Esta és una fotografia publicada per Underwood & Underwood en 1902, conservada a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units d’Amèrica, i que sense lloc a dubte va ser presa a mitjan 1901, primer del segle XX, en el carrer Peris i Valero de València perquè este va ser el nom oficial de l’actual carrer de la Pau en aquelles dates.

En 1868, quan el carrer només era un projecte, es va pensar que el nom més adequat per a la futura via seria el de la Revolució. Llavors corrien, clar, els anys de la Gloriosa, però en 1878, amb la monarquia restaurada i el carlisme derrotat, es va optar pel nom de carrer de la Pau, en commemoració del final de la Tercera Guerra Carlista. Però és ben conegut que els valencians som proclius a manejar el nomenclàtor dels carrers segons el vent que bufa, així que en 1899, amb l’impuls del blasquisme, es va decidir canviar el nom pel de Peris i Valero, alcalde que va ser de València a més de president de la Junta Revolucionària l’any 1868, ferm impulsor de múltiples millores i del projecte d’urbanització d’este carrer. Però això va ser fins a 1913, en què la comissió d’estadística va recomanar a l’Ajuntament tornar a l’anterior denominació de carrer de la Pau; encara que tres anys més tard, en 1916, novament va recobrar el nom del carrer Josep Peris i Valero, però només fins a 1923, any en què definitivament va tornar a la seua actual denominació.

El 27 de juliol de 1901, la premsa es feia ressò que un nou festeig, dins del programa de la Fira de València tindria lloc al sendemà: es tractava de la cavalcada del Coso Blanco. En ella desfilaria en blanques carrosses pels carrers el més granat de les jóvens burgeses valencianes, totes vestides de blanc, mentres des dels balcons engalanats amb cobertors i gallardets blancs es llançarien serpentines, confetis i pètals de flors d’eixe color, i afegia el diari Las Provincias que “en la calle de la Paz fueron ayer colocados postes blancos con gallardetes y lazos del mismo color”, tal com podem comprovar en esta fotografia, que ens confirma la data aproximada en què va ser presa, amb un mínim marge d’errada. Observem també, que este rotatiu, fidel al seu esperit conservador, evitava referir-se al carrer amb el nom del revolucionari Peris i Valero, afegint, si no tenia més remei que fer-ho, “antes de la Paz”, o “ahora de Peris Valero”.

Però estem en 1901 i València intentava recuperar-se d’epidèmies, confrontacions civils, desastres colonials i les seues conseqüències, mentres els projectes urbans, tantes vegades postergats, començaven a fer-se realitat. Així, el carrer de la Pau, les obres del qual s’havien iniciat amb l’enderrocament dels convents de Santa Tecla i Sant Cristòfol en 1868, trenta-tres anys després estava a punt d’arribar a la plaça del Príncep Alfons (hui d’Alfons el Magnànim, al Parterre). Amb tot, per a això, detingudes les obres a l’altura del carrer Bonaire, va caldre esperar dos anys més fins a poder expropiar el tapó de cases que hi havia en el carrer Paradís. En tot cas, malgrat estar inconclús el carrer, els més prestigiosos comerços, cafés, professionals i societats ja estaven instal·lats allí. Fins i tot el tramvia conegut popularment com el Ravatxolet que, partint de Russafa recorria gran part de la ciutat, va desviar el seu habitual trajecte pel carrer de l’Abadia de Sant Martí per a fer-ho pel de la Pau. Amb el nou segle, els tramvies de tracció a sang començaven a electrificar-se, però esta línia hagué d’esperar fins a 1917 per a adaptar-se a les noves energies; el mateix any, per cert, en què a la torre de Santa Caterina li van posar un rellotge.

A l’esquerra de la imatge s’observen uns vells edificis que a la fi d’eixe any es derrocarien, permetent comunicar directament la plaça de Vila-rasa -actual de Marqués de Dosaigües– amb el carrer de la Pau. De l’estret carreró de l’Ave Maria, que unia esta plaça amb el carrer de la Mar, només queda, a la dreta de la nostra fotografia el carreró que des de 1949 coneixem com dels Castellvins. Durant la primera dècada de 1900 edificis amb elements modernistes, castissistes i racionalistes van donar per conclòs un esplèndid carrer que es va convertir en residència ideal per a la classe burgesa i així els seus baixos van albergar, luxoses cafeteries com El Siglo, Fortis, el Café de la Pau o l’Ideal Room; botigues de teixits i sastreries, com The Smart, El Águila o El Capricho; hotels com el Palace o el Munic, i un agradable lloc de passeig entre el cor de València i el verd pulmó de la Glorieta i el Parterre.