Les festes de Nadal en la plaça de la Mercé de València cap a 1925, a color

by | 02/04/2024

Una fotografia colorejada per Xavier Oms

Ignore quan el tito va començar a formar part del menú nadalenc en els menjadors de les classes acomodades, però la veritat és que, en esta bella estampa presa per Vicente Barberá Masip o el seu nebot Enrique Desfilis cap  la fi de 1920 o començament dels 30, esta au (Meleagris gallopavo domesticus) ja s’oferia en la plaça de la Mercé de València a una clientela més modesta, al costat de pollastres, gallines i altra fauna avícola.

Una altra au galliforme, el Pavo cristatus, més conegut pel seu nom vulgar, paó, pel seu port i majestuositat era considerat des de temps antics com a símbol de vanitat, saviesa, poder i bellesa, símbol i nom que va ser usat per alguns comerciants per a ressaltar la qualitat o l’excel·lència del seu gènere. És el cas del comerç de la fotografia que amb el nom comercial d’El Pavo Real, es dedicava a la venda de teixits de seda, mantellines, blondes, domassos, velluts, “velos de desposada” i fins i tot en campanya de Reixos, joguets i “preciosos juegos de Foot Ball en movimiento” (antecedent del futbolí?). El negoci, segons informa el cartell de la porta, era successor del de la Viuda de Moliner, i el seu propietari era Manuel Peris. I val a dir que els gèneres d’esta botiga no sols eren apreciats per la clientela, sinó també pels amants d’allò alié, ja que fins a tres vegades en poc de temps va ser objecte de robatori amb escala, accedint al comerç pel terrat; en una d’elles es van emportar articles per valor, segons la premsa local, de 15.000 pessetes.

La fotografia arreplega fidelment l’ambient festiu i mercantil de la plaça; annexa a la mil·lenària plaça del Mercat era un apèndix més d’ella, la denominació per la qual era coneguda aleshores, la plaça del Alls, dona indici de la mercaderia principal que allí es venia. Abraçada pel convent de la Mercé pels seus costats nord i est, ha arribat als nostres dies amb eixe nom, tot haver sigut enderrocat a la fi de 1830 després de l’anomenada desamortització de Mendizábal. Amb els anys, sobre els seus solars van obrir famosos comerços, com La Fuente de los Encajes, a la cantonada de la plaça amb el carrer dedicat al canonge Liñán. El seu propietari, Jaime Muñoz, va idear a principi dels anys 30 un sistema de fidelització de la clientela consistent en una llibreta en la qual, segons l’import de la compra, es pegaven uns cupons de 25 o 50 cèntims canviables -quan es completava la llibreta- per articles de l’establiment, un antecedent del Cupón Regalo Comercial dels anys 50 i principi dels 60. Un altre comerç emblemàtic de la plaça durant dècades va ser Mas Masiá, botiga dedicada a la venda d’articles de plàstic, un material emergent en eixa dècada, que va tancar finalment en l’any 2023.

A l’esquerra de la foto, el carrer del Pòpul desemboca en la plaça fent cantonada amb l’encara llavors carrer de Gràcia, des dels anys 40 dividit per l’avinguda de l’Oest, i dedicat este tram al músic  Peydró, però comunament conegut com “el carrer de les Cistelles”; en esta cantonada es distingix la botiga de teixits de Pablo Moliner Ballester, membre de la junta directiva de la “Sociedad de Comerciantes de Tejidos al detall” i un dels impulsors, al costat dels germans Senabre, de la falla de la plaça de la Mercé, creada en 1872 i un altre referent en la vida festiva de la ciutat de València. En la façana del comerç aparentment desocupat, cinemes i teatres anuncien els seus espectacles, La Mano Negra, o una de Maciste, ja que es van arribar a fer en aquells anys diverses pel·lícules d’este herculi personatge interpretat per Bartolomeo Pagano. Alhora, La Lluna de València, una revista musical de Paco Barchino i Vicente Vidal, amb música de Juan Sánchez Roglà, es representava en el Teatre de la Princesa, encara que possiblement s’haguera estrenat abans en l’efímer Teatre Regional del carrer Ribera, 2, una sala dedicada exclusivament a “esquets” en valencià, però enderrocada en 1927 per a donar més amplària al carrer.

Tanca la fotografia per la dreta, la cistelleria d’Asunción Chulià, que també tenia una altra botiga en el número 3 del carrer de Gràcia, el carrer de les Cistelles. Una bella fotografia en uns anys difícils i turbulents.

Xavier Oms (València, 1947), qui ha colorejat i comentat esta fotografia, és un dels impulsors de l’Associació Cultural Remember València i ha publicat els llibres València des del tramvia no és la mateixa (2016) i València, la memòria acolorida (2023).