El reconegut escriptor valencià Ferran Torrent ha anunciat la seua decisió irrevocable de renunciar al Premi de les Lletres Valencianes 2024, distinció que li havia estat concedida el 8 d’octubre de l’any passat. Torrent fa pública esta renúncia a través d’una carta dirigida al president de la Generalitat, Carlos Mazón, en la qual expressa el seu profund malestar per allò que qualifica de “deriva acadèmica i institucional cada vegada més poc respectuosa amb el valencià”.
En la missiva afirma que, quan va acceptar el premi, ho va fer amb la confiança de mantindre una dignitat institucional, però, segons Torrent, l’evolució política i cultural del Consell de la Generalitat Valenciana l’ha obligat a reconsiderar aquell gest, atés que, segons afirma, “la llengua no pot ser relegada ni sotmesa a silencis burocràtics o a criteris polítics que en desnaturalitzen el paper central en la nostra identitat col·lectiva“, ni “és possible dissociar les lletres valencianes de la llengua que li dona sentit“.
Com a imatge simbòlica del seu malestar, Torrent recorda que el diploma que li va ser lliurat va ser literalment arrossegat per les aigües en la Barrancada del 29 d’octubre de 2024 que va afectar sa casa a Sedaví poc després de rebre el premi. L’escriptor subratlla que la seua renúncia no és un atac personal, sinó una exigència ètica: defendre que el valencià com a llengua no siga objecte de concessions simbòliques buides.
Amb esta decisió, el Premi de les Lletres Valencianes, que en la seua primera edició de 1982 va guardonar la figura de Joan Fuster, queda sense portaveu per al 2024, en un moment de tensió creixent pel paper institucional atorgat a la llengua pròpia. Una renúncia carregada de simbolisme, que obri un debat sobre la relació entre cultura, poder polític i identitat en el nostre país.
–
Senyor president de la Generalitat,
–
El 8 d’octubre de l’any passat, a la ciutat d’Alacant, em va lliurar el Premi de les Lletres Valencianes. Vaig acceptar-lo perquè la persona que m’ho va comunicar, Miquel Nadal, Director General de Cultura, humanament i Intel·lectualment, em mereix tots els respectes; també, perquè aleshores encara volia creure que aquell reconeixement formava part d’una certa normalitat política i cultural que, malgrat els avatars, podia mantindre viva una dignitat institucional.
–
Hui, però, davant la deriva que ha pres el Consell –una deriva acadèmica i institucional cada vegada més poc respectuosa amb el valencià, amb la seua presència pública i amb el seu valor com a llengua de cultura-, em veig obligat a renunciar al guardó.
–
Ho faig des del respecte personal, però també des de la convicció que la llengua no pot ser relegada ni sotmesa a silencis burocràtics o a criteris polítics que en desnaturalitzen el paper central en la nostra identitat col·lectiva. No és possible dissociar les lletres valencianes de la llengua que li dona sentit.
–
El diploma que vosté em va lliurar se’l va endur la barrancada. I, potser, aquell presagi fou suficient: probablement, ja sabia l’aigua desfermada que el premi era paper mullat.
–
Atentament
–
Ferran Torrent
