A Enric Bataller. In memoriam.

.

Conta la història que va ser el meu professor de dret constitucional, Emilio Attard Alonso, qui va inventar el terme Comunitat Valenciana i el qualificà després d’imbecil·litat. Don Emilio era d’aquells professors que podies escoltar en la Facultat de Dret dels 80 sense beure’t abans un poal de café. Reconegut advocat, prohom de la burgesia, l’envania haver sigut anys arrere uns dels pares de la Constitució del 78. Com a alumne, jo l’admirava, no podia ni imaginar en aquell moment que acabaria un dia escrivint una novel·la sobre la Transició valenciana, L’últim dels valencians, una novel·la escrita sense ràbia ni sectarisme, i a pesar d’això, o per això mateix, no massa reivindicada. Tampoc podia imaginar que durant aquella Transició don Emilio havia tingut en les seues mans la possibilitat, almenys teòrica, de canviar la història amb dos paraules.

Però ni tingué la picardia ni les ganes de molestar. La primera de les dos paraules era ben senzilla; bastava afegir un simple adjectiu a la seua imbecil·litat i transformar-la en una imbecil·litat subtil, o siga, una imbecil·litat intel·ligent. Posats a ser comunitat, podíem ser, perquè ho havíem sigut al llarg de cinc segles, una comunitat foral, com Navarra. Era portar la Història a la Carta Magna. Res més. Hui l’Estatut d’autonomia ens definiria en el seu article primer com a Comunitat Foral Valenciana i quedaríem entroncats en el nom a un regne històric que va tindre furs i institucions pròpies. No sé si era la millor, però era una solució digna. Encara estem a temps.

Però això necessitava que abans, en la seua condició i el seu paper moderador de president de la comissió constitucional, don Emilio haguera convençut els pares conscrits de la pàtria de canviar un simple temps verbal. I ací ve la segona paraula. L’article 149.1.8 del text constitucional (el cite en castellà perquè és com me’l sé i com l’he estudiat) recull les competències exclusives de l’Estat, les no transferibles a les comunitats autònomes, i diu: 8. Legislación civil, sin perjuicio de la conservación, modificación y desarrollo por las Comunidades Autónomas de los derechos civiles forales o especiales allí donde existan. Era tan fàcil com substituir donde existan per donde hubieran existido, i el greuge de l’abolició foral de 1707 quedava saldat. Hi haurà qui pensarà que això és una fotesa. No: és el dret en estat pur, una paraula salva o condemna. Però la paraula cal lluitar-la, molestar, jugar-te el càrrec, i ja se sap com són els nostres patricis de valents en estes situacions i com de còmodes es troben en el seu paper subaltern de comparses, almenys des del segle XVI. Una vegada més, es perdé l’oportunitat.

.

Un apunt històric

Després de perduda l’oportunitat, el futur era previsible i la recuperació de les competències en matèria de dret civil ha sigut un calvari. L’estat actual de la qüestió és ben complicat, com vorem, desesperançador, com tantes qüestions valencianes. Continuem sent eixe poble dubtós, a mig fer o a mig desfer, també en la seua articulació jurídica. No cal culpar a ningú, don Emilio va fer el paper que li assignava cruelment la Història, encara que ell no ho sabera. Deia un insigne jurista i escriptor italià que l’home en realitat no és cruel, cruel és la vida, i el dret no fa més que reproduir la crueltat de la vida. Miraré d’exposar este destí cruel dels valencians de manera clara, encara que caldrà un apunt històric i entrar en ineludibles tecnicismes legals. Com en tantes disputes jurídiques, la qüestió de fons és senzilla, la de forma complicada.

Ens estalviarem d’explicar la Batalla d’Almansa i el Decret de 29 de juny de 1707, mal anomenat de la Nova Planta, ja que a València no va preveure cap nova articulació, com a Catalunya i Mallorca el 1714, sinó que va comportar, de manera simple i brutal, l’abolició de totes les lleis i institucions que s’havien forjat des de la creació del territori per Jaume I en 1238. El Regne de València va ser liquidat militarment i en el país vençut entrà un tropell d’autoritats, jutges, notaris castellans a aplicar unes normes estranyes. Els més dels notaris valencians fugiren a Catalunya. En la resta dels territoris de la Corona d’Aragó es va liquidar també el dret públic, les institucions, però es va permetre la pervivència del dret privat, tot i que sense la possibilitat de continuar produint noves normes, mantenint només la d’invocar les històriques davant els tribunals. Per tant, l’estranyament jurídic no va ser total a Catalunya, Aragó i les Balears, encara que el seu dret sí que anà fossilitzant-se. Per la seua banda, València intentà assolir almenys eixe mateix estatus en repetides ocasions al llarg del segle XVIII, però sempre va fracassar davant la reiterada negativa de Felip V, Ferran VII i Carles III. De fet, la història conta que els mateixos juristes locals s’acomodaren al dret castellà (lògic, molts d’ells ja eren castellans!).

