Introito

«Res no té sentit en biologia si no és a la llum de l’evolució». Eixa famosa frase del biòleg ucraïnès americà Theodosius Dobzhansky té el seu correlat en esta altra més generalista: «Res no es pot entendre en el món si no és a la llum de la història». I en eixe concepte de ‘món’ s’inclourien aspectes culturals tan importants com el calendari i l’art. Perquè tant el calendari com l’art poden ajudar a interpretar la festivitat que celebrem hui, 25 de març, l’Anunciació o Encarnació, una festivitat de la qual no tan sols interessa la descripció sinó també la comprensió, és a dir, entendre el perquè de la data i del seu significat. Anem al tema.

‘Anunciació’ (c. 1450), del valencià Jaume Bacó, ‘Jacomart’. En esta taula doble de fons daurat, d’estil gòtic i en el Museu de Belles Arts de València, l’arcàngel Gabriel saluda Maria amb les paraules Ave gratia plena Dominus tecum (“Salve, plena de gràcia, el Senyor és amb tu). Gabriel, agenollat, va vestit amb una capa pluvial de brocat i porta a la mà una vara d’assutzenes, símbol de puresa. Maria, vestida amb una túnica roja i una capa blava, roman agenollada al costat d’un reclinatori on reposa l’Antic Testament obert pel text d’Isaïes 7,14: «I el Senyor vos donarà un senyal: la jove destinada a infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu amb nosaltres”». En representació de l’alè diví, una “palometa” (nom valencià de l’Esperit Sant) es dirigix cap a Maria.

Un significat de la data que potser sorprenga a qualsevol persona, creient o no, que estiga interessada en conéixer la cultura més genuïnament europea, la cristiana. De fet, els articles dedicats a trobar relacions entre natura, cultura i religió (no confondre amb les creences) intenten contribuir a eradicar la ignorància deliberada de la cultura religiosa per part de determinades ideologies de la cancel·lació. I fer-ho a través d’un tractament secular del cànon cristià (històric, iconogràfic, lingüístic, filosòfic, científic, cronològic…), tot oferint mostres d’altíssima cultura, i en particular de les nostres, vinculades al cristianisme però expressades en llenguatges tan específics com ara l’arquitectura, escultura, música, literatura, pintura, matemàtiques, astronomia, etnobotànica, etnozoologia, etc. Parlem-ne.

Dates encadenades

L’any 324 d. C., reunificat l’Imperi Romà amb la victòria sobre Maxenci, l’emperador Constantí es va proposar reduir els elements discordants que amenaçaven el seu poder i la pau civil, com era el cas dels enfrontaments entre l’emergent cristianisme i les altres religions, i també les dissensions doctrinals en el mateix cristianisme. Així que, pel que fa als cristians, l’any 325 Constantí va convocar i presidir el primer Concili de Nicea (ara Iznik, a Turquia), en el nuc de comunicació d’una de les principals rutes que connectaven l’orient amb Constantinoble (ara, Istambul; antigament Bizanci). I, entre els acords que Constantí hi va obligar a adoptar, van destacar un Credo unificador dels dogmes; unes normes comunes per al càlcul de la Pasqua; i la fixació d’una data per al naixement de Jesús.

En concret, en aquella època el calendari vigent des de 370 anys abans, l’anomenat julià, assignava el solstici hiemal o d’hivern al 25 de desembre. Eixa era la data oficial en què el Sol frena el progressiu descens de la trajectòria sobre l’horitzó, s’”atura” (sol stitium > solstici) i comença un ”ascens” (o “naixement”) del Sol.  Els romans anomenaven eixa efemèride i punt d’inflexió Natalis Solis Invictis (“naixement del Sol invicte”), locució que hem reduït a Nadal (< Natalis). I unificar els dos “naixements”, el del Sol i el de Jesús, degué semblar-li una bona idea a l’emperador Constantí, ja que feia coincidir els pagans i els cristians, de manera que totes les comunitats religioses de l’imperi podrien compartir festivament un símbol comú: la promesa d’una futura victòria, la de “la llum” sobre “la foscor”.

