[El text és la segona part de l’article anterior “De soses, barrelles i cendres”]
Això era una platja d’arena amb mates de llocs salats
En Naturalis Historia, la monumental obra del gran naturalista romà Plini el Vell (s. I d. C.), l’autor afirmava:
“És coneguda la llegenda que en haver arribat a una platja una nau de comerciants de natrum, es van disseminar per vora mar per preparar-se l’àpat; i com no van trobar pedres per a sostindre els perols van posar com a suport trossos del mineral que duien en la nau; una vegada escalfades pel foc les pedres de natrum, en mesclar-se amb l’arena de la platja van començar a rajar rierols transparents d’un líquid nou, i eixe va ser l’origen del vidre” [Llibre XXXVI(:191)]
Més enllà de la llegenda, i del fet que fora cert o no que el descobriment es produïra en alguna de les platges de la Mediterrània occidental, el que sí que és cert que des de temps ben antics el migjorn valencià va tindre una pròspera artesania del vidre. I en particular Busot, un poble de la comarca de l’Alacantí més conegut per haver format part de la línia de demarcació del Tractat d’Almisrà (1244) entre el rei Jaume I el Conqueridor i l’infant Alfons X el Savi de Castella: la línia Biar-Busot.
Però, no avancem massa i comencem pel vidre.
Un dels invents més notables de la humanitat: el vidre
S’anomena vidre (del llatí vitrum) una mena de ceràmica reciclable elaborada mitjançant la fusió d’un combinat d’arena silícia i algun derivat alcalí ric en sodi (Na) o en potassi (K).
Històricament parlant, el fundent més utilitzat ha sigut el natrum o natrium, carbonat de sodi (Na2CO3), sosa o soda, i d’on deriva el símbol químic del sodi, Na. La sosa s’obtenia en l’antiguitat de depòsits sedimentaris com l’egipci de Uadi el Natrun, a mig camí entre El Caire i Alexandria; i també de la incineració de plantes de terrenys salins rics clorur sòdic o sal comuna (NaCl).
En cas de no disposar d’eixa sosa (no confondre amb la sosa càustica, hidròxid de sodi NaOH, que crema la pell per contacte!), es feia servir la cendra obtinguda de la incineració de fustes dures, com les de l’Europa central, molt riques en carbonat de potassi (K2CO3). La incorporació d’estes cendres a la fabricació del vidre degué ser més tardana, en l’època merovíngia de l’Alta Edat Mitjana (segles VI-VII d. C.). Com que eixa cendra es guardava en perols, se li va dir en neerlandés pottaschen (“cendra de perol”), d’on prové el nom de potassa a partir del precèltic pot, i el germànic askon “cendra” (ash en anglés). I, com que en àrab se li deia al-kalia a la cendra de les plantes, el químic alemany Ludwig Wilhelm Gilbert va anomenar Kalium (símbol químic K) al potassi, com també havia anomenat Natrium al sodi, de símbol Na.
Si es tenia accés als components bàsics, arena i un carbonat alcalí, el vidre era relativament econòmic, químicament estable, insoluble i inatacable pels àcids, i dur alhora que versàtil i modelable; i a més, i a diferència d’unes altres ceràmiques, podia ser reciclat per fusió tantes voltes com es desitjara. Una meravella. Un dels grans avanços de la humanitat.
També es va descobrir que el procés millorava si s’afegia de pedra calcària (CaCO3), un material també barat que es transforma en el forn en òxid de cal o cal viva (CaO), que actua com a estabilitzant i evita que es deteriore el vidre.
En definitiva, el vidre és un material de característiques ben especials, tant si es tracta d’un de recent com d’un altre obtingut d’uns anteriors. Ara bé, un dels colls de botella del procés provenia del gran consum de fusta necessària per a fondre l’arena. Però si es mesclaven en diferents proporcions arena silícia (de punt de fusió molt elevat, c. 1700ºC), carbonats (de punt de fusió inferior als 900ºC) i un poc de pedra calcària, en arribar-se a temperatures superiors als 750ºC començava la fusió; amb això no calia tant de combustible i com a conseqüència es reduïa la deforestació del paisatge, un dels mals endèmics amb què s’enfrontaven totes les societats que utilitzaven forns, foren de pa, calç, destil·lació de resines o licors, vidre, o el que fora.
En començar, la fusió dels carbonats genera un líquid viscós que envolta els granets de quars de l’arena, amb la qual cosa es produïxen una sèrie de processos fisicoquímics que simplificadament podem expressar de la següent manera: SiO2 (s) + Na2CO3 (s) —> Na2SiO3 (s) + CO2 (g)
O, en termes comuns: Arena silícia (sòlida) + carbonat sòdic (sosa; sòlid) —> vidre (sòlid) + diòxid de carboni (gas; que escapa)
Gràcies a la presència del fundent s’aconseguix que la mescla puga fondre amb una potència calòrica no tan intensa, sense tant de combustible, i que forme una pasta vítria en la qual les partícules interiors estan desordenades; i per això es diu que el resultat és un vidre –i no un cristall (com els d’alguns minerals)– on les partícules estarien ordenades internament. Així, davall l’efecte de la calor, és a dir, de la transferència d’energia a alta temperatura, la pasta adquirix consistència plàstica, la qual cosa vol dir que el vidre és alhora mal·leable i modelable.
