El coneixement del santoral, que tant impregna la cultura occidental, ens ajuda a entendre moltes de les característiques i el context de les festes que celebrem. I això amb independència de les creences religioses que es tinguen (o no), ja que tot eixe entramat ha passat a formar part de la cultura general i de l’ambient emocional col·lectiu. Les relacions entre calendari i la cultura són tan intenses que resseguint el santoral o les festes religioses es pot transitar per les múltiples manifestacions de l’art que han conformat la nostra civilització, des de la pintura a l’escultura, la poesia, la música, els símbols o la història. I un dels sants més polièdrics, i de més ampla distribució per tota Europa, és Nicolau de Bari.

La seua festa se celebra el 6 de desembre, només començat l’Advent i encarat a la gran festa de Nadal, com recull el refrany Sant Nicolau obri les festes de Nadal amb clau. De fet, és per Sant Nicolau quan els aficionats a fer betlems inicien els preparatius dels muntatges tridimensionals que representen escenes que van des de la busca de posada per part de Josep per tal que Maria puga donar a llum fins l’arribada i adoració dels Reis de l’Orient; si fa no fa d’Advent a Epifania.

Sant Nicolau: iconografia i patronatges

Sant Nicolau és un dels sants més ecumènics, venerat tant pels els catòlics com pels fidels d’altres confessions cristianes com ara les ortodoxa, copta, anglicana i luterana. Això sí, a la cristiandat oriental se’l coneix per Nicolau de Mira, la ciutat portuària de Lícia, al sud d’Anatòlia, on va exercir de bisbe i on va morir el 6 de desembre de l’any 343. Una ciutat del port fluvial de la qual eixien els barcos que feien la ruta més perillosa i lluny de terra vista, la que unia Àsia Menor amb Alexandria, i que havia sigut visitada per Sant Pau en el seu quart viatge. Segles més tard, l’any 1087 i davant l’amenaça de profanació de la tomba pels turcs seljúcides conqueridors d’Anatòlia, uns comerciants de Bari, al tacó de la bota italiana, van furtar els ossos del sarcòfag i se’ls van endur a la seua ciutat. Per encabir-hi les relíquies van alçar una església dedicada al sant, i des de Bari es va expandir el seu culte per l’Europa occidental de manera semblant a com ja ho havia fet pel món ortodox oriental.

El nom del sant va ser adoptat per nombrosos fidels, alguns dels quals, a casa nostra, van optar per l’hipocorístic Colau. Sovint va patir la transformació consonàntica de la /N/ en /M/, Micolau; i un canvi fonètic similar es va adoptar en bielorús (Мікалай/Micalaj), eslové (Miklavža), polonés (Mikołaj), txec (Mikuláše) i ucraïnés (Миколая/Mykolaya). No debades, Sant Nicolau és el patró de països com ara Grécia, Rússia (el sant més representat en icones), Turquia i Lorena; a més de ser el sant familiar (o slava: Sveti Nikol) més estés per Sèrbia. També ostenta el patronatge de ciutats europees tan importants com ara Liverpool, Portsmouth, Amsterdam, Bari i Moscou. I de la Universidad de Valladolid. I de la marina russa.

Com que era considerat patró dels mariners, dels fusters de ribera i dels bastaixos o descarregador de barcos, el sant tenia una capella a la platja de Barcelona, a l’entrada del port de Ciutadella, i a Portopí, el primitiu port de Palma, on també tenia davall la seua advocació una de les cinc esglésies parroquials medievals; així com a molts altres llocs de la Mediterrània. Més a casa nostra, Requena el té com a patró. Així com Alacant, on era invocat com a protector de navegants davant tempestes i naufragis, i on té dedicada una església, reconeguda des de 1959 com a cocatedral de la diòcesi Oriola-Alacant.

