La nova proposta política valenciana de Ricard Chulià

by | 21/03/2024

La presenta en el llibre 'País Valencià, eixida d'emergència', de l'editorial Afers

Ricard Chulià (Torrent, 1984), filòleg i una de les veus més influents del sector crític del partit Més Compromís, acaba de publicar el llibre País Valencià, eixida d’emergència (Afers, 2024), que fa una anàlisi i una proposta pròpia sobre la situació política valenciana.

Amb pròleg del professor Josep Escribano, de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, d’Elx, llibre es dividix en dos parts. La primera, “Paguem per i per a ser espanyols”, fa referència a la situació actual des d’un punt de vista polític i econòmic. Chulià analitza l’escenari quaranta anys després de l’inici de l’autonomia valenciana, quasi mig segle després de la mort de Franco i de la promulgació de la Constitució espanyola i després de l’etapa política valenciana amb el govern més valencianista fins al moment, el del Botànic. En este sentit, el filòleg argumenta per què els valencians, de facto, no tenen una autonomia i travessen dificultats no només des del punt de vista estrictament nacional, sinó també des de l’econòmic i social. Chulià constata que la situació dels valencians dins de l’Estat espanyol és desfavorable: la renda és més baixa que la mitjana espanyola, l’empobriment és constant i el paper dels valencians com a perifèria espanyola i europea té com a conseqüència més precarietat, menys benestar i més desvertebració. En definitiva, l’autor defén, amb dades, que els valencians viurien millor amb un Estat propi.

La segona part del llibre, “Per una utopia pragmàtica”, és una anàlisi dels discursos que el valencianisme ha oferit i pot oferir a la societat. En este sentit, Chulià defensa una “utopia pragmàtica“: no és creïble, segons diu, parlar de proporcionar benestar a la població si els valencians no trenquen amb la idea d’Espanya i proposen un Estat propi. Este és, considera, l’objectiu que ha de defendre el valencianisme i, en conseqüència, analitza si esta proposta netament independentista donaria vots al valencianisme o suposaria un suïcidi polític. Per a això, repassa els discursos de Compromís des de la gestació de la coalició i la progressiva desnacionalització del seu missatge. Recorda, per exemple, que era un partit molt més agosarat nacionalment en els seus inicis, quan parlava de concert econòmic per després parlar de finançament just.

En conjunt, l’autor considera que la coalició ha desenvolupat un paper equivalent al d’un partit espanyol i que ha perdut credibilitat en tant que ha alçat la veu contra els governs estatals del PP i no l’ha alçat tant amb governs progressistes a La Moncloa. “Cal un discurs més coherent des d’una perspectiva nacional valenciana“, conclou, i considera que això no ha de restar vots, necessàriament: fins i tot creu que el valencianisme en pot guanyar desenvolupant un discurs polític que intente ser atractiu i alhora convincent.