Ara bé, si Jesús era home (diví, però home) i havia nascut el 25 de desembre, l’embaràs de Maria hauria d’haver esdevingut nou mesos abans, el 25 de març. Una data que corresponia en aquella època, astronòmicament i oficialment parlant, a l’equinocci vernal, l’inici de la primavera. En definitiva, i comptant cap arrere, l’embaràs de Maria hauria sigut la conseqüència de la concatenació següent:

• Un anunci (Anunciació) transmés per l’arcàngel missatger, Gabriel, a una jove, Miren (en llatí, Maria), informant-la que havia sigut triada per a ser mare del Messies, d’un Home-Déu (i rei de la casa davídica), no tant per relació carnal amb cap home sinó per la insuflada de l’alé diví (Esperit Sant); els greco-romans en parlarien d’una nimfa.

‘Anunciació’ (c. 1410), del pintor valencià Pere Nicolau, en el Museu de Belles Arts de València. Maria, dempeus, rep el missatge de l’arcàngel Gabriel. En el cantó superior esquerre el Déu Pare sembla enviar l’infant Jesús amb una creu el muscle i l’Esperit Sant, els representants de la Trinitat, dogma definit en el primer Concili de Nicea (325 d. C.) i el primer de Constantinoble (381 d. C.).

• Maria, que es va torbar en sentir la veu de l’arcàngel, va acceptar gojosa l’assutzena o lliri etnobotànic (Lilium candidum) que aquell li va oferir com a símbol de reconeixement de la no-carnalitat, i que se l’hi instal·lara, encarnant-se  (Encarnació), l’alé de Déu.

‘Ecce Ancilla Domini’ (“Vet ací la serva del Senyor”; Lluc 1,38), a la Tate National Gallery de Londres. En època tan tardana com el 1850 el pintor anglés Dante Gabriel Rossetti, del corrent prerafaelita victorià, va oferir una versió de l’Anunciació bastant diferent de la tradicional en presentar una Maria pèl-roja amb una llarga camisa de dormir. Amb el cresol encara encés i emmarcada entre una cortina d’un blau marià i una estola vermella indicadora de la futura sang de Crist, Maria roman astorada en un racó del llit, recent despertada per la irrupció d’un jove nu, cobert per una senzilla túnica, sense ales, però amb foc als peus, que li ofereix una vara d’assutzenes mentre li anuncia l’arribada de l’Esperit de Déu destinat a encarnar-se-li.

• Maria va donar el seu consentiment amb un càntic arreplegat en l’Evangeli (etimològicament, “bona nova”) de Lluc (1,46-55), metge i deixeble de Pau de Tars . Un càntic que, originalment escrit en grec, se sol cantar o recitar en llatí tot seguint la la versió de la Vulgata escrita per sant Jeroni en el segle IV-V d. C. i que comença pel conegut Magnificat anima mea Dominum, “La meua ànima diu ‘el Senyor és gran’”. Un càntic musicat per compositors de la talla de Claudio Monteverdi (Vespro della Beata Vergine), Tomás Luis de Victoria, Antonio Vivaldi, Franz Schubert o Johann Sebastian Bach (Magnificat BWV 243 ); i , a casa nostra i durant el Renaixement, el Magnificat de l’oriolà Joan Genís Peris o Juan Ginés Pérez (1548-1600), Mestre de capella de la Catedral de València.
• Eixa fusió, el 25 de març, de l’alè diví (Esperit Sant) i la naturalesa humana de Miren/Maria, va rebre el nom d’Incarnatio o Encarnació (un fecundació sui generis, podriem dir-ne), dogma de fe de l’Església per obra del papa Lleó I en el Concili de Calcedònia (451; davant d’Estambul, a la banda asiàtica del Bòsfor).
• I, clar, nou mesos després del 25 de març, el 25 de desembre, esdevindria el naixement de Jesús-Déu, Nadal.

Si enllacem les efemèrides del solstici hiemal i l’equinocci primaveral tindríem el següent esquema, on també figuren les dates aproximades i santificades del Nadal i, nou mesos abans, de l’Anunciació/Encarnació:

Doncs això és el que, astronòmicament parlant, també se celebra hui, 25 de març, el record d’una interpretació de la marxa del Sol sobre l’horitzó.