El puerperi o post-part en les religions jueva i cristiana

Després del part les mares necessiten un temps de recuperació dels teixits corporals i de l’elasticitat muscular. Eixe puerperi o període post-part s’ha considerat tradicionalment que dura sis setmanes, tot i que culturalment eixos 42 dies s’han reduït a 40, origen del nom quarantena amb que se’l coneix.

Trobem referències a eixe període en una antiga prescripció mosaica que indicava que la mare que havia infantat un xiquet s’havia de sotmetre a un ritual de purificació 40 dies després del part (si el nounat era xic; en el cas d’una xica, 80). Vegem com ho presenta el Levític, un dels cinc primers llibres de l’Antic Testament bíblic, el Pentateuc o Torà (“Llei”). En el capítol 12 figura el següent:

1. El Senyor va parlar a Moisès i li va dir:

2. Digues als israelites: «Si una dona queda embarassada i dona a llum un nen, serà impura durant set dies, com els dies de la seua indisposició mensual.

3. Al huité dia es circumcidarà el nen

4. Després, la mare es quedarà durant trenta-tres dies més [7+33 = 40] purificant-se; no tocarà res sagrat ni entrarà al santuari fins que s’hagen complit els dies de la seua purificació.

El verset 5 del mateix capítol introduïa una espècies d’incís en què s’indicava que eixe temps es duplicava en el cas que la criatura fora xiqueta:

5. Si dona a llum una nena, serà impura durant catorze dies, com en el temps de la seua indisposició, i es quedarà seixanta-sis dies més [2×33] a casa purificant la seua sang [14+66 = 80 dies].

I ja després figuraven les prescripcions socials que calia seguir una vegada transcorregut el període de purificació de la mare:

6. Quan s’hagen complert els dies de la seua purificació, ja siga per un nen [40 dies] o per una nena [80 dies]  portarà al sacerdot, a l’entrada de la tenda de trobada, un corder d’un any per oferir-lo  en holocaust i un colomí o una tórtora com a ofrena pel pecat.

7. El sacerdot els oferirà davant del Senyor i farà l’expiació per la mare, la qual quedarà pura del flux de la seua sang. Esta és la llei per a la dona que dona a llum un nen o una nena.

8. Si no té recursos per a un corder, agafarà dos coloms o dues tórtores, un de cada per a l’holocaust i l’altre per a l’ofrena pel pecat; quan el sacerdot haja fet per ella el ritu expiatori, la dona quedarà pura».

D’eixe text es desprenen algunes de les dates importants en el nostre calendari. Així, n’és el cas del nostre inici de l’any, la circumcisió de Jesús, 8 dies després del seu naixement en Nadal, una excel·lent excusa perquè no semble que estem fent servir la data de l’antic calendari romà. I també d’una festa encara celebrada a molts llocs, la Candelera o Purificació de Maria, 40 dies després del seu part, el naixement de Jesús o Nadal. Així que una vegada que va quedar fixada la data de Nadal el 25 de desembre, 40 dies després corresponen al 2 de febrer, quan els culturalment cristians hem vingut celebrant durant segles la festa de la Candelera.

La presentació en el Temple i el nunc dimittis

Quaranta dies després del part calia presentar el recent nascut davant l’autoritat religiosa en la sinagoga del poble o en el Temple de Jerusalem i oferir unes animals sacrificials. Una autoritat que s’ha suposat que en el cas de Jesús seria el Summe Sacerdot abillat com manaven els cànons.

El Summe Sacerdot havia d’anar amb el cap cobert pel ‘mitznefet’,  una mena de turbant de lli fi. Sobre el cos duia una túnica llarga, també de lli i de color blanc; i sobre ella una de blau amb vora inferior ornada amb campanetes d’or i magranes de llana. Per damunt, un ‘efod’ o túnica amb mànigues, també de lli però brodada amb fils d’or. Sobre el pit penjava una placa d’or amb 12 pedres precioses al·lusives a les tribus d’Israel.

Per part dels progenitors del xiquet havien de dur l’ofrena prescrita per al sacrifici; i com que Maria i Josep eren humils, eixa ofrena va consistir en un parell de tórtores o de colomins (Lluc 2,22-24):

22. Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació,  portaren Jesús a Jerusalem  per presentar-lo al Senyor. 

23. Així ho prescriu la Llei del Senyor: Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor. 

24 .Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor, un parell de tórtores o dos colomins.

L’evangelista Lluc també parla d’uns dos altres personatges d’edat provecta i presents en eixe moment, l’ancià Simeó i la també longeva profetessa Anna. Així, llegim en els versets 2, 25-31:

25. Hi havia en aquell temps a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat, i tenia el do de l’Esperit Sant.

26. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

27. Va anar al temple guiat per l’Esperit i quan els pares de Jesús entraven amb l’infant Jesús per complir allò que era costum segons la Llei,

28. el va prendre en braços i va beneir Déu dient:

29. «Ara deixa anar [Nunc, dimittis] en pau, Senyor, el teu servent [ja que] tal i com li havies promés.

