Dinàvem al restaurant instal·lat a l’interior del Trinquet de Pelayo. Li havíem demanat si podia presentar l’acte que des de Drassana vam organitzar en eixe lloc un dissabte de matí, amb motiu del primer Premi Lletraferit de Novel·la, Narcís o l’onanisme, de Carles Fenollosa. Vingué amb la seua habitual generositat (un tret congènit en ell) i l’entusiasme intacte que sempre va mantindre pels nostres autors i els nostres llibres, i la seua intervenció va ser l’exhibició genial i més que solvent que tenia per costum improvisar. Després, en aquell dinar posterior, ens assentàrem un enfront de l’altre. Situats a un extrem, teníem una conversa al marge de la resta de la taula. De sobte quedàrem callats per uns segons i es van sentir amb gran claredat riures i paraules provinents de la taula veïna, d’evidents accents andalusos (de Cadis, m’atreviria a dir; jugue molt a descobrir orígens pels accents). Josep va mirar l’infinit i va dir: “A mi m’agraden molt els andalusos”, i es va fer un silenci. “Són alegres”, afegí. I després d’un nou silenci va rematar: “Com nosaltres”.
Alegria i entusiasme per la vida mai –o quasi mai– van faltar-li a Josep Piera. Jo el vaig conéixer –ja fascinat per la seua poesia i per Un bellíssim cadàver barroc– gràcies als amics Frederic Aparisi, Vicent Baydal i Ferran Esquilache, el Grup Harca, que havien establit amb ell una sort de cita anual i estival (sempre cap a finals d’agost) per a reunir-se al voltant d’una paella al restaurant Puigmola, a Barx. Portaven dos o tres edicions quan em convidaren a unir-me, i des de llavors en foren set o huit més, la darrera l’estiu passat. El ritual començava arreplegant-lo a sa casa de la Drova, on a vegades ens esperava a la porta. El recorde –no sé la raó, potser perquè en eixa imatge ell se m’apareix com un daguerreotip antic i entranyable– plantat a la vora de la calçada, amb eixa expectació continguda que sempre traspuava, i aquell aspecte de presumit despreocupat i heterodox que li agradava exhibir. Després anàvem a algun bar del poble a fer-nos l’aperitiu, on iniciàvem una conversa que ja no s’aturava fins que ens tiraven del restaurant on després dinàvem –“senyors, hem de tancar”–, quan la vesprada acabava. El comiat sempre estava precedit d’unes fotografies rituals (en tenim unes quantes) i un abraç que revelava el cos fràgil i menut, ple d’arestes d’ossos, que el sostenia.
Potser el seu dur i complicat historial clínic, per pur i necessari contrast, explique en part l’optimisme incorregible que transmetia, l’alegria i el goig que posava en qualsevol projecte, l’ànsia de celebrar la vida a la menor ocasió, el mestratge literari de qui des de molt jove va voler-se i saber-se, essencialment i per damunt de tot, poeta. I que no va quedar-se en les glòries, les lloes o el tranquil parnàs que eixa condició poguera atorgar-li, sinó que mai va deixar d’interessar-se activament, com un savi demiürg de temps antics, de la joventut i els seus treballs, de les generacions que com onades van succeint-se incansablement, de la necessitat d’orde i tutoratge que requerixen, i que ell, escriptor total i versàtil, compromés com pocs amb el país i la llengua, exercia amb generositat infinita donant consells, acudint ací o allà, escrivint açò o allò, mantenint correspondència privada i freqüent amb dotzenes de persones, i tot això sense descuidar l’obra pròpia i bregant amb una salut precària, de constants davallades.
Tota eixa activitat o la condició de tòtem de les lletres valencianes no li impedia la relaxació o el plaer de l’intercanvi feliç i platònic de la conversa, el recurs tan freqüent a l’humor, la lleialtat a l’amistat que sempre va mantindre, l’espant per eixa solemnitat fàtua que tant seduïx els hipòcrites o –sense ignorar l’enorme bagatge d’alta cultura literària que atresorava– mostrar una desacomplexada relació amb les millors formes de la cultura popular o fins i tot de la frivolitat, tot allò que li permetia, en qualsevol context, posar-se a –per exemple– entonar i cantar melodies de la seua joventut, i que en els últims temps no es posava a ballar-les senzillament i únicament perquè el cos ja no li deixava.
Només un eufòric celebrador de la vida com Josep Piera podia anar-se’n un Diumenge de Resurrecció, en l’inici d’eixa Pasqua que els valencians festegem com una salutació a la primavera i a la vida que torna, lluny de funestos silencis o sinistres tambors. Només ell podia interrompre’ns el berenar pasqüer al sol per a omplir-nos de dolor i de pena però també d’agraïment per haver passat algunes hores al seu costat, per a oferir-nos des de dalt del cingle verd d’una Drova eterna una darrera salutació, ara que ja s’acosten els dies de l’aigua, ara que ja tenim tan a prop, a l’altra banda de la mar seua, l’estiu grec des d’on ell somiava.
Fotografia de portada: Eva Máñez – Valencia Plaza – Llibres de la Drassana
