La flor de Pasqua o de Nadal no és una flor
Un dels ornaments típics de Nadal és la ponsètia Euphorbia pulcherrima. Un arbret americà de bellesa tan marcada com indica el superlatiu pulcherrima provinent del llatí pulcher, “bell”. Però, ¡compte! tant l’aspecte com el nom popular de “flor” o “estrela” de Nadal, són tan equívocs que induïxen a error.
En primer lloc perquè les làmines d’un vermell intens situades a la part superior de les rames no són exactament pètals sinó fulles jóvens que, tot i l’aspecte de corol·la estrelada, són bràctees protectores que envolten les autèntiques flors, situades al centre i agrupades en inflorescències grogues. En segon, cal advertir que tot i la seua bellesa, la planta original era metzinosa (tòxica d’origen vegetal), i podia provocar gastroenteritis, vòmits, deliris i sudoració; i per contacte cutani amb el làtex inflamacions, ampolles, fotosensibilització i reaccions al·lèrgiques que millor no patir. Afortunadament, els processos de selecció, i sobretot l’enginyeria genètica (recombinació, transgènics), han aconseguit millores notables pel que fa a ampliar la tolerància a les baixes temperatures o al fotoperíode i poder exhibir la seua bellesa en qualsevol època de l’any. I també per disminuir la toxicitat que puguera afectar a xiquets i mascotes. Més encara (beneïda biotecnologia!), s’han fet servir reguladors de creixement per mantindre la forma arbustiva, reduïda i en floració tot l’any; tot molt apropiat per fer-la apta per a les cases, oficines, centres de reunió i altres espais interiors.
Ara bé, de manera similar a com molts discursos atractius emmascaren pràctiques nefastes i fins i tot perverses (i d’exemples anem, malament, ben servits), algunes de les locucions associades a esta planta duen a equívocs. Així, la seua relació amb Nadal és tan sols una coincidència derivada de l’antiga època d’aparició de les noves fulles; unes fulles que, inicialment roges i atractives, passen ben prompte al verd habitual de l’aparell foliar. I, per a més inri d’equívoc cultural, la planta no existia a Judea en temps del naixement de Jesús, així que ornar els betlems amb eixa planta resulta tan anacrònic com falsament representatiu de l’època. Tot això no lleva l’admiració estètica per eixa planta d’origen americà i de nom genèric original al·lusiu a un personatge, Joël Roberts Poinsett, que, ves per on!, no va ser precisament un exemple de bondat nadalenca. I tot i que això “és una altra història”, en esta ocasió sí que en parlarem.
Joël Roberts Poinsett (Charleston, 1779-1851)
El perquè del nom de ‘ponsètia’
Inicialment el nom botànic de l’Euphorbia pulcherrima havia sigut Poisenttia pulcherrima el genèric del qual encara s’usa en terminologia popular per designar la planta, ponsètia. I això en honor al primer jardiner que la va cultivar, Joël Roberts Poinsett (Charleston, 1779-1851). Anys més tard, en 1834, quan el botànic alemany i mentor d’Alexander von Humboldt Carl Ludwig Willdenow va demostrar que la planta posseïa les característiques del gènere Euphorbia, li va donar el nom actual, Euphorbia pulcherrima.
Poinsett no havia sigut, però, el primer a estudiar eixa planta silvestre abundant en els estats mexicans de Guerrero, Chiapas i Oaxaca. Perquè segles arrere ja l’havia comentada un missioner, el franciscà Bernardino de Sahagún (1499-1590). I ho va fer en la Historia general de las cosas de la Nueva España, altrament coneguda com Còdex florentí (1558) per trobar-se a Florència. Era una mena d’enciclopèdia formada per dotze llibres escrits a doble columna en nahuatl utoasteca i en castellà. Hi va descriure la vida i els costums dels antics mexiques, i ho va fer amb un notable respecte fins i tot per la seua llengua. Per això este frare lleonés és considerat un dels pioners de l’antropologia moderna.
Doncs bé, en el llibre V, en el capítol 2 que és on parla “De los agüeros y pronósticos”, figura l’apartat “Del cuetlaxúchitl”, on diu: “Hay una flor que se llama cuetlaxúchitl. Son hojas de un árbol muy coloradas. Hay también una enfermedad entre las mujeres que se les causa en el miembro mujeril, que también la llaman cuetlaxúchitl. Decían los supersticiosos antiguos que esta enfermedad se causaba en las mujeres por haber pasado sobre esta flor arriba dicha, o por haberla olido, o por haber sen[tado]». Sí, en efecte, estava parlant de l’Euphorbia pulcherrima.
La planta va ser redescoberta en el segle XIX per l’esmentat Poinsett, que la va trasplantar en els jardins del seu país d’origen, Carolina del Sud. No debades, en eixe estat gaudix d’un especial reconeixement. I en particular a la ciutat de Greenville, on té dedicats una avinguda, un pont, una estàtua en Court Square (Main Street), un hotel, i on per Nadal se celebra una desfilada anomenada Poinsettia Christmas Parade en record de la planta que tant va ajudar a popularitzar.
Poinsett, a Court Square, en la Main Street de la ciutat de Greenville
Això sí, l’èxit de la planta com a ornamental no va exclusivament seu, sinó que va comptar amb la visió comercial d’Albert i Paul Ecke al llarg del segle XX. Albert es tractava d’un emprenedor californià d’origen alemany que, admirat de la bellesa de la planta, la va introduir en el comerç amb mètodes llavors tan innovadors com enviar plantes per tren o, més avant, el seu successor Paul les regalava als assistents als programes televisius del “Dia d’Acció de Gràcies” (en anglés: Thanksgiving Day; quart dijous de novembre), una americanització de les antigues Tèmpores d’acció de gràcies d’agraïment pels fruits de la collita. Més tard, va aplicar la mateixa tècnica en acostar-se les dates de Nadal i regalar la planta als participants en programes de televisió de tanta audiència com el nadalenc de Bob Hope o en altres tan populars com The Tonight Show.
Una promoció de tan excel·lent resultat que hui dia no tan sols és el principal cultiu de floricultura en els EUA, sinó també una planta molt popular a tot el món i en tota època més enllà de Nadal. Més encara, la planta va assolir un èxit tan notable que cada 12 de desembre, data de la mort de Poinsett, se celebra als Estats Units d’Amèrica el Dia de la Poinsettia. Una efemèride que també és coneguda com el Dia de la flor de la vespra de Nadal. Això pot generar estranyesa, ja que en el calendari actual el dia 12 de desembre no és la “vespra de Nadal”, però té una explicació, ja que en els inicis de la difusió de la planta en molts llocs dels Estats Units encara s’usava el calendari julià, per al qual el solstici hivernal o nadalenc esdevenia el dia 13 de desembre, festivitat de Santa Llúcia.
En qualsevol cas, no tot són flors i violes pel que fa un personatge, Poinsett, que també va tindre una cara fosca. I, com en tants altres temes que hem abordat amb anterioritat, en resseguir les pistes d’una planta podem trobar-nos múltiples possibilitats de connectar camps habitualment inconnexos: botànica, història, genètica, lingüística, antropologia, geografia, zoologia, ecologia, medicina i sanitat… Ara tenim, de nou, una altra ocasió de comprovar-ho encara que siga molt breument.
L’altra cara, no tan agradable, de Joël Roberts Poinsett
Si bé darrere de cada espècie botànicament interessant es poden trobar històries d’aventures, heroisme, enginy, constància, sort, esforços per millorar les condicions dels humans, etcètera, també podem descobrir-ne males pràctiques, i fins i tot crims, destrucció de territoris o extermini de poblacions. Un poliedre etnobotànic ple de clarobscurs ben interessants; sobretot si es lligen de la mà d’un divulgador tan excepcional com Bill Bryson en el seu llibre A casa. Una breu història de la vida privada , en el capítol dedicat a la busca de noves espècies botàniques i a l’expansió de la floricultura.
Eixa “doble cara” podria exemplificar-se, metafòricament parlant, en una altra euforbiàcia, el ricí (Ricinus communis), la llavor del qual conté, mesclats, una proteïna tòxica, la rizina, i un greix, l’oli de ricí, útil com a purgant medicinal i com a lubricant molt usat en alta tecnologia. Però, ¿quina doble cara, ara de roïna, va fer de Poinsett un personatge especialment dolent? Vegem-ho.
Joël Roberts Poinsett no era un personatge qualsevol. Després d’estudiar lleis i medicina a Connecticut i a Europa, en tornar als Estats Units va impulsar la fundació de l’Institut Nacional per a la promoció de les Ciències, precursor de la cèlebre Smithsonian Institution. Ara bé, malgrat les seues contribucions al món de la botánica i de les ciències, la principal ocupació del personatge va ser la de d”enviat especial” (“agent secret”) i activista al servici d’alguns dels primers mandataris dels Estats Units, com ara James Madison, el quart president (1809-1817) i un dels “pares fundadors” més influents. Poinsett va prendre part activa en la independència de Xile (1818); i quan Mèxic també es va independitzar d’Espanya (1821) Poinsett hi va ser enviat com a ministre plenipotenciari davant la nova nació.