30. Els meus ulls han vist el Salvador

31. que preparaves per presentar-lo a tots els pobles».

Més avant, en els versets 36-38, fa esment de la profetessa Anna, una dona d’edat molt avançada que:

38. S’hi va presentar en aquell moment, i es va posar a lloar Déu i a parlar de l’infant a tots els qui esperaven l’alliberament de Jerusalem.

Podem sintetitzar-ho tot en la següent imatge i amb els comentaris laterals al quadre sobre la Purificació de Maria que es troba en l’Església de l’Assumpció a Biar, a l’Alt Vinalopó:

La importància cultural del Nunc dimittis

Com que el Càntic de Simeó comença dient «Nunc dimittis servum tuum, Domine…» les dos primeres paraules han servit per identificar-lo fàcilment. Una locució inicial que ha transcendit el seu origen literario-musical i ha assolit rellevància en la història de l’art i en la litúrgia cristiana. Així, si en este dia visitem una església que s’ho pot permetre, sonarà l’aclaparadora Ich habe genug («Ja en tinc prou»), una cantata del músic luterà Johan Sebastian Bach basada en les paraules de Simeó i que va ser estrenada a Leipzig el 2 de febrer de 1727 en homenatge a la Purificació de Maria.

Altrament el tema solia trobar-se en els Llibres de les hores, uns devocionaris personalitzats que contenien salms, textos bíblics i pregàries perquè una persona poguera seguir individualment la litúrgia de les hores. Amb el pas del temps eixes compilacions van anar enriquint-se amb il·lustracions a mà de colors ben vius i làmines molt fines d’or batut, els anomenats ‘pans d’or’. Autèntiques obres mestres de l’art medieval. Un exemple el tindríem en el Llibre de les hores de la reina Maria de Navarra (c.1342), amb nombroses miniatures gòtiques entre les quals figura la Purificació de Maria i la presentació de Jesús en el Temple que van ser l’origen del Nunc dimittis de Simeó.

Nunc dimittis en el “Llibre de les hores de la reina Maria de Navarra”. L’autor, el miniaturista català Ferrer Bassa, el va realitzar per encàrrec de Pere IV “el Cerimoniós” com a regal de noces per a la primera esposa del rei, Maria de Navarra (Biblioteca Marciana, o ‘de sant Marc’, Venècia)

El mateix motiu es troba en Les molt riques hores del duc de Berry, un “llibre d’hores” que el duc Joan I de Berry va encarregar als germans de Limburg i que no van poder acabar a causa de la pesta que va matar tant els artistes com el comitent.

Nunc dimittis, en ‘Les molt riques hores del duc de Berry’ (Museu Condé, a Chantilly, Picardia)

El tema ha servit de decoració en interiors i façanes d’esglésies com la de la catedral de Santa Maria, a Ciutadella, Seu de la diòcesi de Menorca. La catedral, d’estil gòtic català, va ser edificada a partir de 1287 a instàncies del rei Alfons el Franc o el Liberal, fill de Pere el Gran i antecessor del seu germà, Jaume II el Just, tots ells nascuts a la ciutat de València.  L’edifici va patir destruccions i saquejos tant en 1558 pels pirates turcs com en 1936 pels milicians esquerrans, que van destrossar el riquíssim patrimoni mobiliari, ornamental i documental. Afortunadament, es van conservar o reconstruir elements de gran interés artístic i simbòlic; i eixe és el cas de la porta gòtica lateral del sud o Porta de la Llum, on destaca un timpà amb la  representació escultòrica del Nunc dimitis.

Timpà de la façana de la Porta de la Llum de la Catedral de Santa Maria, a Ciutadella (Menorca). Representació del ‘Nunc dimittis’

Com que tant la Candelera com el Càntic de Simeó es commemoren 40 dies després de Nadal això els relaciona amb eixe moment etnobotànicament tan especial com és la floració dels ametlers. I justament d’eixes relacions vam tindre ocasió de parlar en les VIII Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana (2016) Carles Martín Canterino, professor titular d’Ecologia de la Universitat d’Alacant, i qui açò signa.

En definitiva, com en tantes altres vegades hem tingut ocasió de comprovar, natura i religió s’interpenetren i ens fan sentir-nos orgullosos i agraïts als qui ens van llegar totes estes meravelles culturals. I a l’igual que el Nunc dimittis tanca la jornada amb l’oració de la nit o completes, també tanquem, ara i ací, este article.

Fotografia de portada: Fragment de ‘La presentació en el Temple’ (Raphaelle Sanzio, 1503, Pinacoteca Vaticana)