qüestionar obertament  l’ús que, contemporàniament, es fa de la figura de Joaquín Sorolla Bastida. L’únic en expressar públicament el disbarat que suposa que –ara amb fons públics i abans des de l’extinta Bancaixa, hereva de la Caixa d’Estalvis de València, Castelló i Alacant, és a dir, una entitat de crèdit de caràcter benèfic i social– es dilapiden milions i milions d’euros en seguir promocionant d’una forma tan exageradament anormal el llegat artístic del pintor. Un autèntic abús que ha beneficiat, beneficia i beneficiarà sobre manera una institució nord-americana de caràcter privat: The Hispanic Society of America. Al capdavall, última receptora de les milionades que, a tongades en els darrers decennis, rep alegrement des de València, on precisament no anem sobrats d’estos excessos monetaris en no ser cap potència econòmica, com sí ho són els Estats Units d’Amèrica, comptat i debatut.

Sorolla, com Blasco Ibáñez, triomfaren en vida. No en cap dubte. Els dos van tindre èxit a Europa i Amèrica i ho feren explotant en no pocs casos temàtiques valencianes des de la pintura i la literatura, a una gran distància d’altres artistes i lletraferits que, sent bons també, mai no assoliren el seu predicament internacional. Sorolla se n’anà a Madrid per a establir-se i convertir el seu domicili en el punt neuràlgic, catapulta i epicentre promocional des d’on retratar la flor i nata social, econòmica, política i cultural espanyola. Fins al punt que, mort el pintor, la seua viuda cedí a l’Estat l’immoble amb el seu mobiliari i un bon nombre d’obres d’art de la família, origen de la Casa Museo Sorolla que, juntament amb la institució cultural novaiorquesa, custodien una bona part del seu prolífic llegat pictòric amb centenars de dibuixos i pintures.

Sorolla sempre havia estat un pintor valorat a casa seua i, de fet, creà escola en un fum de pintors contemporanis que van seguir explotant una tècnica primorosa, la seua pròpia, amb resultats ben reeixits. Sent famós, però, a València mai no se l’havia tingut tant en compte com des que es va inaugurar l’IVAM. Fet i fet, poc després d’obrir-se al públic, el rutilant museu d’art contemporani li va dedicar una exposició monogràfica que fou un gran èxit de públic.

Tanmateix, no va ser fins al 2007 quan Bancaixa tirà literalment la casa per la finestra i, allà vas cabàs, es gastà una primera milionada dels diners dels seus impositors per tal que les obres que componen la Visión de España de don Joaquín viatjaren en un Boeing llogat a propòsit, custodiades per un muntó de tècnics i personal de seguretat. Exposada a València i en diverses ciutats espanyoles, l’objecte de la mateixa no era només assaborir la magna creació del pintor de la llum, ja que en realitat –i ací rau el quid de la qüestió– tenia per objecte projectar la unitat d’una nació quan des del PP, a casa nostra i a Madrid, estaven per allò de combatre els nacionalismes perifèrics en expansió. Eixa era la voluntat de Camps i Olivas i, encara més, d’Aznar i Rajoy. En veritat, una basta manipulació política en el fons que no acabava de casar amb la societat espanyola del moment vora cent anys després de concebuda la sèrie pictòrica. Clar que sempre es podia adduir que l’obra artística de Sorolla bé justificava la mostra i l’enorme dispendi (la major beneficiària del qual era la Hispanic Society of America, on, acabats els fastos, anà a parar el conjunt totalment restaurat i col·locat acuradament en el seu lloc original).

Un epíleg momentani perquè, poc abans de finalitzar els vint anys del PP en la Generalitat, l’exdirectora general de patrimoni cultural, aleshores investida com a directora del Museu de Belles Arts de València, Paz Olmos, s’encarregà de bastir-li al pintor una sala ex professo dins de la seua col·lecció estable. En realitat, un pegot que trencava la lectura coherent de la línia discursiva proposada per l’anterior director. Manifestava així la seua valencianitat i la del sector “valencianista” que representava en la Conselleria competent. Una sala que ha anat creixent amb fons de l’artista i que, encertadament, fa un temps s’ha acabat per traslladar a un altre lloc del museu més apropiat per a la seua comprensió i anàlisi en el context de l’art contemporani.

Passat el temps, en època del segon Botànic, sorprenentment va ser Ximo Puig l’encarregat de tornar a traure’s de la copalta a Sorolla aprofitant el seu any des de les institucions, en el 2023, com a recurs de “valencianitat” i de poder dedicar-li a la seua obra un espai adient: primer per la voluntat (finalment frustrada) d’oferir-li al pintor un museu en l’edifici portuari del Rellotge i després per l’adquisició amb fons públics de la Col·lecció Lladró, depositària d’algunes bones peces del mestre. Serà quan, al final de la legislatura, ja comprat per la Generalitat el Palau de Comunicacions (antic de Correus) i, després d’una ràpida remodelació, diguem-ne d’urgència preelectoral, s’exhibiran els Sorolla amb el conjunt miscel·lani de les obres adquirides a la nissaga d’empresaris.

De bell nou el PP en el poder, no crec que se li haguera ocorregut a Mazón seguir tirant del fil redemptor de Sorolla en condicions normals, però les conseqüències nefastes de la Dana del 29 d’octubre de 2024 i el clima enrarit que, des d’aleshores, ha envoltat la presidència de la Generalitat acabà per fer bo el sortilegi i tornar a provar sort a Manhattan, on posà el punt de mira el d’Alacant i, tot seguit, els diners dels valencians mitjançant contracte oficialitzat al DOGV. Una manera de congraciar-se amb el poble? Segurament una eixida a mode de cortina de fum amb què embadalir el personal i generar cert positivisme a curt termini en moments tan complicats com mal resolts des del principi.

D’aquella pols este fang i a València tornaran a vindre cedides 221 pintures de Sorolla, diferents a les de la Visión de España, presumiblement per a huit anys com a mínim i amb la condició de la seua cura, restauració i, si s’escau, exposició al Palau de Comunicacions –prèviament intervingut a fons segons el criteri dels nord-americans–. Una operació que globalment passa dels 26.000.000 d’euros (en pessetes, prou més de 4.000.000.000), un nou despropòsit orquestrat amb la col·laboració imprescindible de Blanca Pons-Sorolla Ruiz de la Prada, besneta i alhora factòtum de tot el que fa olor de Sorolla, sempre enmig del patrimoni artístic familiar i de les ingents quantitats de diners que es menegen al seu voltant adés i ara. Un projecte que, absent de la presidència el seu principal impulsor, heretarà el seu successor i pagarem com sempre els mateixos per a benefici, al remat de tot, dels seus legítims propietaris que, una vegada més, han rendibilitzat una bona inversió feta fa poc més d’un centenar d’anys a costa del poble valencià, tan obedient com complidor inclús en un dels seus pitjors moments.

Ara, amb els fons de la Casa Museo Sorolla exposats a la Fundació Bancaixa per una banda –per estar aquell espai madrileny en obres– i amb la futura arribada de més de dos-centes pintures des de Nova York per una altra, València es convertirà –molt més que en vida del pintor– en epicentre de la seua obra. Llàstima que esta nova operació, més política que cultural, com algunes de les anteriors, ens coste uns diners que no tenim, sobretot quan part de la província de València seguix devastada, a banda d’altres problemàtiques socials que mai no s’acaben d’atendre com toca perquè el pressupost ordinari no arriba!