Les festes són jornades especials per a no treballar, o per a menjar de manera diferent, celebrar esdeveniments especials, participar com a actors o espectadors en manifestacions específiques de record, etc. Però també són una finestra des d’on observar i interpretar la natura o la història amb diferents instruments conceptuals: astronomia, agronomia, climatologia, geografia, dietètica, sentit del calendari, matemàtiques i un llarg etcètera de matèries que ens ajuden a entendre el món. I, a més, poden ser una ocasió per al reconeixement cívic, gremial, o d’agermanament religiós.

En qualsevol cas les festes formen mosaics i trencaclosques culturals amb peces (dates, rituals, advocacions, obres d’art, etc. ) que paga la pena identificar i valorar; com també ho mereix el conjunt general, el calendari festiu, del qual la festa en forma part. Podem prendre, com a exemple de les múltiples connexions i trames conceptuals, una festa que commemora la victòria en una controvèrsia teològica però que realment és molt més i penetra en camps com ara l’antropologia, la pintura i la història.

Una festa, el Diumenge de Trinitat, que el 2025 se celebra el dia 15 de juny; el posterior al de Pentecosta. Parlem-ne. Un poc.

‘Trinitat (Pare, Fill i Esperit Sant)’ (El Greco, 1579, Museu del Prado)

Festes acoblades posteriors al cicle pasqual

El cicle pasqual abasta dels quaranta dies abans del Diumenge de Pasqua Florida fins als cinquanta dies posteriors, la Pasqua Granada o Pentecosa.

És un període variable cada any, ja que depén de la primera lluna plena de primavera; o, més en concret, del diumenge posterior a eixa efemèride, el Diumenge de Pasqua Florida.

El cicle  finalitza i fins i tot es prolonga amb tres efemèrides que corresponen als quaranta, cinquanta i seixanta dies posteriors a la Pasqua Florida, a saber:

* Ascensió (40 dies),

* Pentecosta o Pasqua Granada (49 dies: “7 setmanes * 7 dies», que tanca el cicle pasqual.

* Corpus Christi (61 dies) després de la Pasqua Florida. I ja fora del cicle pasqual.

A eixes festivitats cal afegir-ne un parell més, també de data variable:

* Trinitat (diumenge posterior a Pentecosta i anterior al Corpus)

* Sagrat Cor de Jesús (dos divendres després del Corpus).

L’orde de la Santíssima Trinitat i la seua influència al País Valencià

A la darrera dècada del segle XII, època de croades, guerres i captius, un religiós provençal,  Jean de Matha (sant Joan de la Mata), va fundar l’Orde de la Santíssima Trinitat. Un Orde dedicat a la redempció per mitjans no violents dels captius cristians a canvi de l’entrega de diners o substituint-los en la presó mentre arribaven els fons. Un Orde que va prendre com a patrona una advocació mariana, la Mare de Déu del Remei.

Tot i que la festivitat de la Trinitat no va arrelar, qui sap si per tractar-se d’un concepte excessivament abstracte, va tindre més èxit l’advocació a la Mare de Déu del Remei, que es va estendre ràpidament i va arribar a ser una de les més venerades a Catalunya i, més tard, al Regne de València.

De fet, ja en 1252, Guillem Escrivà notari reial de Jaume I, i senyor de Patraix, havia fundat a València l’Hospital de sant Guillem de Tolosa, ben prompte esdevingut convent trinitari (1265) amb funcions d’hospici i lloc d’acolliment de desvalguts.

Un segle més tard, davant la terrible escomesa de la pesta negra de 1348, els pobladors de València van aclamar la Mare de Déu del Remei com a intercessora per a demanar la fi de l’epidèmia; una plaga que afortunadament no hi va fer els mateixos estralls que a  Catalunya i molts altres països europeus. Una disparitat d’efectes que, tot siga dit, explica en bona part el floriment de l’anomenat Segle d’Or valencià, però que, en qualsevol cas, i a la manera de Kipling, “és una altra història”.

En l’actualitat, sobre el solar primitiu i a la vora de l’antic llit del Túria al seu pas per la ciutat de València, es troba el Reial Monestir de la Santíssima Trinitat, el conjunt conventual més antic encara habitat i d’una gran importància artística tant per la seua arquitectura com pel mobiliari que conserva.

Hospital, a l’’Arraval de S. Guillem’, en el plànol de la ciutat de València de 1704, de l’oratorià Vicent Tosca. Des d’eixe lloc, el pont de la Trinitat travessava el riu Túria

A mitjans del segle XV, la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons V el Magnànim, que regnava des de Nàpols, va fundar un nou monestir sobre l’anterior, remodelat i ampliat. L’emplaçament era privilegiat, ja que estava al costat dels jardins del Palau Reial. Va aconseguir autorització, mitjançant butlles pontifícies (1445, 1445), per a desallotjar els antics propietaris, els trinitaris, i substituir-los per monges clarisses (de la família frranciscana) provinents del convent de Santa Clara de Gandia (mig segle després, el 1518, passaria una cosa de semblant amb la substitució dels jerònims de la Santa Faç d’Alacant per clarisses del de Santa Clara de Gandia). El nou monestir valencià va tindre com a abadessa (1462) sor Isabel de Villena, i el també escriptor del Segle d’Or valencià Jaume Roig hi va exercir de metge, com també ho era de la mateixa Reina.