Més avant, en el segle XIX s’articulà l’Estat modern espanyol i la qüestió dels drets civils forals va ser plantejada de nou. L’anomenada codificació civil va ser un procés tortuós que es va retardar prop d’un segle precisament per falta d’acord en el tema foral. La Constitució de  19 de març de1812, la Pepa de Cadis, preveia “un solo código para toda la Monarquía”, però molts dels ponents eren juristes de les antigues corones forals i no ho van consentir. Finalment, s’acordà portar els drets forals a un apèndix del Codi civil, aprovant primer unes compilacions provisionals de les seues institucions encara vives. Tot el procés va ser d’una lentitud extrema: el Codi civil es va promulgar finalment el 24 de juliol de 1889, i les compilacions forals entre 1959 i 1973, ja a les portes de la democràcia. Entremig, cinc constitucions més. No cal dir que, derogats els Furs, no hi hagué cap compilació valenciana. Ni es va intentar més enllà d’algunes veus estèrils del valencianisme del primer terç del segle XX.

El 29 de desembre de 1978 arribà la Constitució actual i la qüestió quedà com ja ha estat dit: el dret civil és competència de les comunitats autònomes “allá donde existan” els drets històrics forals, i de l’Estat en la resta de casos. Després arriben els estatuts d’autonomia i consagren la nova competència que permet conservar, modificar i desenvolupar el seu dret, tornant a la situació històrica prèvia a la Guerra de Successió o a les guerres carlistes. A excepció de la renascuda Comunitat Valenciana, que queda soterrada davall l’espasa de Dàmocles del Decret de 29 de juny de 1707.

.

La injúria del dret de conquesta

El primer Estatut d’autonomia valencià, d’1 de juliol de 1982, regulà la competència sobre dret civil entenent que algun residu foral consuetudinari encara existia. La llei orgànica de transferència de competències de 10 d’agost de 1982, coneguda com LOTRAVA, per la via de l’article 150.2 de la mateixa Constitució espanyola, va transferir totes les competències arreplegades en l’Estatut que no estigueren incloses en el 148 C.E. Entre la disputa simbòlica fratricida i les ocurrències nominals, encara va tindre cabuda el dret civil, però la competència només va ser exercida tímidament en una Llei d’Arrendaments Rústics Històrics que va tombar parcialment el Tribunal Constitucional en una sentència de 1992. La interpretació de l’Alt Tribunal era que l’Estatut només permetia legislar el dret valencià que existia en 1978, o siga, com a molt, costums agraris demostrats. Una burla. I damunt mal fundada, perquè en realitat el decret de 1707 també havia abolit els costums, no cal més que llegir-lo.

El segon Estatut, el de 10 d’abril de 2006 i la famosa Clàusula Camps, tornà a la càrrega i consagrà la foralitat de manera directa, referida al contingut dels Furs del Regne Històric de València, que es recuperen de l’abolició, inclòs el seu l’entramat institucional i la seua nomenclatura. Ens definí com a nacionalitat històrica i considerà assumibles com a pròpies totes les competències d’una nacionalitat històrica, inclosa, naturalment, la possibilitat de dictar i desenvolupar el dret civil històric o foral. Fou aprovat per les Corts Espanyoles, no ha estat impugnat i continua vigent.

En conseqüència, les Corts Valencianes començaren a exercir la seua nova competència estatutària i aprovaren lleis civils. Immediatament, contra estes lleis (de règim econòmic matrimonial valencià, de parelles de fet i de conciliació) s’interposaren, pels governs de José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, tres recursos d’inconstitucionalitat. El primer recurs va contra la Llei de 20 de març de 2007, de Règim Econòmic Matrimonial Valencià, que recuperava l’històric règim de separació de béns –i que es va fer entrar en vigor, simbòlicament, un 25 d’abril–, l’interposa el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i la magistrada ponent del Constitucional resulta ser Encarnació Roca i Trias, prestigiosa catedràtica de dret civil catalana, molt implicada en la recuperació històrica del dret civil català. El Parlament de Catalunya no només ha recuperat el dret civil històric, sinó que ha aprovat un Codi civil que va molt més enllà, incloent tota classe de figures que no existien en la tradició jurídica catalana, alguna d’elles, com el testament notarial tancat, copiada d’una figura obsoleta del Codi civil espanyol amb la clara finalitat que este no tinga aplicació, ni supletòria, a Catalunya. La resta de drets civils, amb més o menys celeritat, van per la mateixa via. Recordem qui són: País Basc, Navarra, Galícia, Balears i Aragó: tota l’Espanya no castellana a excepció de nosaltres, els valencians.

