Si haguérem de fer una llista dels avanços més notables de la civilització, probablement inclouríem dos: el sabó i el vidre, amb un origen comú, les cendres d’unes plantes de llocs salats, les soses i les barrelles. Unes plantes hui dia pràcticament oblidades i fins i tot menystingudes com a brosses, matolls i males herbes però sense les quals potser no hauríem assolit determinats beneficis dels quals gaudim en l’actualitat.

‘Sosa granà’, Salsola oppositifolia, durant la tardor, amb el cromatisme tan típic dels seus fruits alats, al vessant nord del Benacantil, el tossal que domina la ciutat d’Alacant

Eixes plantes van representar durant segles una extraordinària font de riquesa, fins al punt que en 1814 el clergue i botànic Mariano Lagasca, deixeble del també clergue i botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, va deixar escrit en la seua Memoria sobre las plantas barrilleras de España (1817) que la cendra de sosa “ha producido a la España más millones que las minas del Potosí y de Guanajuato”. Hui dia, però, eixes plantes són cendres d’oblit; tant el seu cultiu com, pitjor encara, el seu record, encara que ciutats com Alacant són deutores d’aquelles cendres tan preuades com reconegudes per molts dels estudiosos que en aquella època viatjaven pel nostre país.

En concret, d’entre els viatgers que en van fer esment, paga la pena fixar-nos en un parell de casos. El primer seria el del qui seria ministre de finances francés durant el regnat de Lluís XV alhora que escriptor Étienne de Silhouette, que en 1770 afirmava que «la sosa que viene del reino de Valencia y que llaman comúnmente sosa de Alicante es preferible a la sosa de Cartagena. Es la verdadera sosa de barrilla, que es preciso emplear para la fabricación de los espejos». Unes consideracions que va deixar recollides en el seu llibre Viaje de Francia, de España, de Portugal y de Italia (1770).

Uns anys més tard, el metge i geòleg anglés Joseph Townsend va fer un viatge similar amb anotacions semblants. Clergue anglicà amerat del rigor calvinista i metodista, Townsend es mostrava més interessat per les característiques del terreny i les produccions, per l’estadística i per les causes de la pobresa i riquesa de la gent que pels costums i característiques sociològiques dels naturals. En A journey through Spain in the years 1786 and 1787; with particular attention to agriculture, manufactures, commerce, population, taxes and revenue of that country (1791; traduït al castellà dos-cents anys després, en 1988 amb el títol Viaje por España en la época de Carlos III (1786-1787), anotava que l’any 1722 es van embarcar per Alacant, principal port exportador, 44.692 quintars de barrella [Halogeton sativus], 8.380 de sosa [Suaeda fruticosa] i “crecidas partidas de aguazul [Mesembrianthemum nodiflorum]».

Sosa vera, Suaeda vera, una quenopodiàcia perenne i suculenta, amb molta aigua per mantindre diluïda la sal que ha pres del terreny. Fa flors molt menudes i gran abundància de pol·len volàtil (en són moltes les persones al·lèrgiques a eixe pol·len). Fotografia de Romà Rigol

Per tant, este tipus de vegetació va propiciar una important font de riquesa i unes manufactures d’èxit, les del sabó i el vidre, que val la pena considerar des d’un punt de vista històric i botànic. Això sí, en diferents capítols o articles, com el que comencem en el present article.

Fer lleixiu

Personalment tinc el record d’anar de menut a fer botges per a botar foc i cuinar als terrenys erms, margosos i salats pròxims a la platja del Campello, a l’Alacantí, on passàvem els estius. Ma germana i jo ho féiem encantats per poder anar a explorar eixos entorns a petició de la nostra mama, que era com li déiem a la nostra iaia o àvia, Encarnació Parodi Ripoll, que provenia de l’illa de Tabarca i era d’ascendència genovesa. Arreplegàvem matetes menudes i molt ramificades, entre les quals el timó o timonet, tomello o frígola (Thymus vulgaris, anomenat botja a Xàbia), però sobretot barrella.

Ens estranyava, això, sí, que guardara les cendres en un sac. Però, clar, quan arribaven de tornada de la Mar Gran, l’Atlàntic, els hòmens de la barca del meu tata Toni (“el de Carmen”) les dones mesclaven aquelles cendres amb aigua bullint; i en el gibrell que contenia el líquid resultant, una aigua viscosa i esvarosa, el lleixiu, ficaven la roba de la mar, rígida de sal, greixos, olis i brutea, i eixia la roba neta i lluenta; com també ho feien els llençols de les lliteres de la barca, el Toni Carmen.

Simulació, en el Camp d’Elx, en el 2012, de la preparació d’un lleixiu amb cendra de soses i aigua. En eixe lleixiu es ficava i remenava la roba bruta o els llençols per a llavar-los

A més, si mesclaven en calent aquell lleixiu amb la morca o solatge sobrant de les almàsseres o molins d’oli, s’obtenia sabó. Una reacció química, la saponificació, que vaig aprendre a interpretar quan estudiava la carrera de Químiques, a Alacant. I anys després, ja interessat en l’etnobotànica, em vaig assabentar que si la cendra per a fer sabó provenia de la barrella d’Alacant [Halogeton sativus] donava com a resultat el millor dels sabons, l’anomenat sabó de Marsella.

Doncs bé, en l’article “Explotación y cultivo de las plantas barrilleras en España”, Antonio Gil Olcina també parla del sabó, i en diu: «La primera región consumidora del país era el reino valenciano, con sus xabonerías de piedra [de sosa, o de barrella] concentradas en Orihuela, Murviedro (Sagunto) y Elche, además de los hornos de vidrio de Valencia, Alicante, Salinas, Ollería, Alcira y Busot». En concret, bona part de la cendra litificada, pedra de barrella o de sosa segons la planta cremada, s’exportava a través del port d’Alacant. I en particular la barrella d’Alacant, considerada de la màxima qualitat i amb marca o denominació d’origen.

De fet, ja en el tractat de “simples” (“herbes medicinals” i d’altres útils)  Tratttato de Simplici, Pietre e Pesci Mariani, che nasconto ne llito di Venetia, la maggiore parte non conosciuti da Teofrasto, Dioscorides, Plinio, Galeno & altri Scritori publicat en 1631 per l’apotecari venecià Antonio Donati, l’autor, afirma que hi ha una [planta de] sosa que en cremar-la dona el ceneri di Alicanto (“cendra d’Alacant”), que servia per fabricar el millor vidre. I no parlem tan sols vidre artístic com el de Murano, a Venècia, sinó també l’usat per a fer lents de precisió com les que es fabricaven als Països Baixos.

Detinguem-nos, de fet, un poc més en el vidre. Però no ara, que seria allargar molt l’article, sinó en una altra ocasió. Perquè, com ja sabem, això seria una altra història…

Fotografia de portada: ‘Halogeton sativus’, barrella d’Alacant, en fruit, a la partida Barrella, a les afores de Mutxamel, a l’Alacantí