Els qui han llegit Després vénen els anys (Llibres de la Drassana, 2014) de l’autora castellonenca afincada a Suïssa, Maria Folch, recordaran que una part dels esdeveniments ocorreguts durant la narració, tenen lloc al conegut Hotel Voramar de Benicàssim i també en menor mesura a l’adjacent Passeig de les Vil·les. Durant alguns mesos de la Guerra Civil espanyola, l’històric establiment feu el paper d’hospital i se n’ocupava de la recuperació de soldats bàsicament ferits al front d’Aragó, com també de brigadistes internacionals. En un moment de la narració, els protagonistes ixen a pegar una volta pel passeig marítim (a hores d’ara anomenat Passeig de Pilar Coloma) i queden corpresos en observar en la distància la fragata Baleares fondejada davant del port de Castelló començant a llançar obusos indiscriminadament sobre la capital de la Plana.

De veres en aquells temps, és a dir, a finals de la dècada de 1930, el conegut Passeig de les Vil·les conservava encara tot el seu esplendor. Bona part de la burgesia valenciana havia triat aquella raconada de la nostra costa per a construir les seues residències estivals que constituïen un conjunt de quaranta o cinquanta edificacions majoritàriament d’estil modernista (algunes també amb trets d’art déco, muntanyenc o acabats més senzills) que s’allargaven a primera fila de mar durant quasi dos quilòmetres en direcció sud. Dissortadament amb el desarrollismo dels darrers anys del franquisme, l’explosió del turisme de masses  i la dèria urbanística dels anys 60 i 70, moltes d’aquelles vil·les i les seues parcel·les van ser enderrocades per a donar pas a torres d’apartaments horripilants i destrellatades.

Els promotors i constructors ho tenien fàcil en un temps on les construccions verticals semblaven causar admiració o, si més no, atorgar cert prestigi social als futurs habitants d’un apartament. El modus operandi  era senzill: adreçar-se a la propietat d’una vil·la fabulosa amb setanta o huitanta anys d’història a les seues espatles i 3 o 4 fanecades de terreny i oferir a les famílies un parell o tres  d’apartaments per a iaios, fills i nets, a canvi d’una permuta pel solar. La desfeta estava servida i, malgrat que han sobreviscut al voltant de dotzena i mitja de vil·les  notables, que a hores d’ara estan protegides i catalogades, i que compten amb una mena de tòtem informatiu que repassa la seua història i trets arquitectònics, el paisatge fa molts anys que va canviar per complet.

Tanmateix, a mitat dels anys 60 i al bell mig de la barbàrie, algú va tindre la idea que hi havia una altra manera de construir més amable, més horitzontal i més respectuosa amb l’entorn. A la banda sud de just on acabaven les vil·les més antigues i notables, unes ties del crític d’art i fundador de l’IVAM, Tomàs Llorens (Almassora, 1936 – Dénia, 2021), tenien un solar de dimensions considerables  (i que devia estar dedicat ben probablement al conreu de vinya) en una ubicació excepcional, ja que, tot i trobar-se en segona línia de costa, quedava per la banda est a tocar de la platja i per la banda oest a escassos 500 metres del nucli urbà.

Eren anys d’efervescència cultural on d’alguna manera era inevitable que el gruix de jóvens valencians amb inquietuds al respecte, passaren per Barcelona. Fet i fet, corria l’any 1965 i Llorens, ja relacionat amb l’avantguarda d’artistes valencians com l’Equip Crònica, Sempere o Alfaro, i que prompte esdevindria professor d’Estètica i de Teoria i Història de l’Arquitectura, degué pensar que allà hi havia una bona oportunitat per a, més enllà del negoci, deixar un testimoni de la seua petjada. El cas és que la promoció va tirar avant i Llorens encomanà el prestigiós estudi barceloní MBM Arquitectes que encapçalava l’arquitecte considerat pare de la Barcelona moderna i també de la mateixa Barcelona olímpica, Oriol Bohigas (Barcelona, 1925 – 2021), el disseny d’un projecte que havia de començar a construir-se en 1968.

Més enllà de la racionalitat, horitzontalitat o amabilitat amb l’entorn, també hi havia una idea de realisme i d’integrar  una part de l’arquitectura rural de les comarques de l’entorn en el projecte, emprant per a la seua construcció materials com ara a pedra natural, el gres roig o rodeno (propi del Desert de les Palmes o de la Serra de l’Espadà), la fusta visible als balustres de les baranes o les bigues de l’interior, la terracota o fang cuit, o inclús les persianes enrotllables o alacantines, en una estructura tancada o semicircular que pretenia afavorir les relacions entre els veïns. Durant alguns dies Bohigas i el mateix Tomàs Llorens van recórrer diversos pobles de l’interior fent fotografies i documentant-se sobre una arquitectura popular comparativament més senzilla i pobra que la dels grans nuclis urbans de la Plana Alta i la Plana Baixa.

Així, el projecte del Apartaments Santa Àgueda va anar prenent forma i es projectaren 306 apartaments, que era una xifra verdaderament ambiciosa; i ben possiblement, i com passava en tantes promocions immobiliàries, la idea devia ser anar creixent al temps que s’anaven venent els primers habitatges completats per tal d’anar finançant la resta d’una promoció tan emblemàtica i singular com arriscada i que, a més a més, havia de comptar amb piscina, zones infantils, cafeteries i també un supermercat, tot culminat per una prominent escultura d’Andreu Alfaro de quatre metres d’alçada que s’ubicaria sobre un pedestal al centre del pati o plaça central. Una escultura que es dibuixa allà com un espectre o element decoratiu que a penes ningú sap apreciar, que no compta amb cap placa o tret identificatiu; i de la qual el gruix dels veïns i propietaris (molts originaris de Madrid, Saragossa o l’estranger) en desconeixen la procedència.

El conjunt va ser guardonat amb el Premio Nacional de Arquitectura, de la qual cosa sí que tenen constància els veïns i fins i tot pot atorgar un cert valor afegit a la propietat o a l’hora de la seua adquisició o venda. Però el cas és que econòmicament pareix que va ser un fracàs, ja que dels tres centenars llargs d’habitatges projectats, tan sols acabaren per completar-se una seixantena. Possiblement unes expectatives massa elevades i la crisi econòmica de començament de la dècada de 1970, juntament amb la trajectòria professional d’un promotor que ja havia orientat clarament el seus interessos cap a altres àmbits, tingueren prou a vore.

L’obra es va quedar aparentment estancada durant un temps, fins que, passats uns anys, el conjunt va ser completat amb uns blocs d’apartaments més alts, més bàsics quant a materials i qui sap si més amples o fàcils de comercialitzar, però que pràcticament, llevat del color rogenc de la pedra de rodeno de les Agulles de Santa Àgueda que donen nom al conjunt (els emblemàtics agullots del Desert de les Palmes visibles des de pràcticament tot el terme municipal), a penes compartixen cap tret amb en un projecte original que va ser qualificat d’utòpic.