La sentència del Tribunal Constitucional 82/2016 va ser implacable: la llei és declarada íntegrament inconstitucional, i el mateix van fer les dos sentències posteriors, les 110/2016 i 192/2016, contra les altres dos lleis esmentades. S’interpreta que l’article 149.1.8 C.E. només permet regular el dret foral existent a l’entrada en vigor de la Constitució, i que el dret foral escrit valencià en eixa data era inexistent perquè estava abolit, quedant reduïda la competència autonòmica als possibles costums locals derivats del dret foral, si es poden demostrar. O siga, torna a la interpretació literalista i abolicionista de 1992. No importa si la voluntat democràtica del poble valencià manifestada en l’Estatut reenvia als Furs i si la LOTRAVA va confirmar les competències del dret civil. No importa si en altres territoris inventen institucions que no han existit mai. Per als valencians de hui el Decret de 29 de juny de 1707 continua vigent amb el seu esperit venjatiu i exterminador de tota una cultura jurídica. És trist. És injust. Perquè s’interpreta així sense voler –però també sense voler evitar-ho– que la Constitució de 1978 reconcilia els espanyols de la funesta guerra civil de 1936, però no de la igualment funesta guerra civil de 1701-1715, que devastà la Monarquia Hispànica i va suprimir tot el dret valencià en 1707 “por justo derecho de conquista”.

.

Com recuperar la potestat legislativa civil?

L’argument esterilitza un esforç de dècades. Comissions de juristes de reconegut prestigi treballaren en altres projectes per a recuperar el dret successori i suprimir l’absurd sistema de legítimes castellà, injustificable en la societat actual, introduint una llibertat de testar més ampla, així com figures que restaven encara en l’imaginari familiar (des del dot al testament a totes passades) i la pràctica notarial valenciana. Però la porta del Tribunal Constitucional està tancada i ben tancada. És increïble, però la injúria del Decret d’abolició foral (no hi ha més que llegir el seu preàmbul insultant) es dona per bona tres segles després. L’excepció valenciana a la foralitat espanyola continua en ple segle XXI.

Què fer? Com sempre, calma i pensar. Hi ha dos vies: la primera i més òbvia és aprofitar una reforma constitucional i canviar el temps verbal de l’article 149.1.8, el “donde existan” per “donde hayan existido” o “donde hubieran existido”. Amb el consens de les principals forces polítiques això no hauria de ser massa difícil, el greuge històric és tan evident que cau pel seu propi pes. Però la política és un camp de mines i l’experiència demostra que mai és el moment; portem tres reformes constitucionals, l’última en 2024, i els principals partits estatals (inclosos sempre els diputats valencians: vergonya, cavallers, vergonya!) aparten olímpicament la qüestió o voten en contra. Esta és la realitat.

La segona via, proposta per algun jurista de reconegut prestigi, és fer ús novament de la competència estatutària i esperar una nova resposta del Tribunal Constitucional. L’ocasió requeriria una mobilització important de la societat valenciana, dels seus sectors cívics, polítics i professionals més acreditats, en defensa d’un argumentari legal més benèvol i de fer entendre que la Constitució espanyola ha volgut enterrar realment totes les guerres civils. Hi ha el perill que la cosa es capgire, i que una nova sentència vinga a consolidar la interpretació contrària al nostre dret. O, pitjor encara, que s’aprofite el pronunciament per a impugnar la constitucionalitat del nostre Estatut d’autonomia, com pretenia algun vot particular de les sentències ja esmentades. Per a evitar-ho, en esta mateixa línia, l’Associació de Juristes Valencians actualment treballa per la derogació en les Corts Espanyoles dels decrets d’abolició de 1707-1715.

En qualsevol cas, la pregunta incòmoda és: a qui l’importa de manera generalitzada? El grau de conscienciació, no ja de la gent, sinó de les universitats, col·lectius professionals, tribunals i classe política valenciana és el que és. Ja hem dit que en 1707 no només van entrar ací unes lleis escrites en uns papers, sinó un tropell de funcionaris identificats amb les mateixes. Esta situació s’ha reproduït sense interrupció durant més de tres-cents anys. Pense que bona part dels nostres proverbials meninfotismes entraren sibil·linament per la part més alta de l’escalafó social i venien de fora. En els altres territoris forals la pràctica jurídica va conservar parcialment el dret propi, tal com van sobreviure també les seues classes socials dirigents. La tradició del notariat català o aragonés té un prestigi arrelat al seu ser privatiu que ací desconeixem. València, sempre la més castigada, mai sap si vol reconstruir l’edifici en ruïnes o assolar-lo del tot. I eixe és problema, que ningú s’enganye.

Però tinc l’esperança que recuperarem la potestat legislativa civil, que renaixeran les lleis anul·lades i en promulgarem de noves. No cal fer un Codi civil complet, tampoc té sentit. És reparar una asimetria i assumir amb normalitat que igual com les Corts Valencianes legislen en altres matèries, poden també ordenar les herències, els capítols matrimonials, el règim econòmic del matrimoni, les parelles de fet, i acomodar altres aspectes de la vida privada dels valencians a les seues necessitats i característiques culturals i econòmiques específiques. No em resigne a pertànyer a un poble que es recrea en un sentimentalisme estèril i només es vertebra  –i de quina manera– en el folklore. És massa trist.

Il·lustració de portada: Pablo Ramírez @bloskii___