El febrer de 1422 el rei Alfons el Magnànim va voler fer donació de l’illa de Formentera a Joan de Vallterra, cavaller valencià, senyor de Castellmontant (a l’Alt Millars) i patró de galera, pels seus servicis durant les campanyes militars de Còrsega i Nàpols. Llavors feia vora dos-cents anys que l’illa havia sigut conquerida per Guillem de Montgrí, arquebisbe electe de Tarragona; Nuno Sanç, comte de Rosselló, i Pere de Portugal, senyor de Mallorca. Aquella conquesta la buidà de la seua població andalusina i la dificultosa colonització cristiana passà per diferents estadis: donada en feu a un cavaller català, cedida a frares agustins, reclamada judicialment pels hereus del primer i, finalment, despoblada poc després de la Pesta Negra de 1348.
Amb la nova donació rebuda en segle XV, el cavaller Joan de Vallterra disposava d’una xicoteta illa deserta al sud d’Eivissa i a un centenar de quilòmetres de la costa valenciana. Amb tot, finalment no pogué poblar-la, entre altres coses pels interessos de l’arquebisbat de Tarragona, que continuava tenint drets sobre tres quartes parts de l’illa. Finalment, Formentera no es poblaria fins a finals del segle XVII i el rerefons de tota esta història que relaciona valencians, formenterencs, eivissencs i catalans és la que va explicar el doctor en Història Medieval i tècnic de patrimoni cultural en el Consell Insular de Formentera Antoni Ferrer Abárzuza en la conferència que va impartir el passat dissabte 27 d’abril en el Reial Monestir de Santa Maria de Valldigna, organitzada pel Grup Harca i la Mancomunitat de la Valldigna.
Ara la Mancomunitat de la Valldigna ha posat la conferència en línia, titulada “El senyoriu insular d’un cavaller valencià del segle XV: Joan de Vallterra i Formentera. Colonització i despoblament d’una illa extrema”, per a gaudi de tots aquells que no hi van poder assistir.