Però va ser durant l’época com a Secretari (ministre) de Guerra amb el huité president Martin van Buren quan Poinsett va destacar com un polític agressiu i despietat fins el punt impulsar la deportació de milers d’amerindis fins el riu Mississipi per a facilitar les plantacions de cotó, la fibra meravellosa destinada a revolucionar el món dels vestits. En este sentit, fins al segle XVIII la llana i el lli havien constituït la columna vertebral de les manufactures tèxtils europees, però el poder dels gremis, reticents tant a la proliferació de tallers com a la competència i els avanços tècnics, dificultava la producció de teixits i mantenia el mercat captiu i els preus elevats. En paral·lel, quan els anglesos van penetrar en Nord-Amèrica, Egipte i l’Índia van poder accedir a una nova fibra, el cotó, que permetia obtindre fil d’elevada qualitat, transportar-lo gràcies a la marina mercant i obert a innovacions tecnològiques.
No és d’estranyar, doncs, que eixe nou material impulsara la primera Revolució Industrial a la Gran Bretanya, fonamentalment tèxtil, afavorida per la tecnologia dels canals, la màquina de vapor, la llançadora volant, el carbó, la desmotadora de cotó i altres invents de l’època. I per si no fora poc, s’hi va sumar una gran afluència de mà d’obra esclava, negres d’origen africà, duts en bona part perquè eren més resistents al pal·ludisme o malària en no ser portadors de l’antigen Duffy (que sí que el tenim els blancs) receptor dels Plasmodium, els protozous microscòpics responsables de la malaltia i que són vehiculats pels mosquits Anopheles que viuen a les zones humides (palus en llatí); i el mateix passava amb els cultius del canyamel o canya de sucre i del tabac.
En el cas del cotó, la sang, la suor i l’energia d’eixa nova mà d’obra injustament forçada, sumat a la minva del poder dels gremis i als avanços tecnològics, van esperonar un increment en la quantitat i qualitat dels teixits i uns preus progressivament barats, així com uns guanys desorbitats per als plantadors dels estats sudistes; uns estats, esclavistes, que posteriorment intentarien la secessió armada dels Estats Units d’Amèrica quan el president Abraham Lincoln va proposar, justament, emancipar els esclaus negres.
Així les coses, la demanda de fil de cotó americà anava creixent any rere any, però el cultiu del cotó empobrix el sòl i la necessitat creixent de terreny va propiciar que la frontera del cultiu de cotó buscara nous territoris, els situats a l’oest des dels estats de Virgínia, les dos Carolines i Geòrgia, en direcció a Alabama, Mississipi, Louisiana i, més tard, la recent creada i independent Texas, posteriorment integrada en els EUA. In eixa expansió van xocar amb els indis, sobretot els cherokees i altres tribus “civilitzades”, un adjectiu que al·ludia a què havien adoptat en bona part la cultura dels colons, com ara la construcció de cases, l’educació a través d’escoles, l’idioma anglés i el cristianisme, o l’edició de periòdics (fins i tot el primer president de la nova república de Texas, Sam Houston, epònim de la major ciutat de l’estat, era semi-cherokee).
Però res de tot això no va ser tingut en compte i, en connivència amb els plantadors de cotó, el Congrés dels EUA va aprovar una llei d’expropiació forçosa, l’Indian Removal Act en 1830, de manera que es va pagar a les tribus una compensació simbòlica i l’exèrcit els va expulsar cap a l’oest, al territori d’Oklahoma. Una deportació tan terrible que es va cobrar la vida d’uns trenta mil indis, la tercera part dels que havien iniciat la marxa a través d’un camí que seria conegut com la Senda de les Llàgrimes.
‘Trail of Tears’ dels cherokees entre 1830 i 1850
Fotograma de ‘Cheyenne Autumn’ (1964)
Una tragèdia, la de la deportació dels amerindis, que va ser exemplificada pel cineasta John Ford en El gran combat (1964; Cheyenne Autumn en l’original anglés), una pel·lícula que narra la persecució dels xeienes que van intentar retornar a les seues terres perseguits pels soldats per a dur-los de nou en la reserva on els havien reclòs. En definitiva, com veiem una vegada més, la creació de xàrcies sinèrgiques de coneixement forma part d’eixa ciència en creixement que anomenem etnobotànica. Una disciplina que, com altres etnociències, incita no tan sols a saber sinó també a valorar els esforços alhora que denostar les malifetes dels qui han participat en l’aventura humana que ens ha dut fins on ara estem. I que ens permetrà també gaudir, sobretot en arribar el solsciti d’hivern, d’un arbret preciós, l’Euphorbia pulcherrima o flor de Nadal.