Tot i això, el nom del monestir va mantindre l’evocació dels seus orígens, Reial Monestir de la Santíssima Trinitat

Els trinitaris, Alacant i el rescat de Cervantes

A partir del segle XVI, en època de la pirateria barbaresca els trinitaris eren assidus visitants del port d’Alacant des d’on partien cap al nord d’Àfrica (Orà i Alger, fonamentalment) a la recerca i alliberament de captius cristians.

La devoció que preconitzaven, la Mare de Déu del Remei, va arrelar ben fort en l’alacant de l’època, fins el punt que en 1535 ja s’hi organitzaven processons a la imatge d’eixa Mare de Déu; en 1600 ja n’existia una Confraria, que va ser reconeguda per la Santa Seu en 1603. I molts mariners s’encomanaven a esta advocació quan es feien a la mar, a més de als més coneguts de sant Pere (els pescadors), sant Elm i  sant Nicolau [la Mare de Déu del Carme no era d’aquella època, sinó una devoció molt recent, inicialment de la marineria de guerra].

La devoció va arribar a ser tan gran que el 31 d’octubre de 1950, amb la revifalla catòlica després dels excessos iconoclastes i destructius del Frente Popular, la Mare de Déu del Remei va ser nomenada “alcaldessa honorària i perpètua d’Alacant”  en els salons de l’Ajuntament.

Nomenament de la Mare de Déu del Remei com a alcaldessa d’Alacant, 1950 (Fotografia d’”Alicante vivo”)

I fins i tot hui dia figura en el nínxol superior (per damunt de sant Nicolau) en la cocatedral de Sant Nicolau d’Alacant.

Entre les expedicions de més èxit dels trinitaris per terres barbaresques destaca la dissenyada pel redemptor general dels trinitaris, Juan Gil d’Arèvalo. L’expedició va eixir des del Grau de València i va retornar al port de Dénia després de rescatar d’Alger cent huitanta sis  captius, entre els quals es trobava el posterior autor del Quijote Miguel de Cervantes Saavedra (per la qual cosa l’esplanada del port de Dénia es diu ‘Cervantes’).

Redempció de Cervantes, de Ramon Pinyol. Els trinitaris duen el seu hàbit característic; i amb la creu bicolor (vermell vertical i blau horitzontal), que també sol figurar en els escapularis trinitaris. Com a cosa curiosa, l’halo superior no mostra una trinitat canònica, sinó el Pare, el Fill, una creu, i la Mare de Déu. Per a pensar-ne

El relatiu fracàs com a festa

Com a festa, la Trinitat no ha tingut una major importància.

I hui dia, situada el diumenge posterior al de Pentecosta, a penes és coneguda. De fet, al País Valencià només se celebra al Poble Nou, un barri de Vilajoiosa (la Marina Baixa); al barri homònim del Campello (l’Alacantí); i a la pedania de les Enzebres del Pinós (les Valls del Vinalopó).

I el nom de la festa es va mantindre viu sobretot entre els xiquets com a part de la lletra d’una cançó burlesca d’origen francés que cantàvem de menuts Mambrú se fue a la guerra; sobretot entre les xiquetes mentre jugaven al sambori:

Mambrú se fue a la guerra, qué dolor, qué dolor, qué pena,

Mambrú se fue a la guerra, no sé cuándo vendrá.

Do-re-mi, do-re-fa, no sé cuándo vendrá.

Si vendrà para Pascua,qué dolor, qué dolor, qué guasa,

si vendrá para Pascua,o para Trinidad.

Do-re-mi, do-re-fa,o para Trinidad.

La Trinidad se acaba,¡qué dolor, qué dolor, qué rabia.

La Trinidad se acaba Mambrú no viene ya.

Do-re-mi, do-re-fa, Mambrú no viene ya.

Trinitat com a topònim i antropònim

Com a topònim, la Trinitat és recordada com a una de les trenta reducciones guaranís dels jesuïtes a Paraguai (com la reflectida en la pel·lícula “La Missió” (1986): la ‘Misión Jesuítica de Santísima Trinidad del Paranà’ (1706); abandonada a causa de la persecució dels jesuïtes pels monarques il·lustrats europeus, va ser redescoberta el 1993 i declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Com a antropònim, hi ha comarques on els noms de Trinidad o Trinitario han tingut certa implantació (Càlig, al Baix Maestrat, amb l’hipocorístic ‘Taio’; Oriola al Baix Segura, els ‘Trino’); o almenys certa rellevància històrica, com és el cas d’un dels “sants cívics” alacantins, el governador civil d’Alacant, el basc Trinitario  González de Quijano, heroi-màrtir durant l’epidèmia de còlera que va assolar la ciutat i les comarques veïnes, i que té dedicat un panteó al nucli urbà de la capital, el ‘Panteó de Quijano’.

I pel que fa a ‘Trinitat’ es tracta d’un antropònim ambivalent:  a molts llocs és nom de dona (com al Campello, a l’Alacantí); o en la trilogia de pel·lícules Matrix, on un dels personatges principals és la hacker Trinity; en uns altres, Trinitat s’aplica tant a hòmens com a dones; i també hi ha llocs on és nom d’home, com el representat en la sèrie de pel·lícules en què el protagonista (Terence Hill) tenia eixe nom: Li deien Trinitat i Encara li deien Trinitat.

En resum, entre natura, cultura i religió hi ha vincles que, faciliten interpretar determinats temes, difícilment accessibles de no fer servir metodologies d’interaccions conceptuals com els que tractem de mostrar.