Els noms d’algunes plantes s’han gastat com a noms de sants o d’advocacions marianes; en són exemples arbres (olivar, rebollet), arbustos (murta, roser), herbes flairoses (alfàbega), flors (rosa, assutzena, lliri, jacint), o fruits (magrana, pera, poma, lledó). I en ocasions els motius han sigut tan curiosos que val la pena contar-los…

Ho és el cas de l’alcoiana Mare de Déu dels Lliris, la festa religiosa de la qual se celebra el 21 d’agost. Això sí, tot i ser esta la data oficial, actualment es posposen els actes festius fins al tercer diumenge de setembre per a facilitar la participació dels qui estiuegen fora. I la festa culmina amb una romeria al santuari situat a 11 kilòmetres del nucli urbà d’Alcoi, al carrascar de la Font Roja, un paratge entre els termes d’Alcoi i Ibi i que el 1987 va ser declarat Parc Natural.

Però, ¿a què venen eixa festa, el nom i l’advocació mariana que la identifica? Per a abordar el tema, i com en altres ocasions, farem servir bucles retroactius enllaçant mitjançant hipervincles la història que anirem contant. Vegem-ho.

Parc Natural de la Font Roja

La imatge que es va aparéixer en un lliri

Era el 14 d’agost de 1653, vespra de l’Assumpció, la Mare de Déu d’agost.  Si fa no fa en plena canícula estival, i més encara a una Xàtiva que en eixa època s’assembla més a un forn que no una altra cosa. I un alcoià, Antoni Bonaventura Guerau Montllor es preparava per a donar un sermó a la feligresia. No era un sacerdot qualsevol, no; era membre de la Congregació de l’Oratori, fundada a Roma el 1565 per (sant) Felip Neri, molt amic d’Ignasi de Loiola, i difusora del gènere musical d’estructura narrativa que anomenem justament ‘oratori’.

Els oratorians s’havien estés per tot l’àmbit catòlic i en huitanta anys ja havien arribat a València, el 1645. Bonaventura Guerau era, el prepòsit, paborde o autoritat màxima de la Catedral de València. El sermó que havia d’impartir a la seu xativina havia de versar, òbviament, sobre l’Assumpció de Maria, és a dir, sobre el trànsit al Paradís en cos incorrupte i ànima immortal de la Mare de Déu ‘morta’ (o ‘gitada’, o ‘dormida’, com també se la coneix).

Però, ai!, de camí a la Seu de Xàtiva (la Costera) Bonaventura Guerau es trobà un pasquí contrari a la Immaculada i va decidir canviar el sermó: en comptes de parlar de l’Assumpció ho faria en defensa de la puresa original de Maria, un dels punts de controvèrsia dogmàtica entre grups religiosos, oratorians, jesuïtes i franciscans partidaris de declarar que Maria havia nascut “sense màcula (pecat original” i en el bàndol oposat dominics. En conseqüència, va optar per canviar l’enfocament del sermó, estructurant-lo al voltant d’uns versets del “Càntic dels càntics” (Canticum canticorum 2,1-2) en què hi ha un diàleg etnobotànicament preciós entre dos enamorats:

2:1 (ella): Ego flos campi et lilium convallium

2:2 (ell): Sicut lilium inter spinas sic amica mea inter filias

[“Jo sóc una flor en la plana [de Saron], un lliri de les valls”

/ “Com un lliri entre les espines és la meua estimada entre les donzelles”).

Els lliris no devien ser-li aliens al prepòsit alcoià, simbòlicament parlant; i això és així perquè el fundador de la seua Congregació, sant Felip Neri, canonitzat en 1622, duia com atribut una assutzena o lliri blanc Lilium candidum. Fora com fora la idea del “lliri entre espines” va quedar en el cap del paborde alcoià , tot relacionada amb la Puríssima o Immaculada Concepció.