De fet, l’any 1402 es va fundar a Alacant la Confraria de Sant Nicolau, autoritzada pel rei Martí l’Humà i on s’estipulaven normes que afectaven el capítol o assemblea general, com ara les que es referien a les activitats de la vespra de Sant Nicolau: “tots los confrares sien a les vespres e que cremen tots los siris a les vespres e a la misa del dit dia“; a més a més, ordenava que “lo dia de San Nicolau sien elegits dos bons homens per Administradors i Mayordoms que en aquell any registren los actes de la dita confraria per tot aquell any“; uns càrrecs que entre altres missions havien de vetlar que si «algun confrare per vellea o debilitat cau o ve a pobresa, que li sia feta ajuda per los mayordoms»; i, més encara, “quant algun confrare mora, la campanella vaja tornant per la vila“.

Sant Nicolau en la porta lateral de la cocatedral homònima d’Alacant, amb mitra, bàcul, el llibre dels Evangelis i tres boles d’or

Així, doncs, patronatges, esglésies i confraries han representat les múltiples facetes del mateix objectiu d’honorar el sant. Amb la derivada enormement important i coherent amb altres manifestacions similars d’elevar l’esperit i estimular la creació d’obres d’art i fites tècniques d’elevadíssima qualitat, com tan bé ha analitzat Ferran Sáez Mateu en El cos de l’esperit (2019).

En eixe sentit, un cas d’especial rellevància és el de l’església de Sant Nicolau i Sant Pere Màrtir a la ciutat de València, una de les dotze primitives parròquies cristianes de la ciutat, erigida el 1242 sobre una mesquita musulmana només quatre anys després de la conquesta per Jaume I. Més tard, entre 1419 i 1455, va ser reformada en estil gòtic a instàncies de la família Borja. I entre 1690 i 1693 es va decorar internament a la manera barroca i amb pintures al fresc de Dionís Vidal seguint el programa iconogràfic d’escenes relatives a les vides de Sant Nicolau de Bari i del dominic Sant Pere Màrtir, ambdós representats en la volta del presbiteri de l’església (amb Sant Nicolau, per cert, segons la versió oriental, calb). La seua recent restauració, duta a terme gràcies al patrocini de la Fundació Hortensia Herrero, va permetre traure a la llum una mostra pictòrica de tan excepcional valor que alguns l’han batejada com la Capella Sixtina valenciana.

Sant Nicolau, en una de les petxines de la volta del presbiteri de l’església homònima de València

Atributs de Sant Nicolau

Com que no es tenen imatges coetànies dels sants més antics, com podem saber qui és el sant representat en una determinada pintura o escultura? La resposta està en els atributs o característiques que se li associen: sexe, edat, barbut o no, vestimenta, plantes o animals que l’acompanyen o objectes amb què es relaciona. Són distintius basats en les hagiografies o vides exemplars de cada sant a les que se sumen tot tipus de fonts, de la Bíblia als evangelis apòcrifs (no canònics) i llegendes piadoses de tota mena. En qualsevol cas, tot i allò que en el temps se li ha anat adscrivint constituïx un patrimoni llegendari que val la pena recordar.

Pel que fa a Sant Nicolau, les fonts són escasses i tardanes. La més antiga és la Historia Ecclesiastica de l’historiador romà d’Orient Teodor Anagnostes, del segle V, que l’esmenta com a bisbe. Per això el més freqüent és representar-lo vestit d’eixa dignitat eclesiàstica, amb bàcul i mitra, tot i que els ortodoxos el mostren calb i sense cap mena de capell. Més tard, en el segle XI, el patriarca Eustaci de Constantinoble va popularitzar una intervenció atribuïda a Nicolau que va impedir l’execució injusta d’uns soldats. Per això se’l considera patró de les víctimes dels errors judicials. Afegits posteriors van anar conformant la idea que hui dia tenim del sant, però en primer lloc, per damunt de tot, recordem que és considerat patró dels mariners, cosa que fa que en ocasions se li associe una àncora com atribut.

Clauer en forma d’àncora, probablement de Croàcia. El nom Nikolae figura a l’esquerra. I també s’hi ha marcat atributs de la versió ortodoxa del sant com ara la calvície, el bàcul i els evangelis a la mà esquerra

Resulta curiós que molts dels seus milacres tenen relació amb el número tres. Així, va salvar tres hòmens injustament condemnats a mort; a tres mariners d’un barco naufragat a les costes d’Àsia Menor; van ser tres les naus que van transportar les seues despulles de Mira a Bari, i tres eren les que van evitar el naufragi invocant-lo mentre duien aliments a una ciutat que patia fam. De tots els milacres, els que més fama li van donar van ser el de les tres xiques en perill de prostituir-se i el dels tres infants trossejats per servir com aliment. Eixos milacres van ser reflectits artísticament per diferents pintors. Entre altres per l’italià Gentile da Fabriano en el políptic que en 1425 li va encarregar la família florentina Quaratesi. L’obra, de cinc peces, anava destinada a decorar l’altar major de l’església que el sant tenia dedicada a la vora del riu Arno prop del Ponte Vecchio, San Niccolò in Oltrarno. Del políptic, venut per parts en 1830, la peça dedicada a sant Nicolau va acabar en la Galleria degli Uffizi de Florència, mentre que la predel·la o part inferior, amb escenes que completaven la part superior, es troba en la Pinacoteca Vaticana.

Dos d’eixes escenes fan referència als milacres esmentats. La primera descriu la llegenda en què un veí molt pobre del sant volia prostituir les seues tres filles fadrines ja que no tenia dot per poder-les casar. Assabentat del perill que corrien, Nicolau, d’amagat, va llançar pel finestral de les jóvens tres bosses plenes de monedes d’or, amb la qual cosa van poder emancipar-se i casar-se, lliures així de la prostitució a què les abocava la pobresa paterna.

“Regal a les xicones pobres” (Gentile da Fabriano)

Tan popular era eixa llegenda durant l’edat mitjana que el poeta Dante Alighieri se’n fa ressò en la Divina commedia (1321), glossant la generositat de Nicolau. Així, en el cant XX del quint cercle del Purgatori, versets 31-33, podem llegir, en l’original o en l’excel·lent traducció del professor Joan Francesc Mira: “Esso parlava ancor de la larghezza che fece Niccolò a le pulcelle, per condurre ad onor lor giovinezza” (“I ell parlava encara dels regals que va fer Nicolau a les donzelles, per mantenir l’honor d´aquelles joves“). Per això en la iconografia del sant un dels atributs habituals és dur tres monedes d’or o bosses àuries que semblen taronges.

I eixa és la raó per la qual es considera el sant com a patró de les xiques fadrines i fins i tot prostitutes que volen canviar d’ofici. De fet, a Alacant i fins la primera mitat del segle XX, era costum que el dia 6 de desembre les fadrines i les meretrius anaren a pregar al sant per a trobar marit, alhora que furtivament li llançaven cigrons i si encertaven de cintura per avall, millor encara; un costum que fins i tot tenia nom: la cigronà.

Un altre dels milacres més coneguts és el de la resurrecció de tres xiquets que un malvat hostaler havia mort i mantenia confitats en vinagre per a anar servint-los com a menjar. No és estrany, doncs, que en la iconografia del sant figure molt sovint algun recipient amb tres xiquets. I és a causa d’eixe milacre que el sant és aclamat com a patró dels infants.

“Sant Nicolau ressuscita tres xiquets en vinagre” (Gentile da Fabriano)

Pel que fa als patronatges professionals, a més de la gent de la mar o de la costa, i professions com les que ja hem vist, molts gremis van triar a Sant Nicolau com a patró, com ara els boters, tonellers i descarregadors de pipes de vi, i comerciants. I com que es considerava que les despulles del sant exsudaven en la seua onmàstica myron, una mena d’ungüent de flaire especialment agradable, també era reconegut com a patró per perfumistes apotecaris i especiers. Sí, un sant no tan sols ecumènic sinó també versàtil i polièdric com el que més.