‘O, Adonai. O, Radix Jesse. O, Emmanuel’. Tres de les antífones majors, les dels dies 18, 19 i 23 de desembre
El calendari litúrgic no coincidix exactament amb el civil. Aquell comença el quart diumenge abans de Nadal i és, per tant, una data variable que pot oscil·lar entre el 27 de novembre i el 3 de desembre. El calendari litúrgic també té una compartimentació diferent, no per mesos o per trimestres, sinó que es dividix en quatre Temps, dos de Forts (Nadal i Pasqua) i dos d’Ordinaris intercalats entre aquells: Nadal-Ordinari-Pasqua-Ordinari. I de manera similar a com la Quaresma anuncia la Pasqua i la resurrecció de Jesús, l’Advent ho fa amb el Nadal i el naixement del Messies. Així, Advent és el període previ a eixe moment màgic, el solstici, que anuncia el naixement del Sol i la garantia de la vida. Representa, doncs, una pausa expectant a la remuntada o naixement anual del Sol sobre l’horitzó després del solstici hivernal (21-22 de desembre).
Trajectòria del Sol sobre l’horitzó en els solsticis i equinoccis
Sol, solstici, i la seua metàfora religiosa, Jesús-Déu. Un naixement diví com a transsumpte del Natalis Solis que vivificarà tant la natura com a nosaltres mateix i en particular els creients. Això es pot considerar, antropològicament parlant, un exemple més dels nombrosos lligams natura-cultura-religió que tant ens caracteritza als humans i que durant mil·lennis han suposat un recurs adaptatiu per a la supervivència de la nostra espècie. Com en els altres Temps litúrgics, el Nadal oferix, més enllà de les creences, una mostra d’alta cultura generada pel cristianisme en l’art, la música, les cançons, els ornaments o les mateixes tradicions populars.
Altrament, l’Advent o inici d’este Temps litúrgic se subdividix en dos períodes:
- Del primer dels quatre diumenges previs a Nadal fins el 16 de desembre; són 2-3 setmanes destinades a generar en els cristians una actitud d’espera esperançada per la vinguda de Jesús;
- La setmana del 17 al 24 de desembre o “Setmana Santa de Nadal” durant el qual les lectures de missa giraran al voltant de la genealogia de Jesús així com de l’anunciació als pastors i el naixement de Jesús.
Antífones majors i el missatge secret, ERO CRAS
Durant els darrers set dies, del 17 al 23 de desembre, davant la imminent arribada del Messies, l’alegria s’intensifica i s’expressa mitjançant uns càntics especials, les antífones majors. El nom prové de la paraula llatina antiphona, que significa “veu que respon”, i que litúrgicament operen com una forma musical en què dos grups corals canten alternativament versets curts i senzill responent amb una tornada els versicles d’un càntic, himne o salm. Les antífones majors, les d’esta “Setmana Santa de Nadal”, es van compondre entre els segles VII-VIII i es canten abans de l’evangeli de les misses diàries, així com abans i després del Magnificat, el cant evangèlic que es fa servir en els resos de les vespres. Concretament, les antífones majors són un magnífic compendi de la cristologia més antiga i s’expressen com un desig de salvació alhora que una exclamació de gaudi per la imminent arribada del Messies. Així, comencen per una ‘O’ admirativa, “¡oh!”, seguida per un títol messiànic pres de l’Antic Testament i incorporats al Nou com a atributs de Crist i acaben amb una mena de reclam, una súplica, un ‘¡vine!’ de caràcter urgent, com, p.ex., O Sapientia… ¡veni!
Per a la setmana del 17 al 23, la seqüència és:
17. O Sapientia (¡Oh Saviesa!)
18. O Adonai (¡OhSenyor!)
19. O Radix Jesse (¡Ohvara de Jessé!)
20. O Clavis David (¡OhClau de David!)
21. O Oriens (¡OhAmanèixer!) [el dia del solstici]
22. O Rex Gentium (¡Oh Rei de les nacions!)
23. O Emmanuel (¡OhDéu amb nosaltres!)
Antífona del dia 21, quan esdevé el solstici d’hivern i comença la remuntada del Sol sobre l’horitzó. L’antífona ve a dir: «Oh, Orient, resplendor de la llum eterna i sol de justícia: ¡vine! i il·lumina els qui jauen en tenebres i ombra de mort»
El conjunt guarda un missatge codificat: en llegir en sentit invers les inicials llatines de la primera paraula després de l’exclamació s’obté l’acròstic ERO CRAS, que significa “seré (‘vindré’) demà”. És una mena de resposta del Messies a la súplica els fidels de què vinga prompte, i que es materialitzarà Crastina Die (“demà”), la vigília de la gran festa cristiana, el Nadal: Sí, “Demà vindré”, Ero cras.
I, mentre esperem eixa vinguda, esta setmana és l’òptima per assistir o visualitzar i gaudir des de la comoditat de la llar a alguna de les Cantates per Advent de Bach. O l’oratori de Haendel “El Messies” [Messiah] (1741)], amb el celebèrrim cor Al·leluia [Hallelujah; de l’hebreu hallelu yah, ‘lloeu Déu’], cantat al final de la part II. Durant la seua estrena a Londres, este fragment va emocionar tant al rei Jordi II d’Anglaterra i Irlanda que es va alçar per aplaudir, i ara és tradició en Anglaterra que l’audiència es pose dempeus quan s’interpreta eixe passatge final.
Mare de Déu de l’Esperança o de la ‘O’. Mariola
Altrament esta és una setmana d’especial sentit marià, ja que per als catòlics Maria és la portadora de la gran esperança per a la humanitat, la Mare de Déu que engendrarà “el Senyor”, Adonai per als jueus. Això ha quallat en dos advocacions homòlogues que tenen un dia dedicat, el 18 de desembre: ‘Maria de l’Esperança’ i ‘Maria de la O’, un nom que sovint s’ha transformat, per contracció i metàtesi, en Mariola.
Les antífones en la Sagrada Família de Gaudí
Antoni Gaudí tenia una sòlida formació religiosa i per bastir la Sagrada Família, es va inspirar en el treball del benedictí francés Prosper Guéranger L’any litúrgic (1866), una recopilació de tots els cultes i festivitats religioses al llarg de l’any i que pretenia fer entendre i seguir millor els oficis religiosos als fidels. Este programa didàctic el va voler plasmar en la basílica de Barcelona dedicada a la Sagrada Família, en la qual cada peça havia de considerar-se una estrofa dels versos que formaven eixe gran himne de lloança a Déu que era el mateix temple, un cas excels de síntesi entre l’esperit i el coneixement. Sense la mirada mística de Gaudí no hi hauria Sagrada Família. Sense la seua prodigiosa perícia tècnica, tampoc.
Així, com que l’absis és la part més important d’una església perquè s’hi situa l’altar, en la Sagrada Família està situat davall la torre de la Mare de Déu. I, de fet, és la mateixa forma arquitectònica arredonida de l’absis la que simbolitza Maria com un ventre que guarda a l’interior l’altar que representa a Jesús. Un altar envoltat per set columnes que representen els darrers dies de l’Advent, els previs a Nadal, amb set capelles cadascuna amb llanternes que evoquen les antífones majors. Una relació, la de l’absis amb Maria reforçada per la coronació de la torre de la Mare de Déu per l’estrella matutina, aquella que encara es veu a l’alba, quan la resta de les estreles ja han desaparegut del cel. Una Stella matutina que anuncia l’eixida del gran astre, el Sol i amb ell naixement del dia.
Com també ho fa l’Advent que anuncia la imminent arribada de Jesús en Nadal.