És mal·leable perquè, mentre està calent, pot ser deformat tantes voltes com es vullga. I modelable perquè a la pasta vítria se li pot donar la forma desitjada vessant-la en un motle o bé mitjançant colps, incisions, estiraments, bufaments, etc., fent servir tot un seguit de ferramentes diverses: pinces, tenalles, tisores…
‘La verrerie’. Esquema del procés de fer vidre en època de la Il·lustració, segons L’Encyclopédie de Diderot i D’Alambert (1751-1772)
Pocs materials poden comparar-se’l amb les possibilitats de forma, color i disseny, ja que, mentre canvia lentament de sòlid a líquid i viceversa, es pot jugar amb molts factors i amb el control del ritme i la potència calorífica, l’adició d’uns components o uns altres, etc., se li poden donar característiques idiosincràtiques i fer-lo opac, translúcid o transparent, més gros o fi, més resistent o menys, etc. De fet, una vegada solidificada la pasta, el vidre resultant és dur, fràgil i impermeable. I amb ell pot fer-se des d’un utensili domèstic a una obra d’art, d’articles decoratius i luxosos a uns altres destinats a la més alta tecnologia. I, a diferència de la ceràmica clàssica, es tracta d’un material reciclable, ja que se’l pot tornar a fondre, reiniciar el procés i obtindre de nou un vidre més o menys modificat respecte de l’original.
Sí: una meravella. Com si fóra una pedra preciosa.
Mirem, si no, què ens en diu un dels savis més grans de l’antiguitat, el poeta romà Lucreci (99-55 a. C., contemporani de Juli Cèsar) en la seua obra cabdal De rerum natura (‘Sobre la natura de les coses’, en sis volums), on compara el vidre amb una esmaragda (cast. esmeralda: “zmaragdum ad quam rem uiridem, pretiosum uitrum?”, que, si fa no fa, ve a dir: per a què (vols) l’esmaragda [si ja tens el] verd i preciós vidre?
No en va, el vidre s’ha incorporat a nous usos al llarg de la història, des de la joieria inicial fins que a mitjan segle I d. C., durant l’època de l’emperador romà Tiberi, els vitrarius (Plini, Nat. His. 36:194), o artesans del vidre, van inventar a la regió sírio-palestina una tècnica, la del vidre bufat, que va aportar innovacions substancials, primer per insuflació d’aire amb canya, i després en l’interior de motles, que va permetre elaborar peces de capa molt fina i la fabricació massiva d’ungüentaris, ampolletes, pots, botelles, veixells i altres recipients per a guardar i servir líquids i fins i tot urnes cineràries.
També Plini (s.I d. C.) explica els processos de fabricació del vidre en la seua època (Plini, Nat. His. 36:193): “En estar en lingots es fon de nou i es tinta en els pallers, i una part es modela amb el bufit, una altra es polix a torn, una altra se cisella com la plata”. Però és en un papir tardà trobat a Oxirrinc (l’actual Al-Bahnasa, a l’Egipte mitjà) l’Oxyrhinchus Papyri 50 (dels segles III-IV d.C) on es pot llegir la descripció més antiga dels detalls tècnics: “L’artífex va calfar, en primer lloc, l’extrem del ferro; després va prendre una massa de brillant vidre i la va depositar amb destresa en la llar del forn. I en el moment en què el vidre tasta la calor del foc es reblanix pels colps d’Hefest com… Ell (l’artífex) va fer un ràpid bufit amb la boca… com un home que assaja el més alegre art de la flauta. El vidre va rebre la força del seu hàlit diví” (Artifex. Ingeniería romana en España. MAN, 2002, p. 51).
Més enllà de la història medieval, de la llegenda sobre l’origen del vidre, i de si fora cert o no que el descobriment es produïra en alguna de les platges de la Mediterrània occidental, des de temps ben antics el migjorn valencià va tindre una pròspera artesania del vidre.
El vidre a Alacant
En època antiga es va bastir una espècie de polígon industrial de ceràmica i vidre al sud de l’Alacant d’època romana (Lucentum) sobre un altiplà a la vora de la mar i de l’antic port de la ciutat, el Baver. Una zona posteriorment anomenada els Antígons i, en el segle XX, barri de Benalua.
Però, sobretot, el vidre va tindre un gran predicament a la població de Busot, uns quilòmetres més al nord d’Alacant. Un poble que pel que fa a la història de la tecnologia ha tingut fama per haver sigut un dels pocs llocs de la península Ibèrica on durant segles es feia vidre de la millor qualitat. I això gràcies a l’abundància de plantes resistents a la sal, halòfites, principalment soses i barrelles; i a una eflorescència d’arenes silícies en un barranc que baixa de la serra del Cabeçó d’Or, el barranc del Vidrier. També a l’Olleria, a la Vall d’Albaida, on hi ha constància d’una important artesania del vidre des del segle XVI.
Finalment, pel que fa a les plantes riques en sodi i la manufactura del vidre a Busot, on un dels meus avantpassats, Llorenç Climent¸ era vidrier, el tema donaria per a molt; però això, clar, són unes altres històries.
Post Scriptum 1
En llatí clàssic no existia diferència entre la /u/ i la /v/. Però, a mitjans del segle XVI, i per suggeriment del llatinista francés Pierre de la Ramée, es va anar fent la diferencia gràfica entre la /u/ vocàlica i la que, situada al principi de paraula o entre vocals, va esdevindre consonàntica, la /v/ actual.
Post Scriptum 2
Per a qui li agrade el llatí, ací va la cita original de Plini 36:193 “Ex massis rursus funditur in officinis tinguiturque et aliud flato figuratur, aliud tormo teritur, aliud argenti modo caelatur”
