Quan encara abundaven les cases de planta baixa, en arribar l’estiu les portes es deixaven obertes però amb l’entrada protegida per cortines de canutets de baladre o de trossets de junc (ara quasi impossibles de trobar). I els portals eren custodiats per cossiols de ceràmica o pots de llanda amb mates d’alfàbega (Ocimum basilicum; molt sovint trets a boqueta nit per acompanyar amb la seua aroma els sopars de carrer i les tertúlies que els seguien. Alfàbegues d’herbes fulloses, tendres i delicades que no tan sols cooperaven amb les ondulants cortines a dificultar l’entrada de mosques i a espantar els mosquits, sinó que perfumaven les nits en exhalar frescos i estimulants efluvis com agraïment a la més mínima carícia. Una herba que s’ha de plantar per dones el dia de la seua patrona, santa Àgueda (o Àgata, 5 de febrer): “Per Santa Àgueda, sembra l’alfàbega”. Cuidada per elles mateix al llarg de les estacions acompanya, en arribar el 15 d’agost les celebracions de l’Assumpció al cel de la Mare de Déu. I no tan sols eixe dia, com vorem més endavant en parlar d’altres Marededéus relacionades amb les alfàbegues. Una planta que, en suma, podríem qualificar com a intensament femenina.

Alfàbegues a Benimaurell i Bétera

Etnobotànica de l’alfàbega

L’estudi de les relacions dels humans amb cada espècie botànica definix una rama relativament nova de les ciències de la natura, l’etnobotànica. I l’etnobotànica de l’alfàbega mereix un capítol especial ja que oferix un mosaic ample i complex d’usos, des de la culinària i la medicina a la religió, poesia o pintura.

L’alfàbega és una planta molt ramificada, de tija quadrangular i plena de fulles ovalades d’un verd fresc i jovial. Les alfàbegues volen aigua per a créixer ufanes, i un bon drenatge perquè les arrels no patisquen. Això sí, si vols tindre’n una molt de temps, és recomanable fer-la patir un poquet de set, un poc només; i quan la veges una mica “decaiguda” li regales un glopet, banyant també les fulles com si fora el reixiu. ¿I la llum? Sí, abundant, però indirecta, com el primer dia de platja. I ella t’ho agrairà delectant-te amb el seu ventall odorífer sempre que passes pel seu costat i l’acaricies lleument.

A mesura que avance l’estiu anirà perdent l’ufanor, lignificarà la tija que s’haurà fet més alta, al voltant de la qual, agrupades per pisos, espigaran les rames i apareixeran unes flors xicotetes, blanques, lleugerament cobertes de pèls i amb un llavi inferior. Esta forma de la flor (amb un llavi inferior) és una característica comuna a un grup de plantes, les Labiades, que com el timó, l’espígol, la menta, l’orenga, el romer, la sàlvia, el rabet de gat i moltes altres omplin d’aromes les nostres muntanyes, vores de rierols i bancals; i també els jardins, els interiors de les cases i els plats de cuina estival. Una volta pol·linitzades, les flors granen i formen les llavors que, guardades, serviran per tornar a refer el cicle vital de la planta.

En acabar l’estiu s’arreplegaven les sements, i en molts casos, tal com indica l’arquitecte i poeta il·licità Gaspar Jaén i Urban en l’article “Alfàbregues” que va publicar en el benisser Calendari dels brillants de 2007:

Aquella sement venia de molt anitc, passada de mares a filles. L’àvia feia un viveret i, en tenir les mates dos o tres dits d’alçada, en trasplantava un bolic –enrotllades les arrels amb un manoll dels propis cabells, agafats dels que quedaven enganxats al batidor en pentinar-se- al planteret definitiu, que podia ser de diferent grandària ja que entre les veïnes hi havia una pacífica i civilitzada rivalitat per vore quina les feia més grans, bledanes i rodones. 

Les alfàbegues són riques en glàndules productores d’olis essencials, visibles a simple vista com a puntets translúcids que recobrixen les fulles tant pel dret com pel revers; i, en menor densitat, en les corol·les de les flors on, amb una lupa de suficients augments, poden distingir-se com a esferes menudes disposades sobre els pètals. La composició química d’eixos olis essencials i la seua proporció, expliquen el ventall odorífer, culinari i terapèutic de l’alfàbega: l’eugenol és el responsable de les lleugeres evocacions al clau d’olor; el linalol, un subtil repel·lent de mosquits, ens fa recordar la tarongina o flor del taronger, l’espígol i el timó; l’estragol, compartit amb el fenoll i l’estragó, és molt utilitzat per a combatre l’halitosi o mal alé; i l’eucaliptol que contribuïx a purificar l’aire i omplir de goig tant l’aparell respiratori com les pituïtàries nassals.

Una aroma transformada en lírica per Eduard Irles (Alacant 1883-1954), que en el poema modernista dedicat a la gent de l’Horta d’Alacant “Romanç del bon alacantí” comença dient:

En tartaneta de fira

munta el bon alacantí

fragàncies de mar i alfàbegues

embalsamen el matí.

Els noms de la planta d’aroma magnificent

La flaire de l’alfàbega és tan agradable que el pare de la nomenclatura botànica, el suec Linné, ho va tindre en compte per batejar-la (1753) amb el nom d’Ocimum basilicum. Un nom que combina i llatinitza dues paraules gregues, el substantiu ozein “olor”, “flaire” i l’adjectiu basilikos, “reial, regi, imperial”; o, tot en conjunt, planta “de flaire majestuosa”. Eixe adjectiu ha servit per designar la planta en diferents llengües, romàniques, germàniques i eslaves, des de l’italià basilico al francés basilic o el romanés busuioc; des de l’anglés basil a l’alemany Basilikum; i des del rus bazilik al búlgar i macedoni bosilek, o al serbi bosiljak.

Les llengües peninsulars, però, han designat la planta a partir de l’àrab hàbaqa precedit de l’article al-. Una combinació que va originar el murcià alhábega, alfabaca en gallec o en portugués alfavaca; i el jueu-castellà de Marroc alhabaca. També el nostre alfàbega, un nom ben antic que ja recollia el franciscà gironí Eiximenis quan en el Regiment de la cosa pública dedicat als jurats de València, en l’enumeració de plantes que hi feia n’al·ludix: «julivert, menta, alfàbega, ruda …» (26.26); i amb variants com ara alfàbiga, alfàbrega o alfabreguera. Per últim, el terme castellà albahaca es va formar a partir de la metàtesi o canvi de sons dins la paraula; així com l’euskera albaraka, manlleu de l’anterior.

Altrament existix un gerro típic de Manises (l’Horta Sud de València), l’alfabeguer, de la que se’n fan peces úniques i amb l’objectiu de ser ambientadors decoratius alhora que personalitzats.

Alfabeguer de Manises (l’Horta Sud)

La culinària alfàbega

Tot i provindre de l’antiga Índia, la contribució de l’alfàbega a a la cuina mediterrània ha sigut notable, en particular la varietat de fulla gran anomenada ‘genovesa’ o ‘italiana’. Potser el cas més destacat d’ús culinari el trobem a la Provença, on l’alfàbega és l’ingredient principal de la salsa freda pisto o pistou (“triturada”, en occità); una emulsió que, elaborada amb oli d’oliva, grans d’all i alfàbega, acompanya molt bé els menjars d’estiu; de manera similar al pesto ligur i italià, que també li afig pinyons o altres llavors oleaginoses o ‘fruits secs’. Això sí, l’alfàbega sempre ha d’estar fresca, ja que seca o cuita perd la seua aroma i personalitat. Altrament, les fulles fresques d’alfàbegues, trossejades o triturades, acompanyen molt bé les ensalades, tomaques tallades, carns a la brasa i pasta de tot tipus.

El ‘pistou’ provençal

L’herba de l’amor

L’alfàbega ha sigut considerada un innocent reclam eròtic, fins el punt que  a Moldàvia persistix la creença que un jove s’enamorarà de la xicona a la que li accepte una rameta d’alfàbega. També Joan Maragall cantà la relació entre esta herba i les jóvens en flor:

Donzelles enamorades

d’un nuvi esdevenidor

escabellen les alfàbregues

perquè facin més olor.

L’alfàbrega escabellada

és un encenser violent

que llançant la flaire en l’aire

augmenta l’encantament

A Lleida, l’“herba de fer-se estimar”, com anomenaven la planta, havia de presidir la màgica penombra de la cambra on els novençans havien de passar la nit de noces; una nit en què els aromàtics efluvis de la planta acompanyaven els que, més potents, es desencadenarien mes tard sobre el tàlam nupcial. I un cas de semblant es trobava a Sicília, on la recent casada indicava que el seu marit ja havia entrat a casa si retirava de la finestra el cossiol d’alfàbega de la finestra i l’introduïa a l’habitació.

Al País Valencià figura a una de les rondalles valencianes més encisadores i conegudes, “La mata d’alfàbega”, en què la planta fa de mitjancera amatòria entre una jove i un príncep.

I, més encara, un dels poemes eròtics més reputats de la lírica àrab, “El jardí perfumat”, el sheik tunisià Umar ibn Muhàmmad al-Nafzaví (s. XVI), relaciona directament la dona amb l’alfàbega:

La dona és com una fruita que només desprèn la seva fragància quan és fregada amb la mà. Agafa, per exemple, l’alfàbrega: a no ser que l’acarones amb els dits no emet el seu perfum. És igual que la dona; si no l’animeu amb les vostres carícies i besades, amb mossegadetes i abraçades ben estretes, no obtindreu allò que desitgeu. No experimentareu plaer quan ella compartisca el teu divà, i ella no sentirà cap afecte cap a vosaltres.

Entre Eros i Tànatos, i la màgia com a mitjancera

Un test d’alfàbega és el protagonista del romàntic conte de Lisabetta (Isabel), en el Decameró (1350) de Giovanni Bocaccio. En el cinqué relat de la quarta jornada, el florentí ens parla de com els germans de Lisabetta maten l’amant de la jove, Llorenç; ella, desesperada, aconseguix saber on han colgat el cadàver, desenterra el crani del seu nuvi, el llava amb els plors, l’embolica en un llenç i el diposita en un test on posarà una mata d’alfàbega que tots els dies regava amb llàgrimes; finalment, entristida perquè els germans li l’han furtat el cossiol, mor de dolor. El relat va marcar la idea per a un poema de John Keats, “Isabella, or the pot of basil” (1818), que al seu torn va inspirar cinquanta anys després el quadre homònim del pintor prerafaelita William Holman Hunt.

“Isabella and the pot of basil” (William Holman Hunt, 1868, Laing Art Gallery de Newcastle)

I una metàfora similar es pot trobar a l’illa de Creta, on l’alfàbega simbolitza l’amor amerat de llàgrimes.

Este caràcter alhora amatori i funerari es manifesta a moltes i diverses cultures. Així, a Sèrbia se la deposita sobre les tombes; i a l’Índia als moribunds sel’s posa una rameta d’alfàbega al pit com a passaport per el viatge del que no es torna.

També se li atribuïxen propietats màgiques i endevinatòries. Només per posar-ne un parell d’exemples, se suposava que la planta podia servir per a saber si la parella és fidel o no dipositant sobre la palma de la mà unes fulles de la planta, i si es marcix de seguida indica infidelitat; i, a l’inrevés, si s’empolvora amb alfàbega la persona estimada mentre mentre dorm s’assegura la permanència del mutu amor.

Herba religiosa, de festes, poemes i Mares de Déu 

L’alfàbega perfuma la vida en tot allò que té d’important i solemne: el bon menjar, la casa acollidora, l’amor apassionat, i també la creença espiritual. Una aroma fascinadora i alhora inescrutable per la raó, les creences religioses; un secret tan difícil de definir i d’entendre com la vida, la poesia, els sentiments o la sublim espiritualitat. També ho és dels interiors religiosos, eclesials, sobretot a les esglésies ortodoxes, com la grega, la búlgara, la sèrbia, la macedònia i la romanesa, on l’alfàbega es fa servir tant per preparar l’aigua beneïda com per aspergir-la, i on testos d’alfàbega solen figurar sota els altars majors.

