Dos grans vies perpendiculars de 50 metres d’amplària cadascuna, van marcar ara fa cent quaranta anys els límits del nou eixample d’una ciutat de València tancada en les seues muralles a penes vint anys arrere, fins a 1865. Un eixample que, per diferents motius –epidèmia de còlera, guerra i posterior pèrdua de Cuba i Filipines en 1898, amb el consegüent impacte econòmic, social i polític–, va anar alentint la seua execució. La primera de les grans vies en abordar i executar la seua urbanització va ser la que hui coneixem com a Grans Vies del Marqués del Túria i Germanies, que al costat de l’ample vial que deixà la desaparició dels raïls del ferrocarril a Tarragona, marcaren els eixos del districte de l’Eixample tal com hui el coneixem. La seua urbanització va comptar amb l’avantatge de desenvolupar-se en terrenys d’horta, barraques i alguna alqueria, excepte en la barriada de Russafa, la qual cosa no va implicar costoses expropiacions ni alineacions urbanístiques. No va ser el cas de l’eixample en l’altra Gran Via, si és que se li pot dir eixample; l’existència de nuclis urbans consolidats, com els existents a la vora dels camins que portaven a Madrid, com el de Quart i el de la Roqueta; a Torrent per Joan de Mena o Àngel Guimerà; a Patraix o Picassent per l’actual carrer Jesús, així com el convent del Socors, el Jardí Botànic, el col·legi dels Jesuïtes o les urbanitzacions sorgides arran de l’enderrocament dels convents de Sant Felip i Sant Sebastià, van dificultar enormement dur a terme un eixample quadriculat similar al de la part de Russafa.

Però anem a esta fotografia, presa per l’estudi fotogràfic Barberá Masip-Desfilis l’any 1928, quint any de la dictadura de Primo de Rivera, marcat per la defunció el 28 de gener en el seu exili en la localitat francesa de Menton, de Vicent Blasco Ibáñez; any en què importants reformes urbanes transformarien el centre de la ciutat, com la reforma integral de la plaça Emilio Castelar i l’enderrocament de l’emblemàtica via comercial que va ser la Baixada de Sant Francesc, per a la qual l’Ajuntament presidit pel Marqués de Sotelo havia aprovat un emprèstit de vint-i-cinc milions de pessetes. La fotografia ens mostra una avinguda amb una nua andana central, amb el seu costat esquerre ja urbanitzat en el qual destaca en primer terme la paqueteria i merceria d’Antonio Carbonell, el panell ceràmic de la qual ha resistit, afortunadament fins als nostres dies, el pas del temps. Curiosament en Google Maps, apareix este antic i desaparegut comerç com una empresa de mensajería! Els sarcàstics comentaris els deixe al gust del consumidor. Trenca la continuïtat de la Gran Via un magatzem de taulers i fustes que prompte, una vegada derrocat, deixaria, valga la redundància, via lliure a la Gran Via.

Al costat dret i, en primer terme, la Institució Claudine Thévenet, congregació religiosa de Jesús i Maria, establida ací per a dedicar-se a la docència, després d’adquirir en 1877 l’antic convent del Socors, convent que en un principi va donar nom a la projectada Gran Via. Conten els nostres historiadors, que quan en 1544 el després canonitzat Tomàs de Villanueva va vindre a València per a fer-se càrrec de l’arquebisbat, abans d’entrar a la ciutat es va allotjar en este convent. Des de llavors el gest es va convertir en costum i tots els nous arquebisbes passen la seua primera nit en el convent ara col·legi, abans de prendre possessió del seu càrrec. En 1952, eixe edifici va ser derrocat i sobre el solar es va alçar un de nou que va acollir el col·legi i la seua capella, obra de l’arquitecte català Agustín Borrell Sensat.

Però seguim: a continuació una sèrie de solars ens porta fins al carrer Àngel Guimerà, i fent xamfrà amb la Gran Via, la blanca façana del resistent Garatge Guimerà, propietat de José White i projecte de l’arquitecte José Gosálvez Gómez. Des que en 1904 el suecà Emilio de la Quadra creara a Barcelona la primera fàbrica de cotxes d’Espanya, l’automòbil s’havia convertit en objecte de desig per les classes adinerades, i el garatge, lloc no només per a guardar-lo sinó també per a mantindre’l, endreçar-lo i cuidar-lo. Les noves barriades nascudes d’estos eixamples van ser un lloc idoni per a establir-los i oferir al veïnat els seus servicis. Arquitectes com ara Francisco Almenar, Demetri Ribes, Javier Goerlich o José Gosálvez, entre altres, donen idea de l’importància social i arquitectònica dels garatges construïts en aquells, diuen, bojos anys 20.

I el que no es veu, evidentment, és el final de la Gran Via, que abans de dedicar-li-la a la seua catòlica majestat, durant la Segona República va rebre el nom de Ramón y Cajal, tot i que, liquidada esta per la força de les armes, en la postguerra es va limitar esta denominació al tram entre la platja de vies de l’Estació del Nord i el carrer Conca, canviant de nom la resta fins al passeig de la Petxina com a Ferran El Catòlic.