De les bèsties i també dels animals, n’ha escrit Joan-Lluís Lluís una novel·la menuda i fonda, un artefacte perfecte d’humanitat, dolor i estranyesa. En Una cançó de pluja (Club Editor, 2025) hi entres de colp, en una simbiosi inaudita amb una orangutana que no coneixes, però que estimes, entens i acompanyes al llarg del seu terrible viatge de fugida, horror i retorn pels boscos de Borneo.
De tota la crueltat que som capaces les persones, ens n’adonem pels ulls d’un animal, més humana que els humans, en una faula de capítols breus, com alés inspiradíssims que espongen una trama lleugera que passa com un glop d’aigua, a estones ben amargant. Perquè Una cançó de pluja té, també, els tints d’un manifest animalista que commou, convenç i provoca una potent onada de compassió i d’incredulitat davant els fets reals que es trenen, ombrívols, amb l’evocació de la natura i l’especulació sobre la cosmogonia que poden compartir els simis, com a sers sensibles, més enllà de l’instint, la supervivència i la captivitat.
Després de les guardonades Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018) i Junil a les terres dels bàrbars (Club Editor, 2021), poc ens podíem esperar el canvi de registre que representa Una cançó de pluja, si és que esperàvem alguna cosa determinada d’un escriptor que ha conreat tots els gèneres amb èxit i solidesa. Però en realitat, si hi penses, hi ha una constant mítica i atàvica que agermana les darreres obres de Lluís, com un corrent subterrani. És un to comú, líric i evocador, que dringa i balla amb la paraula justa i viatja a un passat remot que ens és comú i familiar.
El misteri fabulós d’un llibre és que la primera pàgina siga un lliscador sense baranes i que d’aquell cau que esvara no en pugues sortir durant tot el temps que dure el plaer de papar-te cada lletra, siga quin siga, llarg o curt. En estos trànsits literaris m’adono que amb alguns escriptors, pocs, m’és igual del que escriguen, l’únic que vull és que no paren d’escriure. I Joan-Lluís Lluís, sens dubte, n’és un. Orangutanes? Perfecte. Posa-me’n 145 pàgines i te les agrairé de la primera a l’última.