Una setmana després del sermó, el 21 d’agost de 1653, Bonaventura Guerau es trobava a la seua terra natal acompanyat d’un seguici de sacerdots i deixebles entre els quals figurava el capellà de Confrides, població situada a uns 20 km d’Alcoi, a la capçalera de la Vall de Guadalest, entre la Marina Baixa i l’Alcoià-Comtat, i que té com a patró el franciscà sant Antoni de Pàdua; un sant que també porta com atribut una assutzena o lliri blanc. Doncs bé, mentre passejaven per la Font Roja, es van trobar, ¡xe, quina casualitat! que «exia entre les espines y per mij dell una flor de lliri blanca torbada un poch en morat». I, seguint la descripció canònica del fet miraculós, el paborde o prepòsit catedralici va cridar al retor de Confrides i:

Ab gran atenció cavà en un raor la terra y trobà lo rail, o sabeta, y la arrancà, y llevantle la pell de color de terra que tenia descobrí un Imatje de la Verge Maria blanca y polida, como solen pintarla en sa Purisima Concepció y amostrant lay a ell proposant quedaren admirats de veure una maravella tan gran.

Van extraure amb delicadesa el lliri i en examinar amb deteniment el bulb generatriu hi van trobar gravada… ens ho podem imaginar? La imatge de la Mare de Déu! Però no qualsevol imatge, no; sinó justament la imatge amb què els jesuïtes, tan lligats als oratorians, representaven habitualment: la Puríssima Concepció! Xe, quina casualitat! I quina sort! Un autèntic milacre! De disseny, però milacre.

Cartell al·lusiu a la troballa de la Mare de Déu al carrascar de la Font Roja (del blog de Josep Nebot “La línia de Wallace”)

I no hi havia només un lliri així, sinó que el rector de Confrides en va trobar un altre; una mena de fotocòpia compulsada per garantir l’autenticitat del milacre. Ràpidament se’ls van dur a València, on els van presentar a les autoritats civils i religioses com a prova irrefutable de la importància de la Puríssima Concepció. I resulta que casualment (o no?) això esdevenia el 28 d’agost, festivitat de Sant Agustí; potser un missatge als agustins, encara dubitatius pel que feia a eixe tema? Chi lo sa!

Una dècada després el cavaller alcoià Lluís Merita va erigir la primera ermita en commemoració a la Mare de Déu, on hui reposa el santuari.

Quadre antic de l’ermita-santuari de la Font Roja; trobat sobre el capçal d’un llit en un mas

I l’any 1664, onze després del milacre, van culminar les obres i es va col·locar una campana que va beneir mateix Antoni Bonaventura Guerau, que s’hi havia desplaçar a l’efecte. I ja que hi estava, se’n va anar a passejar pel paratge. I de nou, xe, quina sort!, va tornar a trobar un altre lliri amb Puríssima Concepció inclosa. Així que el caliu de la primera troballa va revifar (com en les dosis de record en les vacunes) i es va estendre fins arribar a València, on l’arquebisbe va ordenar l’obertura d’una Información jurídica del Milagroso Hallazgo de la Imagen de Nuestra Señora en su Purísima Concepción. I, “para ofrendar nuevas glorias a España, of course” el lliri va ser enviat al rei Felip IV, de la casa d’Àustria, que se’l va quedar a Madrid (increïble, no?; o no tant?). I, més encara, en la placa que hi ha sobre la font que raja a l’esplanada del santuari figura no el descobridor del lliri miraculós, sinó sant Felip Neri, fundador de la Congregació de l’Oratori i que, “per elevació” (en paraules de l’historiador alcoià Adrián Espí) va suplantar l’autèntic protagonista del milacre, l’oratorià Antoni Bonaventura Guerau Montllor.

En qualsevol cas a les ja múltiples advocacions de la Mare de Déu se li va afegir una de nova, la “dels Lliris”, que va  passar a formar part tant del santoral (21 d’agost) com de l’antroponímia femenina (amb variants com ara Liliana). Llegim, si més no, el que ens en diu el monge benedictí de Montserrat Josep Miquel Bausset referint-se a la celebració d’eixa Mare de Déu:

La festa popular, com és lògic, és posterior al miracle del trobament, i les cròniques ja ens parlen d´una romeria el 25 d´abril de 1744, quan el poble va peregrinar a la Font Roja a en acció de gràcies pel miracle i per venerar la Mare de Déu. Després d´anys de decadència, i fins i tot d´un temps de desaparició de la festa, el 1884 es va convocar una nova romeria tot i no haver sigut commemorat el II centenari del trobament de la Santa Imatge el 1853. Un segle més tard, el 31 de maig de 1953, l´arquebisbe de València va coronar la Mare de Déu dels Lliris, tot reforçant la dignitat atorgada en 1941 quan  una comissió gestora de l´Ajuntament l´havia proclamada patrona d´Alcoi.