Un repàs al costumari, els poemes i els refranys populars posa de manifest la importància de l’alfàbega en moltes de les manifestacions i rituals del calendari festiu, sobretot les estivals. Potser evocant les seues propietats purificadores de l’ambient hi ha rituals on els participants porten rametes d’alfàbega. És el cas de les festes mallorquines de Montuïri, Algaida i Alaró, on sis Cossiers ricament guarnits amb cintes de colors ballen amb la Dama davall l’atenta mirada del Dimoni. Estes danses s’han interpretat com a rituals purificadors i protectors davant les plagues, ja que amb els seus moviments els dansaires esparcixen pel volant l’aroma de les alfàbegues que porten a les mans. A més a més, durant els dies que duren les festes, els habitants de Montuïri porten rametes de la planta en les orelles.

Però, sobretot, l’alfàbega és una planta mariana. Així, se la troba en festes com les de la Mare de Déu dels Àngels (2 d’agost) a Mislata (l’Horta de València), on les llauradores repartixen ramells a tothom. I també a les de la Mare de Déu de les Neus (5 d’agost) de Vilanova i la Geltrú (el Garraf), on els festers, rigorosament abillats d’un blanc immaculat es posen rametes d’alfàbega darrere l’orella.

Ara bé, és durant les celebracions del 15 d’agost, la Mare de Déu d’Agost o de l’Assumpció, quan l’alfàbega assolix el màxim protagonisme. Una Mare de Déu també coneguda amb els apel·latius de “gitada”, “adormida”, “morta”, “de Gràcia” i “Santa Maria”; i que dóna el seu nom a nombroses parròquies valencianes, atés que durant la conquista de nous territoris el rei Jaume I transformava antigues mesquites en esglésies cristianes o en creava de noves. I en les capçaleres de comarca eixes esglésies solien posar-se davall l’advocació de la Mare de Déu de l’Assumpció, o Santa Maria, de qui el rei era molt devot. Eixe costum va continuar, i hui en dia es mantenen eixes advocacions en les esglésies com ara Santa Maria a Alacant, o l’Assumpció a Vilajoiosa, Elx, Pego, Dénia, Albaida, Torrent, Vinaròs, i un llarg etcètera.

El mateix dia 15 d’agost, a Bètera (el Camp del Túria) setze espectaculars alfàbeges, triades entre les més altes que es presenten, i sostingudes per canyes fins assolir més de dos metres i mig d’alçada, són portades en  processó en enormes testos per colles de quatre dones, dues fadrines i dues casades, orlades per majorals.

I també a Girona, on el 8 de setembre, el dia de les Mares de Déu trobades, es parla de les alfàbegues  en els Goigs de la Mare de Déu de Bell-ull i de Gràcia:

El dia vuit de setembre clara Estrella del Matí,

brots de alfàbrega i espígol vos fan reina del jardí.

Un parell de setmanes després, el darrer diumenge de setembre, a Relleu (la Marina Baixa) fan una processó d’alfàbegues per festejar la seua Mare de Déu, la del Miracle.

Festes amb alfàbegues a Bétera i Relleu

Relacions semblants entre la planta i eixa festa tenen lloc a Gata de Gorgos, Alfara del Patriarca, Paterna i Palma de Gandia on s’ornen els altars i els carrers amb cossiols d’alfàbega. I antigament a Sant Joan d’Alacant, on les dones competien eixe dia per mostrar l’alfàbega més gran i lluenta.

I encara també a Elx, on “la Roà” (rodà) dels veïns pels carrers de la primitiva vila vetllant el cos de la Mare de Déu, anuncia el trànsit entre “la Vespra” (la mort de la Mare de Déu) a “la Festa” de l’Assumpció, les alfàbegues aromatitzen els carrers en la nit estival en què s’anuncia el triomf de l’Assumpta. I així ens ho recorda el poeta il·licità Gaspar Jaén i Urbà en el seu poemari “La Festa”:

Alfàbigues d’Agost

pels carrers del record

Uns dies, els d’agost, que com ens recorda el mateix poeta, convindria tindre:

Al capçal, cósils de lliris,

mates d’alfàbiga.