L’odi a l’immigrant no ens millora absolutament en res

by | 05/09/2024

La nostra experiència històrica, amb jueus i musulmans, ho mostra clarament
Temps de lectura: 3 minuts

Southport, prop de Liverpool, un jove britànic amb problemes psíquics –de pares ruandesos, però nascut a Cardiff– assassina tres xiquetes d’entre 6 i 9 anys; els grups d’extrema dreta i d’odi als immigrants escampen la notícia falsa que ha estat un musulmà de 17 anys acabat d’arribar al país i esclata la violència contra els centres d’acollida i la població islàmica d’Anglaterra. Poques setmanes després a Mocejón, prop de Toledo, un jove espanyol amb problemes psíquics assassina un xiquet d’11 anys; els grups d’extrema dreta i d’odi als immigrants escampen la notícia falsa que ha estat un magrebí i inciten a la violència contra els musulmans, que afortunadament no arriba a esclatar. Fets anàlegs i un mateix modus operandi durant l’estiu de 2024: el de voler instal·lar un odi estructural en la societat contra la població immigrant, especialment la que té una religió o un color de pell diferents al de la majoria i passa dificultats econòmiques; i el d’emprar rumors per a ocasionar atacs i en darrera instància, a llarg termini, promoure la seua expulsió del país.

Això ja ho hem viscut històricament, a València i a Espanya; en som experts, de fet. Primer amb els jueus, atacats atroçment en 1391, amb la destrucció de les jueries que hi havia de Sevilla a Perpinyà, passant per Toledo, València o Barcelona, i amb la conversió forçosa al cristianisme de la majoria d’ells. Després amb els musulmans, comminats a la conversió en els diversos territoris hispànics de manera successiva a principis del segle XVI, i en 1525 en el cas valencià, com a resultat dels violents atacs executats pocs anys abans pels agermanats, amb grans matances col·lectives com la del castell de Polop, amb vora huit-cents morts. En els dos casos la violència va estar precedida de rumors que implicaven menors: que en la jueria de València s’estava apallissant uns adolescents cristians en 1391 i que dos xicons també cristians havien sigut assassinats per musulmans en 1521. El mateix modus operandi que ara ha retornat: odi estructural i notícies falses en casos extrems.

Però l’odi racista mai té fre i la persecució va continuar molt més enllà. No debades, la Inquisició espanyola va ser creada a finals del segle XV per a perseguir el criptojudaisme i, després de l’expulsió dels jueus que quedaven en 1492, la socialització del terror i la crema en la foguera milers de persones, va voler extirpar qualsevol empremta jueva de la nostra societat. El mateix va passar amb els musulmans, acusats de continuar comportant-se a la morisca i igualment perseguits per la Inquisició fins a la seua expulsió definitiva el 1609, en una eficacíssima operació de neteja ètnica que els dugué majoritàriament al nord d’Àfrica. Els odiadors havien aconseguit el seu objectiu: la violència i el foragitament, per tal de donar pas a una societat religiosament i ètnicament més uniforme.

Però al sendemà de la conversió dels jueus i dels musulmans, o de la seua desaparició definitiva, ¿van guanyar realment alguna cosa els pobladors cristians amb els quals havien compartit terra durant segles? Van ser més rics? Van passar a tindre una societat més justa, més lliure, més segura, amb menys desigualtats o amb més benestar? No, rotundament no. A banda dels danys i el dolor infligits als jueus i els musulmans, la seua expulsió causà greus problemes econòmics per als que s’hi quedaven i, a més, va donar pas a una societat amb més por i el mateix odi a tot allò que es considerava alié.

L’odi a l’immigrant no ens millora absolutament en res com a societat. És estèril i només causa que patiment a tort i a dret. Encara que a vegades puga semblar-nos difícil, o estranya, la convivència entre grups humans ben diferents, el camí del progrés social és justament el contrari: el del respecte i l’establiment d’un projecte de futur conjunt basat en el bé comú, la llibertat i el benestar col·lectiu, uns valors que, sens dubte, compartim la gran majoria de persones que pertanyem a eixos grups diferents. Mirem a la història i mirem al present. I no ens deixem enganyar: apostem per un futur millor per a tots.

Foto portada: Aldarulls en Southport © StreetMic LiveStream | 2a: castell de Polop © Turisme Comunitat Valenciana

Vicent Baydal (València, 1979) és editor, historiador i cronista oficial de la ciutat de València. Ha publicat, entre altres llibres, Els valencians, des de quan són valencians?, València no s’acaba mai, Del Sénia al Segura. Breu història dels valencians i Matèria de València. Fets i personatges sorprenents de la nostra història. 

Et pot interessar