El repte etnobotànic: lliri, sí, però quin de tots? I què dir-ne de les espines?

El milacre obri la porta a un altre debat, no mariològic sinó botànic sensu lato, incloent-hi la biogeografia, l’ecologia de les espècies i la fitosociologia o coherència entre les plantes que formen la vegetació i l’etnobotànica: quin lliri podria ser el del presumpte milacre?

En primer lloc cal considerar que el nom de “lliri” és prou genèric, fins al punt que, etimològicament parlant, en origen venia a dir “flor”, o millor dit “la” flor per antonomàsia. El fitònim és en tot cas ben antic, i el trobem, per exemple, en la metàfora bíblico-botànica del “Càntic dels càntics” (2,1-2) i que el saforenc Ausiàs March (s. XV) ja l’havia feta servir al poemari “Llir entre cards” dels seus “Cants d’amor”. Un poemari que conté, en el XIIIé, els versos de quatre decasíl·labs en què el poeta demana a l’estimada que impedisca la seua mort per amor:

Lir entre carts, vós sabeu e yo sé

que·s pot bé fer hom morir per amor; 

creure de mi, que só en tal dolor,

no fareu molt que·y doneu plena fe.

Dit això, quins podrien haver sigut els lliris del milacre de la Font Roja? El tema ha sigut tractat per admirats amics botànics i divulgadors com ara Josep Nebot, Carles Mansanet i Josep Enric Oltra; així que el millor que puc fer és remetre el lector a les seues aportacions i arguments.

D’entrada cal dir que malgrat les nombroses disseccions que s’han fet després del milacre no s’ha trobat cap imatge en l’interior de cap de les cebetes de les plantes del Carrascal. Dit això, l’associació entre la puresa original de Maria i algun dels lliris presents a la Font Roja no resulta fàcil d’establir; fins i tot després d’un cribratge dels potencials candidats com el que va realitzar Josep Enric Oltra quan li vaig preguntar la seua opinió.

Cal dir que en les representacions habituals del milacre figura el lliri blanc o assutzena Lilium candidum; però, tot i que este lliri florix a les acaballes de l’estiu, el fet és que no creix silvestre, sinó que es cultiva com a ornamental; i, a més i en paraules de Josep Nebot, els seus bulbs «es troben recoberts d’escates que no s’adduïxen amb la “pell de color de terra” de la descripció original». En funció de tot això, l’autor opinava  que caldria afegir, al llistat de “lliris” de la Font Roja, el còlquic o safrà bord (Merendera montana), «molt freqüent a finals de l’estiu i principis de tardor en el mateix Carrascal»; i proposava com a arguments: «la floració tardoral, el color “torbat un poch en morat”, els pètals lliures i els estams llargs que poden veure’s en les il·lustracions de l’època; i, sobretot, el bulb, que, segons la detallada descripció que ens ha arribat, “tot se formava en la sabeta, y casi de lo mes avall della pujava la vara, y en esta se obria la flor”».

‘Lilium candidum’ i ‘Merendera montana’ (del blog Apatita, de Santiago González Torregrosa)

I, pel que fa a les “espines” on s’allotjava el lliri miraculós, els candidats també han sigut múltiples, des de les argilagues, la vera (Ulex parviflorus) i la negra (Genista scorpius), al coixí de monja o cadireta de pastor (Erinacea anthyllis) que proposa Nebot.

Argilagues, vera (esq.) i negra (dta.), a la Font Roja / Cadireta de pastor o coixí de monja

Els autors han fet servir impecables argumentacions morfològiques i fenològiques per intentar garbellar els possibles aspirants botanico-marians a un milacre que, tot i la seua discutible versemblança, ha servit per estimular recerques botàniques i etnobotàniques dignes de lloa.

En definitiva, com ha de ser.