El naixement de Jesús es narra en només dos dels quatre evangelis, en Mateu (2,1-25) i Lluc (2,6-20). El primer introduïx, a més, un altre episodi que ha tingut una gran importància cultural, la visita i adoració al nounat per part d’un savis provinents de l’orient: ecce magi ab oriente venerunt Hierosolymam (“i vingueren uns magi d’orient a Jerusalem”). De Jerusalem es desplaçaren a Betlem, a uns 10 km de distància, i en entrar a la casa que buscaven “veren el xiquet amb Maria, sa mare, es prostraren a terra i l’adoraren. Després obriren les seues arquetes i li van oferir presents: or, encens i mirra” (Mateu 2,11). Així que l’única font de què disposem, l’evangeli de Mateu, no diu res sobre quants n’eren, ni de quins llocs concrets venien, ni dels seus noms, aspectes que hem anat afegit després, sinó que posa l’èmfasi en que eren magi vinguts de l’orient i en els regals que hi duien.

La paraula llatina magi és la traducció de magoi , que és com els grecs designaven els astrònoms zoroastrians de Pèrsia, el gran imperi situat a l’orient de Judea, de manera que els que van visitar Jesús no eren realment reis (o ‘reixos’, com també els diem per ací), sinó astrònoms vinguts de l’orient, i anomenats mags en el sentit de savis o gent molt formada. Això sí, van obsequiar Jesús amb or, encens i mirra (aurum tus et murram). Però, ¿per què eixos regals, exactament?

Un dels pares-doctors de l’Església primitiva, sant Gregori Nazianzé (s. IV) en va donar en Orationes theologicae una interpretació raonable: “l’or com a rei, l’encens com a com a Déu, i la mirra com a aquell que va buscar la mort per la nostra salvació” [com a home mortal, venia a dir]. Sí, el Messies havia de ser simultàniament rei, Déu i home. Per tant, això de l’or com a rei s’entén fàcilment, però, ¿per què encens i mirra? Vegem-ho.

En genèric el nom d’encens al·luix a qualsevol combinat de resines aromàtiques que en cremar desprenen un fum fragant. Un per fum amb finalitats religioses, terapèutiques, higièniques o plaents. Però, més en concret, l’encens genuí és l’exsudat o resina que s’obté a partir d’incisions en l’arbret Boswellia sacra, originari de la banya d’Àfrica i la península Aràbiga. En temps antics, esta resina va generar un intens comerç amb Egipte i el Pròxim Orient a través de l’anomenada Ruta de l’encens de gran importància cultural i econòmica. La fragància de l’encens, en ser cremat, dissipa tan bé la fetor i fa tan aromàticament plaents els llocs de reunió, que se suposava que el seu fum era el millor vehicle perquè els déus acolliren de bon grat les pregàries dels fidels. Sí, encens com a Déu.

Pel que fa a la mirra, és també una gomorresina aromàtica, però provinent  d’un altre arbre del desert aràbic, la Commiphora myrrha. En concret, la mirra és molt amarga, i dissolta en vi s’aconseguia una espècie de vermut amarg que es feia servir com a anestèsic, per a calmar el dolor. En els millors dels casos, si els condemnats a mort tenien familiars o amics rics que ho pogueren pagar, se’ls subministrava vi adobat amb mirra, per a minvar-los el patiment, De fet, va ser eixe combinat el que, segons Marc (15,23), se li va oferir a Jesús en la creu, el murratum vinum, i que ell va rebutjar (et dabant ei bibere murratum vinum et non accepit). Mateu, tot i inspirar-se en Marc per a escriure el seu Evangeli, es va equivocar en la interpretació del passatge i va dir que li havien donat vi amb fel, ja que potser interpreta l’amargor de la mirra amb el que podríem dir una comparança: “amarg com la fel”. Això sí, el vi que va servir de base potser fora una mena de vinagre diluït que era el que els romans solien dur en la cantimplora per evitar que l’aigua es corrompera i també con antisèptic per tractar les ferides.

En qualsevol cas, la mirra que premonitòriament va rebre el nounat Jesús de mans dels magi servia per tancar simbòlicament el seu cicle vital. I en un doble sentit: la de l’anestèsic que li van subministrar mentre patia el turment de la creu i, ja mort, l’embalsamament. Perquè la mirra també es feia servir per perfumar els cadàvers abans de soterrar-los. I, si fem cas de l’evangeli de Joan (19,39), va ser “una mescla de mirra i àloe que pesava unes cent lliures” la que va aportar un fariseu ric, savi i amic de Jesús, Nicodem, per a embalsamar Jesús abans de dur-lo a la tomba. Sí, mirra com a home. I, en definitiva, simbolisme bíblic i cultura de primer nivell.

Post scriptum

• L’any 2015 el MUBAG (Museu d’Art del carrer Gravina, a Alacant) va oferir una mostra de pintura flamenca de la col·lecció Gerstenmaier. Carles Martín Cantarino i l’autor del present article vam guiar una visita que tenia com a eix la interpretació etnobotànica de les plantes que figuraven als quadres. Un dels quadres analitzats era L’adoració dels Reis (1615), d’Artus Wolffort, i les explicacions les vam registrar en el següent vídeo:

• Durant la pandèmia va proliferar la comunicació a distància, i també les conferències. L’Asamblea Literaria de Novelda em va fer la proposta de parlar del cicle nadalenc, i en aquest fragment parle de la festa dels Reis d’Orient, o ‘Reixos’, com també els diem. I en parle des de les atxes enceses per avisar on han de deixar els joguets, als enigmes relatius al nom i el nombre dels Reixos, alguns dels quadres on figuren aquestes representacions simbòliques de l’Epifania o manifestació pública de Jesús, i altres temes com el significat dels presents que li van oferir: