Joan Francesc Mira (València, 1939) és una figura cabdal en la societat valenciana dels darrers temps. Antropòleg i sociòleg, sempre ha afirmat que el grec clàssic, llengua que coneix i estima intensament, ha sigut l’encarregat de portar els diners a casa. Ha escrit obres de culte, com Crítica de la nació pura, La nació dels valencians o Borja Papa, tot i que confessa que del que més ha fruït ha sigut de la traducció, en especial de la que feu de l’Odissea. Esta entrevista es produïx a propòsit de la reedició d’una de les seues grans novel·les sobre València, Els treballs perduts (Bromera, 2024).

El títol d’Els treballs perduts té darrere una referència ben clàssica. Quina és? L’esquema, diguem-ne, de fons que té el llibre són els dotze treballs d’Hèrcules. Cada treball està localitzat en un barri o en un espai definit de València, i cada un també té unes escenes que són més o menys emblemàtiques del mite. L’estructura i la temàtica de la novel·la és eixa, tot i que cada capítol correspon també a una situació o a un problema i a un espai de la ciutat.

Què fa que el protagonista, Jesús Oliver, esdevinga un heroi com Hèrcules en la València dels anys 80? És un heroi frustrat. En comptes de ser poderós, altiu i dominant, és una víctima. En la novel·la és un heroi fracassat, no és un heroi que aconseguix les coses, és un heroi a qui li cau tot damunt i es troba problemes que és incapaç de resoldre.

Hi ha un moment de la novel·la en què Jesús Oliver passeja amb Marilín/Maria pels carrers del cap i casal. Hi apareixen tota classe de botiguetes que ara han desaparegut. Al remat, el protagonista sentencia que “ací hi havia moltes coses que ja només es trobaven als llibres”. Quines coses de la València de la seua infància són història? Han desaparegut les coses que habitualment han desaparegut en qualsevol gran ciutat europea: la vida de barri, la vida de carrer, les botiguetes de tot tipus… Tot això ha desaparegut. No és el mateix que en un carrer hi haja quatre o cinc botiguetes que hi haja El Corte Inglés.

Les ciutats modernes estan condemnades a esdevindre totes iguals? Si escriguérem la novel·la ara, el resultat seria el mateix? Naturalment, no. Si l’ambientàrem en el moment actual, no seria la mateixa novel·la. Pel que fa a les ciutats, per més que canvien en el mateix sentit, no són totes iguals. Hi ha coses iguals o equivalents en totes, però sobre un rerefons i sobre una estructura urbanística, arquitectònica o cultural que les fa diferents. Hi ha elements que les igualen tan sols superficialment. Passeges per València i passeges per Roma, que la conec prou bé, i evidentment no és el mateix. Sempre es respirarà un aire diferent a València i a París.

Jesús Oliver pretén fer una biblioteca de 144.000 volums, un número clàssic perfecte, dotze vegades dotze

Com és eixe Hèrcules del cap i casal? Jesús Oliver, d’una banda, és un home molt conservador i, d’una altra, és molt sentimental. Defén la part de la ciutat que li ha tocat i ell voldria que la ciutat que ha conegut continuara més o menys igual. No és un intel·lectual, sinó que experimenta coses que no acaba d’assumir. El personatge admira a Eiximenis moltíssim. Per què? Eiximenis té una teoria de com ha de ser la ciutat ordenada i ben organitzada, i Oliver té una obsessió per l’orde. Ell pretén fer una biblioteca de 144.000 volums, un número clàssic perfecte, dotze vegades dotze, i s’hi obsessiona. Una obsessió pels números, per l’orde, per la numeració regular. L’orde, d’una manera o altra, és un element necessari en la vida i en la societat humanes. Una societat sense ordre és impossible!

 En la novel·la, la plaça del Mercat es presenta com una “àgora mediterrània”. Quin paper té la idea de la mediterraneïtat en el món actual? El mercat servix de punt de contacte. L’àgora a Grècia era mercat i lloc de trobada on predicar i discutir. L’edifici del Mercat Central de València és esplèndid, per a mi és el millor mercat del món. La idea de la mediterraneïtat és pura retòrica. Ara és un espai des del punt de vista econòmic, estratègic i polític relativament marginal. Ara bé, tot el món s’aclama al Mediterrani. És retòrica! Hi ha algunes organitzacions polítiques que diuen allò de ciutadans i ciutadanes de les dos vores de la Mediterrània! Els ciutadans i les ciutadanes de les dos vores de la Mediterrània el que han fet al llarg de la història és pegar-se hòsties entre ells. Pensar que hi ha hagut una espècie d’harmonia mediterrània, etcètera, etcètera… Això no passa. Què tenen en comú un egipci i un provençal? El personal sap poca història i poca geografia, i té molta fantasia.

Un dels escriptors que recentment ha lloat la novel·la ha sigut Rafa Lahuerta, autor de l’èxit de vendes Noruega. L’ha llegida? Què li pareix? Sí, l’he llegida, i, en conjunt, em pareix una novel·la molt positiva i molt valuosa, perquè és un tipus de novel·la que no s’havia fet. Els treballs perduts presenten llocs i espais de la ciutat i Noruega, en bona mesura, és el mateix, però en un altre llenguatge i en una altra manera d’escriure. Em pareix una novel·la molt útil i que feia falta.

El Mercat Central de València és el millor mercat del món

Viu a Castelló de la Plana la major part del temps. Troba a faltar València? Visc a Castelló transitòriament fa més de cinquanta anys, però no la trobe a faltar perquè jo tinc un piset a València, al costat de la Finca Roja, i el cap de setmana quasi sempre el passe allí. El meu poble continua sent València, inclús físicament. No podria passejar per València sense tindre-hi casa. He viscut en altres llocs, he viscut a Roma, a Princeton… Hi hagué un moment, quan estava als Estats Units, que vaig tindre l’oportunitat de quedar-me allà amb molt bones condicions, a la Universitat de Princeton, i m’ho vaig pensar i vaig decidir tornar a casa. Vaig renunciar a moltes possibilitats acadèmiques i universitàries per tornar a València. Ara bé, si haguera de triar una ciutat per a nàixer, no triaria la capital valenciana, perquè moltes coses no m’agraden, i perquè, sobretot, molts valencians i el tipus de trajectòria politicocultural m’agraden ben poc.

Quin és el seu carrer preferit? I el seu monument? La Llonja, que és un edifici, sobretot per les columnes de l’interior, únic a Europa. És una peça única, una meravella gòtica i estètica. El barri que més m’agrada és el de la Xerea, en què hi ha uns quants racons molt interessants i molt bonics. I la gent no en parla! El barri del Carme està massa vulgaritzat i té massa trossos destrossats, mentres que la Xerea és molt tranquil i, entre cometes, molt autèntic.

Després de tanta saviesa compartida al llarg de tants anys, el podem definir ja com una de les grans figures de la contemporaneïtat? Gran? Mitjana? Sobre 10 què seria? 7,5? Això m’és absolutament igual. Jo he fet el que podia fer. Potser hauria pogut treballar encara més, però amb quaranta llibres, dos mil articles curts i tres-cents articles ja n’hi ha prou.