El filòsof Jorge Freire (Madrid, 1985) aborda en Los extrañados (Libros del Asteroide, 2024) les vides dels escriptors P. G. Wodehouse, Jorge Bergamín, Edith Wharton i Vicent Blasco Ibáñez, units per la sensació de no encaixar en cap temps ni en cap lloc, i de com això es va plasmar en les seues obres literàries.

Un estranyat és un autor que es veu espentat al marge literari i social o que decidix anar-se a voluntàriament a eixe marge?  No es veu espentat, encara que jo ho he pensat durant molt de temps, ni tampoc és una decisió conscient. Crec que és una qüestió caracterològica. Hi ha alguna cosa en el seu interior que de manera inconscient els va conduint a això, alguna cosa que els fa ser sempre extemporanis i intempestius. Per exemple, el cas de Bergamín demostra que l’estranyament no és l’exili. Perquè fins i tot estant en la teua pròpia pàtria pots convertir-te, com ell deia, en “pelegrí en la teua pàtria”, citant a Lope. I al final, encara que arribes a eixe lloc en el qual creus que encaixes com la tessel·la d’un mosaic, et topes de cara amb la justícia.

Llavors, són persones que estan condemnades a estar sempre fora de lloc? Sí, ho he pensat molt i, de fet, no crec que foren avançats al seu temps, sinó a vegades endarrerits al seu temps, com és el cas d’Edith Wharton. És una dona pionera, no tant perquè és una espècie de protofeminista, sinó al revés, perquè és una dona molt carca, molt conservadora, el temps de la qual ja ha passat, que és el del vell Nova York, el de les fortunes i la vella aristocràcia. Precisament eixa sensació d’estar fora de lloc fa que tinga el coratge per a ser una de les primeres dones que es professionalitza, que és una de les primeres reporteres de guerra i que s’emancipa de la tutela masculina. Parafrasejant a Schiller, “viu amb el teu segle per a no ser una obra seua”. És gent que, efectivament, pot viure amb el seu temps, poden ser funcionals, però no es deixen modelar pels valors dominants en eixe moment.

I això fa que hi haja una certa fascinació per esta classe de personatges, fins i tot una identificació amb ells. Potser no és tan minoritari això de ser un extemporani? Sens dubte. Potser vivim en un ritme que és difícilment habitable, és el que ens passa amb estos temps arrítmics i agitats, però crec que això de l’estranyament ho entenem sobretot els escriptors, perquè qui escriu, encara que ho faça per a conéixer el món, per a entretindre, contar històries… jo crec que en un últim terme està buscant aclarir la seua pròpia condició i la dels altres. Les novel·les són una temptativa de conéixer la naturalesa dels altres i a partir d’ella aclarir la teua naturalesa. Llavors, quan jo escric sobre estos quatre estranyats, no estic escrivint sobre quatre escriptors, sinó que estic escrivint sobre mi mateix. M’interessava que foren persones que hagueren deixat negre sobre blanc alguna constància d’esta condició

Pots arribar a tal punt de l’estranyament de no ser conscient que t’estàs allunyant de la realitat de tal manera que, com Wodehouse, no sentia estar col·laborant amb els nazis? Esta classe d’autors està creant una realitat paral·lela, però per a ells és absolutament real. Per exemple, Blasco Ibáñez inventa València, el que entenem com València és una invenció de Blasco, igual que Londres és una invenció de Dickens, igual que Madrid és una invenció de Galdós. Es veu molt clar en els contes de Blasco, València és un calidoscopi que es reconfigura a través de la seua mirada.

En el text parles molt de la part de Blasco menys reivindicada, la d’aventurer, una sort de Jack London espanyol, i de com conjuga el seu estranyament a triomfar a l’estranger des d’allò local. Blasco és un autor que busca eixir a l’estranger, conéixer el món, i realment és molt valencià. Si se’l pot considerar-se al remat com un autor internacional i universal és precisament perquè és molt valencià. En este sentit, es curiós que se l’acusava d’una cosa i de la contrària, els del 98 i els del 27: uns deien que era massa internacional i altres massa valencià, la qual cosa és prou paradoxal. Deien que la seua prosa feia pudor de suor, fins i tot que era molt descurada, com si autors com Baroja no tingueren una prosa descurada. Jo defenc no sols que Cañas y barro és superior a la trilogia de la lluita per la vida de Baroja, sinó també que és una de les tres millors novel·les del segle XX a Espanya. És frustrant que siga impossible trobar alguns dels seus contes i molt difícil trobar part de les seues novel·les ales llibreries. Si tinguera un cognom anglosaxó hauria protagonitzat infinitat de biopics, hi hauria pel·lícules contant la seua vida, que és explosiva. Per descomptat, el personatge es menja a la persona i a l’obra. Crec que el millor que té són les novel·les valencianes i també els contes valencians, em fascinen entre altres coses perquè copia alguna cosa que m’entusiasma de Balzac: fa que els personatges apareguen en un conte i després en un altre i després desapareguen i apareguen com a secundaris.

El seu estranyament no era només interior, sinó també amb un lloc al qual ja no pertanyia? Si volem conéixer la València que ha desaparegut, que ja no existix, cal recórrer a Blasco, perquè es troba en els seus llibres molt més que en els d’història. Tot el viatge gegantesc que va fer pegant la volta al món li va servir per a tornar a casa i finalment crear una casa igual a la seua a l’estranger, a la Provença. I em val per als altres tres autors: es van passar la vida buscant una llar, i al final tots tornen al substrat infantil. Amb ell es complix allò de Rilke que l’única pàtria de l’home és la infància. Blasco necessitava eixir, però hi ha un moment en què li preguen que torne, i quan torna a València en cada estació hi ha bandes de música i dones portant-li de flors, és el fill pròdig. Però quan veu les meravelles de l’arquitectura modernista i modern, com el Mercat de Colom o la Casa de Correus, ell sent que eixa ja no és la València popular de la seua infància, la que havia descrit en les seues primeres novel·les. Amb tot, ell no ha perdut la seua pàtria interior, així que decidix portar-se-la amb si. Va fugir d’un lloc que ja no existia.

Fotografia de portada: El filòsof i escriptor Jorge Martín Freire (Pilar Martín Bravo)